Un tast de...
‘Les cuques’, de Julià Guillamon Avançament editorial
L’escarabat rinoceront
Les cuques
L’escarabat rinoceront és un escarabat de carrer. Se’n deuen fer més als boscos i als camps que no pas als carrers, i menys als carrers d’ara, encara que siguin carrers de poble. Però recordo que trencava la monotonia dels vespres, com l’oreneta que es despenja del niu, la ratapinyada que va a parar a terra o la papallona de nit, estàtica damunt d’una façana, inabastable, que sembla una gota de ciment que ha esquitxat la paret i hi ha fet una crosta. O com la típula: un mosquit de potes llargues i desmanegades, com les antenes que es posaven sobre els televisors d’abans. Quan tothom era al carrer prenent la fresca, una típula entrava al bar buscant la llum, i anava amunt i avall de la paret de color cru. No recordo que s’acostés als fluorescents, que estaven col·locats en una estructura de fusta envernissada, clavada als revoltons. A casa era impensable penjar un fluorescent pelat: li havien fet un moblet. Quan vam arribar a Arbúcies, els nanos del veïnat m’explicaven que cada cosa tenia el seu moment: l’època de jugar a bales, l’època de la baldufa i l’època del cavall fort. L’escarabat rinoceront venia al juliol, les formigues alades anunciaven la pluja de la Mare de Déu d’Agost, el pregadeu i la típula apareixien a finals d’agost i començaments de setembre. Després els temps es van barrejar.
L’aparença de l’escarabat rinoceront és contradictòria. Sembla fort, tot cuirassat, amb la punxa que li surt del nas, si és un mascle. També s’assembla al triceratop dels cromos de dinosaures: té una placa òssia al voltant del coll, i al capdamunt, mirant la punxa del nas, una punxa més petita. No el vam veure mai volar. Apareixia tombat de panxa enlaire, amb una pota que movia poc, com si estigués encallada, maquineta sense servei de reparacions. Quan el tenies a la mà, la closca semblava de pel·lícula fotogràfica. Feia la sensació que l’hi havien fet curta i que no li arribava per tapar les freixures. Per sota en sortia un serrell de pèls de panxa, de color vermell orangutan, de patilles de gran bevedor de cervesa. Era molt lleuger. De vegades s’aguantava dels esperons de les potes del darrere, estirades i enrampades. Sovint jeia trabucat a tocar de la vorera, i li faltaven fèmurs i tíbies.
Molt de temps després, en un pi de la platja de Canyelles, a Llançà, sabia on n’hi havia un niu. Sempre en trobava de petits, amb la banya que semblava un granet, i encara feien més sensació de closca buida. He llegit que triguen anys a fer-se grans. També he llegit que l’escarabat rinoceront és un dels animals més valents, que cap altre no pot moure, com fa ell, el seu pes en pedra. D’aquí el nom llatí: Oryctes nasicornis, l’excavador de la banya al nas.
Per a nosaltres va ser sempre un mort. Un mort il·lustre, esgotat de carretejar grans quantitats de ciments estranys per construir qui sap quin palau. Amb els ulls petits darrere d’aquell gran nas inútil, com els fars al·lògens que els cotxes de ral·li duen enganxats al parafangs. Una excavadora que, en el moment més prometedor de l’estiu, s’espatlla, bolca i queda a mercè de nens i gats.
L’escarabat de la patata
L’escarabat de la patata (Leptinotarsa decemlineata) és un escarabat viatger. Jo el trobava sempre pel camí de can Quadres, que era un camí de carro que anava fins a una casa de pagès que havia estat una de les cases bones d’Arbúcies, on, quan era nano, guardaven els cavalls de la Guàrdia Civil. Em sobtava que els guàrdies civils tinguessin cavall. Jo els veia, rodons com una bota, amb l’uniforme verd oliva i el tricorn de xarol, quan m’enviaven a segellar els partes: el registre d’estadants de l’hostal. Anàvem omplint partes amb les dades dels clients que arribaven, i quan ja en teníem un pilonet, els portava a segellar. Hi posaven un segell, els tallaven: se’n quedaven un tros, l’altre el guardàvem nosaltres. Ho feien en una habitació interior de la caserna. M’havia d’esperar a l’entrada i patia pensant que em renyarien. Deien que hi havia partes que tenien quatre i cinc dies. I si aquella gent eren lladres o terroristes? Pobra senyora Bartolí, pobre senyor Serra i pobres senyors Quian: venerables ancians de l’Eixample de Barcelona que feien l’estiueig d’un o dos mesos. També veia els guàrdies civils al Casino, jugant a cartes i fumant fàries. Aquells paios, podien muntar a cavall?
En el camí de can Quadres trobava sovint un escarabat de la patata que s’hi passejava distretament. Hi ha altres coleòpters, com la Timarcha tenebricosa, que són especialistes a travessar camins. Al mes de febrer en surt un que talla la pista: vol dir que la primavera és a punt de començar. L’escarabat de la patata seguia el camí, ensopegant amb la panxa contra les pedretes i la mica de reguerot. Cap a on anava? Del camp de patates natal a un altre camp desconegut que imaginava de color de rosa Red Pontiac? Algunes vegades, a l’altre vessant del poble, al costat del rec, havia trobat una patatera podrida de larves, vermelles amb els puntets negres, inflades com si estiguessin a punt de rebentar. De vegades havia vist unes mates mig seques, plenes d’escarabatets. Els aguantava amb el tou de la mà i deixaven anar un suc carbassa, com si el pagès hagués passat per la paella un tall de xoriço. Pel camí de can Quadres els escarabats avançaven, sotraguejant sota el sol, un aquí, un allà. Si els empipava, no miraven de fugir: buscaven un tros net de camí, on no hi fossin la meva manota ni el bastó amb el qual els acabava la paciència, i anaven tirant, ratllats de groc i negre, com si portessin un pijama de can Furest.
Llegeixo que l’escarabat de la patata es va descobrir a les muntanyes Rocoses i que es va estendre ràpidament pels Estats Units, passant d’un camp a l’altre, durant la construcció del ferrocarril del Pacífic. Va arribar a Europa el 1877. El 1922 va envair Bordeus i el 1936 es va escampar per Alemanya. A Catalunya els primers exemplars es van detectar el 1935, a Maçanet de Cabrenys. Aquests dies la Guàrdia Civil ha aparegut salvadora, en els controls de l’aeroport del Prat, rebentant la vaga dels treballadors de l’empresa de seguretat privada. Ara t’entenc, escarabat viatger: anaves a passar el parte amb un guàrdia civil de l’època de La càrrega de Ramon Casas. Aquesta gent t’ho arreglen tot.
El ‘merdac’ pudent
El bernat pudent verd (Palomena prasina) és una cuca que apareix d’improvís: en un balcó, al costat de la riera, al mig del bosc. De vegades també entra a les cases. Arriba volant, et camina sobre el pit o per la màniga de la samarreta, amb les potes que tenen les puntes daurades. Algú el veu allà plantat i crida: un bernat pudent! És el mateix que passa amb les marietes. Però les marietes, que de vegades trobes soles, sovint van en colla: hi ha plantes colonitzades per marietes, n’hi corren sis o set. En canvi, no he vist mai una colònia de bernats pudents, perquè és un insecte individualista. Diu que quan el toques deixa anar una mica de cianur, que és el que fa aquella olor desagradable. Per això es diu pudent. Els vailets d’Arbúcies li van canviar el nom, i en lloc de bernat li deien merdac: que no hi hagués cap dubte que era una cuca merdosa.
Com algunes llagostes, com el pregadeu bàsic (també hi ha pregadeus grocs, marrons i negres), el bernat pudent és de color de tija tendra: el color dels xiclets de menta acabats de sortir de la funda. Però, a diferència de les llagostes i els pregadeus, que són llargs, tot potes i antenes, per passar dissimulats si s’enfilen en un fonoll, el cos del bernat pudent és un pentàgon, massís com una placa de policia. És una mica geperut, i davant de la gepa hi té un cap petitíssim amb dos ulls com puntes d’agulla. És un cap que no vol que es vegi que és un cap. No sé si Roger Caillois, quan es documentava sobre el mimetisme dels insectes per escriure el llibre Méduse et Cie, es va fixar en la manera de caminar del bernat pudent. Pot caminar endavant, és clar, però quan el molestes amb el dit o amb una branqueta, camina de gairell i gira en rodó. Aleshores no saps en quin dels cinc costats hi ha el cap ni si té cap. Si fossis molt petit i te’l trobessis enmig d’unes herbes, et semblaria la carota d’un gran animal. També pot semblar un escut que tapa el cos d’un indígena que dansa per invocar qui sap qui o demanar qui sap què.
Com les marietes, els bernats pudents (en general tots els pentatòmids, però el bernat pudent potser més que els altres, marrons o ratllats) són grans escaladors de dits. Es deixa tenir una estona al dors de la mà, sense parar de moure’s amunt i avall, fins que comença a pujar pel costat de l’índex, passa al dit llarg, que li fa més goig, i arriba a la punta punta. Els nens hi volen seguir jugant i fer-lo bestiejar una estona més per braços i mans, però al mateix temps els agrada sentir les pessigolles del risc: «Ai, ai, que fugirà.» Des de la punta del dit, fa una de les seves rotacions, atalaia els voltants, s’atura un moment, obre les ales, fa un cop de cul i surt volant. Mentre s’allunya, mira el vailet que no ha estat prou viu per retenir-lo. «Que et bombin, nano!»
‘Bitxo de Jormolín’
L’Agelastica alni, l’escarabat del vern, és un escarabat rodó, de color negre metal·litzat, amb reflexos blavosos, que es menja les fulles de vern amb una gana sistemàtica: queixala el dors de la fulla fins que hi obre un forat. Aleshores comença a desfer filades de fulla fins a fer el forat gros, de vegades lobulat. Del dors passa a la part assolellada, o més assolellada, perquè el vern creix a les obagues, on no hi toca gaire el sol, amb les arrels en remull dins d’un rec o d’una riera. Les fulles tendres del vern són brillants, i l’escarabat del vern, que també brilla, fa l’efecte d’una pedreta per posar en un anell. Un diamantet, un brillantet, hauria dit la meva mare. Les fulles tendres són com els coixins de setí on reposen els anells i es cargolen els braçalets dels aparadors. Però l’escarabat no reposa mai. Passa sobre el nervi i troba un altre tros de fulla verda per rosegar. O ensopega amb un altre escarabat del vern i s’hi enfila. Potser ha quedat tip i per això sembla que dorm. Ve el nano, l’empenta amb el dit. Comença a caminar per la fulla que ha deixat a mig rosegar. És una cuca sociable. No n’he vist mai cap que sortís volant de la mà d’un nen. Si no veu clar haver de caminar pel palmell, corre a voltar el dit i passa al dors. Si tombes la mà per veure’l caminar pel dors, ell busca el tou de la mà. S’hi pot passar hores anant d’una banda a l’altra de les mans de la gent.
Explica-li a un nano que no saps com es diu l’escarabat que cada setmana veu als arbres de la font. «Sí: el bitxo de jormolín.» En Pau ja no n’ha dit mai cuques, de les cuques. «Com vols dir, de jormolín?» S’empipava perquè pensava que tothom l’havia d’entendre, i ho exterioritzava sorollosament. «De jormolín!» No sortia d’aquí. Però assenyalava l’Agelastica alni i quedàvem entesos. En tenia algun altre, d’aquests noms inventats d’animals. Per exemple, els manosés. Com que no trobàvem cap manosé als arbres del costat de casa, vam trigar anys a saber quina bèstia era. Un dia, veient la versió de dibuixos animats d’El llibre de la selva, arribem a l’escena dels voltors que es volen menjar en Mowgli moribund. En la versió castellana els voltors parlen andalús: «¿Qué vamo a hasé?» Un, dos, tres, quatre manosés dalt d’una branca.
Som al pis de Barcelona. La Cris, convalescent, fa estona que dorm. Li pregunto a en Pau, que ja té vint anys, d’on coi va treure els famosos bitxos de jormolín. «D’una pel·lícula d’Astèrix.» Insisteixo fins que me n’ensenya el fragment a YouTube. És Astèrix i Cleòpatra. Astèrix, Obèlix, Panoràmix i el gos Ideafix són al mig del desert i mengen farinetes. Obèlix tanca els ulls i somnia llacs de cervesa, salsitxes, formatges. És una escena d’al·lucinació inspirada en l’episodi dels elefants roses que acompanyen la borratxera de Dumbo. En un moment del somni, apareixen unes cuixes de senglar rostides que caminen soles. «És aquí!» Parem l’orella per comprovar si la lletra de la cançó fa servir alguna paraula francesa que el nano hagués pogut entendre que deia jormolín. No la sé trobar. «Mira, papa, el poso en jormolín»: li donava una empenta amb el ditet i l’escarabat del vern arrencava a caminar, bonàs, ignorant dels perills de la vida.
Julià Guillamon
Julià Guillamon (Barcelona, 1962) és autor de les novel·les de ficció La Moràvia (2011) i de no-ficció El barri de la Plata (2018). Com a crític cultural ha publicat El dia revolt. Literatura catalana de l’exili (2008), Jamás me verá nadie en un ring. La historia del boxeador Pedro Roca (2014), Joan Perucho, cendres i diamants: biografia d’una generació (2015), La ciutat interrompuda (2019)...