Per sobre de tot

Benoît Jacquot és un cineasta molt més interessant del que semblaria testimoniar l'escassa presència de la seva obra entre nosaltres. Pocs dels seus treballs s'han estrenat aquí, i per aquesta raó pot ser que Villa Amalia agafi molta gent desprevinguda. Alhora violent i pudorós, Jacquot sempre s'ha mogut en una certa estètica molt personal que, això no obstant, mai no ha deixat de banda una gran capacitat per comunicar emocions a un públic més o menys ampli. Una estratègia perillosa, és cert, que ve de la tradició de Truffaut o Chabrol però que en el seu cas resulta més desequilibrada.

Villa Amalia és la història d'una pianista (Huppert, esquiva i misteriosa), una famosa pianista que decideix deixar tota la seva vida enrere quan s'assabenta que la parella l'enganya. Jacquot narra la seva fugida cap endavant amb escenes fragmentàries, fugaces, que intenten mostrar el que és essencial. De vegades, però, el to novel·lesc predomina per sobre d'aquesta poètica de l'instant i la pel.lícula s'encalla, perd el ritme i fins i tot la força que demostra quan es tracta de desvelar el retrat d'una dona ja no en crisi, sinó abocada a un col·lapse total que la porta a qüestionar-ho tot. I els millors moments acaben encarnant-se en el retrat d'una identitat diluïda mitjançant una estètica també fugissera, que s'acompanyen mútuament amb una llibertat commovedora i bella.