Un llibre de referència

Estat de la qüestió

Tots aquests punts, ara nomes esbossats, han estat prou tractats, estudiats I analitzats en una no excessiva però si suficient bibliografia sobre el tema.

Sense pretendre ser exhaustius, pel que fa a estructures, administració, programa, desenvolupament i context històric de la Mancomunitat, son fonamentals els estudis d’Albert Balcells, Enric Pujol i Jordi Sabater (1996, 2010, 2015) o d’Agustí Colomines i Aurora Madaula (2014). Sobre les mancomunitats provincials I la descentralització i el regionalisme n’ha escrit Martin Bassols Coma (2014). El marc jurídic ha estat tractat per diversos autors que aplegaren les seves comunicacions en el curs homònim celebrat el novembre de 2013, a Barcelona (2015). Sobre el camp polític del republicanisme català en la restauració monàrquica n’ha escrit Santiago Alberti (1973). Sobre l’articulació nacional i les transformacions econòmiques de la comarca destaquem investigacions com les realitzades per Maria Jesus Muinos Villaverde i Vicent Terol Grau (2008), o les de Manuel Maristany sobre els ferrocarrils de Catalunya (1992). Albert Balcells ha escrit sobre el sindicalisme a l’època, una qüestió igualment important per la seva implicació en el mon productiu, econòmic i social del moment (1965).

A banda de l’organització, funcions i competències de l’administració, trobem estudis que prenen l’arqueologia d’Empúries com a referent en la construcció del nacionalisme català, tal com ha fet Pau Guinart Lopez (2014). La ciència a l’època, en un quadre de connexions europees, es un altre dels camps estudiats de manera monogràfica per Felix Vilagrassa Hernández (2015); sobre la creació i implantació del programa de les biblioteques populars de la Mancomunitat, tema estel·lar de la nova administració, es disposa de bons materials d’estudi, com ara els realitzats per Teresa Mana Terre (2007).

I un altre dels capítols fonamentals es el de les biografies dels personatges que fan possible el projecte, l’impulsen o el desenvolupen. Des dels protagonistes de les bases de Manresa fins a arribar als consellers de la Mancomunitat, comptem amb estudis dirigits per Josep M. Ollé (1995) o Santesmases (2017), que aplega la biografia de tots els diputats catalans de l’època. Així mateix comptem amb monogràfics que estudien la vida del president Josep Puig i Cadafalch, del qual han escrit, entre d’altres, Ramon Corts Blay (2002) i Albert Balcells (2013); al mercat hi ha forca obra sobre Enric Prat de la Riba i el seu temps, la darrera es la de Joan Esculíes (2017); sobre personatges de ciència, subratllem la biografia d’Esteban Terradas feta per Antoni Roca Rosell i José Manuel Sánchez Ron (1990); Albert Manent va escriure sobre el conseller Josep Maria Espanya (1989).

Per àmbits provincials, Lleida compta amb sòlids estudis que tracten el temps I l’obra de la Mancomunitat a la regió, com ara el redactat per Roma Sol i Carme Torres (1989) i el de Xavier Carmaniu Mainadé (2015); a Girona, Joaquim M. Puigvert i Narcís Figueras han coordinat un altre treball d’interes local (2016). La Revista de Catalunya va publicar un monogràfic sobre la presencia i acció de la Mancomunitat a les terres catalanes, detallat per zones comarcals (2014), de consulta indispensable.

Molts d’aquests llibres inclouen imatges de personatges, projectes o realitats de l’època, útils per conèixer els autors o col·laboradors de l’empresa, però també per visualitzar l’evolució dels paisatges. En aquest sentit, la Diputació de Barcelona va publicar un àlbum fotogràfic sobre la Mancomunitat, amb imatges no centrades únicament en la capital del país, sinó de tots aquells llocs on l’administració va actuar i n’ha restat prova gràfica (2014).

Pel que fa a les histories generals de Catalunya, l’obra dirigida per Joan Salvat (1979) es forca detallada en la descripció i anàlisi dels àmbits temàtics referits a la Mancomunitat i la seva època, però no es així la de Jaume Sobrequés i Callicó (1981), continuadora de la Història nacional d’Antoni Rovira i Virgili, del tot minsa en els camps de tractament. Pel que fa a les histories generals d’Espanya, en obres recents com la dirigida per John Lynch, amb una vintena de volums (2007), el tema apareix tractat en quatre simples pagines, incloent-hi diverses imatges fotogràfiques.

Vist el panorama general de la bibliografia i dels seus autors, convé igualment anotar que l’interes pel tema ha quedat limitat a mes de mitja dotzena d’investigadors i, gairebé sempre, el motiu d’aquest interes s’ha centrat en les àrees d’historia política i organitzativa de les administracions dels seus òrgans de govern, i poc, o gens, en l’aplicació practica del programa en l’àmbit local, en cada comarca, en cada municipi. Tampoc comptem amb treballs que hagin remarcat el desencís que suposa pel país la dictadura que acaba amb el proces, “sense que s’exterioritzi ni ombra de resistència, ni la mes lleu protesta, ni el menor gest d’irritació per part del poble català”, com escriu Gaziel (1927), o be respecte al paper polític que jugaren els seus consellers una vegada dissolta l’administració o com es van reciclar molts d’ells, polítics, tècnics, en el naixent republicanisme.

Aquest es un marc bibliogràfic, exposat en síntesi, que perfila l’estat de la qüestió en l’àmbit nacional, sovint també amb referències al mon local, però que no omple amb detall el mapa de la realitat del país. Per això convé pouar en la historiografia local per saber quin es el grau d’interes dels investigadors locals pel tema: quines fonts documentals existeixen sobre les diverses qüestions I quin es el grau d’implantació o l’eco dels projectes de la Mancomunitat.

En l’àmbit de Tarragona nomes cal fullejar les monografies per adonar-se que, en poques pagines, Bona part dels treballs despatxen el tema de la Mancomunitat, en unes poques línies insubstancials, i sovint citen marcs generals. El mateix passa en els llibres memorialistes. La memòria sobre l’època es interessant perquè ens facilita visions del moment, sovint fresques i directes, com les que va escriure Josep Serra Pàmies sobre realitats del mon de Reus (1969), sense que, tanmateix, mai es faci al·lusió a la Mancomunitat o s’hi estableixin vinculacions.

Amb motiu de la celebració del centenari de la Mancomunitat, aquest panorama ha començat a variar. Avui, per exemple, podem comptar amb les biografies fetes de tots els seus diputats de districte, 49 en total (2017) —10 per al de Falset-Gandesa, 9 per al de Reus, 8 per al del Vendrell, 13 per al de Tortosa i 9 per al de Valls-Montblanc—, i amb un estudi monogràfic sobre Indaleci Castells Oller, de Valls, realitzat per Josep Martí (2010).

En el camp de la historiografia local i sobre aquest període, també disposem d’estudis sobre la restauració borbònica a Cambrils, a cura d’Ignasi Martí Estrada (2007); sobre competicions esportives a l’època, a Tarragona, n’ha escrit Ramon Giner Filella (1992). Sobre la qüestió dels antecedents del catalanisme a la demarcació, son bàsics, també per a Tarragona, els estudis de Mercè Costafreda Felip (1988) i d’Antoni Quintana Mari (1992). En un àmbit comarcal, cal destacar l’obra de Josep M. Vallès Martí sobre la Conca de Barbera (2017). La premsa ha anat publicant treballs d’àmbit municipal que, a banda d’ajudar a la divulgació general, sovint aporten dades, referències i qüestions d’interes que reforcen el coneixement general sobre el tema (Riudoms, 2016, entre d’altres).

Sobre el tema de la beneficència, un altre dels eixos del programa mancomunal, Francesc Vives Recasens en va sintetitzar en un volum la historia i les actuacions a la província de Tarragona (1929). I, sobre la Casa de Sant Josep de Tarragona, han aplegat informacions i memòria oral Andreu Muñoz Melgar i Miriam Ramon Mas (2013). Per al coneixement amb detall de l’època en el districte poden ser d’utilitat les memòries i els estudis de les Cambres Oficials de Comerç i Industria. [...]

Objectius de l’obra

Atès l’estat de la qüestió, resulta procedent preguntar-se quins son els objectius i pretensions d’aquest llibre que el lector te ara a les mans. La resposta es ben simple i senzilla: visualitzar la incidència i l’acció de la Mancomunitat en el mon local de la província de Tarragona i constatar-ne, d’aquesta manera, l’abast, els efectes i les conseqüències. Es a dir, l’objectiu es construir i assentar en el mapa geogràfic el capítol de coneixement que sobre aquesta època mancava. Per això, ens hem centrat essencialment en les dades relatives a la demarcació de Tarragona, les deu comarques actuals i els 185 municipis que llavors tenia. La resta del territori català l’hem marginat i obviat, conscients que els treballs millors i mes importants adopten una visió eminentment barcelonina, en la qual la centralitat dels fets polítics i organitzatius s’imposen pel seu pes a una perifèria poc o gens valorada. Aquí reivindiquem l’espai local, reduïm al mínim el protagonisme de la historia política i concentrem els esforços a mostrar l’obra de la Mancomunitat i l’impacte que la seva acció va causar a la demarcació tarragonina.

Efectivament, hem actuat basant-nos en dues premisses fonamentals: en primer lloc, puntejar sobre el mon local el projecte general de la Mancomunitat i veure d’aquesta manera, sobre el terreny, com es la recepció, aplicació, seguiment o rebuig dels programes que te en els seus àmbits de competències. I, en segon, establir que va significar per a la demarcació de Tarragona la Mancomunitat, quins objectius es van assolir i quines conseqüències se’n derivaren per al futur mes immediat; es a dir, com s’implementa l’acció mancomunal, de manera real i comptable en el territori, i que representa per al desenvolupament econòmic i en el camí d’una major mentalització de l’autogovern.

Estem convençuts que, malgrat les mancances, oblits o errors que haguem pogut cometre i que el lector benèvol i comprensiu sabra excusar, el nostre treball ajudara a visualitzar al detall, i alhora en conjunt, el valor i l’abast comarcal de l’acció mancomunitària.

Metodologia

Per a l’elaboració del present estudi ens hem basat en tres fonts documentals indispensables. En primer lloc, l’arxivística, bàsicament a traves del buidat sistemàtic de les actes de la corporació provincial de Tarragona, una informació sovint complementada amb la consulta d’expedients sobre obres i serveis de la Diputació i la lectura de les actes de les sessions del Consell Permanent i l’Assemblea de la Mancomunitat, servades a l’Arxiu de la Diputació de Barcelona. D’aquestes dues fonts prove la gran majoria de referències, cosa per la qual, I per evitar una proliferació innecessària de notes a peu de pagina, reiteratives i constants, que poden dificultar la fluïdesa de la lectura, hem decidit prescindir-ne en bona mesura. Se sobreentén que una dada relativa a la Diputació de Tarragona, o als seus diputats, prove de les actes, i la sessió que la conte es pot trobar, sense dificultat, a partir de la data o el període a que fa referencia el text. El mateix val per a les dades relatives a resolucions de la Mancomunitat o les activitats dels consellers, que provenen de les actes del Consell Permanent, i que, per a major facilitat, estan informatitzades en una base de dades.

La segona font documental emprada ha estat l’hemeroteca. El recurs de resseguir noticies i articles de la premsa ha estat del tot profitós, atès que d’aquesta manera hem pogut completar els processos i detectar les opinions, critiques o reaccions del territori. La tercera font, la bibliogràfica, ha requerit d’un repàs exhaustiu de les obres publicades, tant en l’àmbit nacional com en el local, centrant-nos especialment en l’obra editorial de la Mancomunitat, actualitat, informes, instruccions, memòries, pressupostos i legislació.

Amb aquestes eines documentals hem anat seguint el proces en l’administració provincial, aleshores formada per 185 municipis. La cronologia de l’estudi va de 1914 a 1925, malgrat que, com en qualsevol proces històric, el tall mai no pugui ser vertical, i es per això que pot allargar-se tant pel que fa als seus antecedents com pel que fa als seus efectes posteriors.

La majoria d’autors consideren que la Mancomunitat va morir el gener de 1924, amb la destitució del consistori per via de RD i el nomenament d’un reemplaçament, a dit, afí al nou regim. Nosaltres no hem prescindit d’aquesta etapa, diguem-ne “primoriverista” (fins al marc de 1925), procurant fer notar el canvi de mentalitat, el diferent tarannà a l’hora d’afrontar reptes, l’abandó de la defensa abrandada dels valors identitaris i, sobretot, una notable disminució de l’activitat en tots els camps. Una voladura controlada, des de dins, que havia de ser precursora de la justificació per a l’enderroc de tot l’edifici mancomunitàri. Entre les runes, les escombraries i la polseguera, s’havien d’enterrar, per sempre mes, els diabòlics ideals separatistes, destil·lats en aquell catalanisme progressiu i reivindicatiu que tenia la Mancomunitat com a vaixell ensenya.

[...] El detall i l’aparent anècdota d’algunes informacions en que posem la lupa cobren sentit si pensem que, en ocasions, aquesta minuciositat resulta essencial per captar certs plantejaments, reaccions i, sobretot, capteniments, que ajuden a explicar situacions que sense aquesta visió ampliada no s’advertirien.