“Rimbaud em té fascinat”

Quan tenia 19 anys vaig llegir el poema Una temporada a l’infern, de Rimbaud, i em va marcar. El vaig llegir i rellegir. Es va convertir en una mena de lletania inconscient per a mi. Té al·legories que em fascinaven: “mossegar la culata dels fusells dels meus botxins...” Vaig començar a indagar qui era Rimbaud. Em va fascinar de seguida. Un paio que va escriure, entre els 15 i els 19 anys, poemaris excel·lents, del millor de la literatura francesa, i, de sobte, va deixar d’escriure per fer fortuna a l’Àfrica. Una vida curta i molt intensa.

La història certa del poema La chasse spirituelle, que Rimbaud va escriure presumptament abans d’escapar-se a Londres amb Verlaine, no és menys fascinant que la mateixa vida de Rimbaud. Un poema que ningú ha vist i ha provocat polèmiques i batalles intel·lectuals inversemblants a la Sorbona i a tot França. Un poema arcà memorable. L’avi Antoni Esteve, que escrivia poesia i va guanyar un festival de poesia del Centre de Lectura de Reus, em parlà de Rimbaud quan jo tenia dotze anys i... La creativitat inconscient marida la història real del poema amb la meva família.

Poques hores abans de morir, en el llit de l’hospital de Marsella, Rimbaud demana a la seva germana que agafi paper i escrigui. Li dicta una carta misteriosa, breu, en què mostra la intenció de salpar cap a l’Àfrica amb els serveis d’Aphinar. Ningú, avui en dia, sap a què es referia Rimbaud amb Aphinar. Cap biògraf ni estudiós. Ningú sap dir si era una companyia mercant o el cognom d’un capità mercant, d’un mariner o...

Sí. Em vaig demanar si Rimbaud no parlava metafòricament i sota els efectes dels morfínics volia salpar a l’altre voral i Aphinar era el dimoni que vivia subtilment darrere la seva poesia, el seu infern, les seves il·luminacions, el seu turment perenne... I ho vaig recrear.

Gràcies a Déu el meu cor està sa. Visc en una casa pairal on als baixos hi ha una antiga almàssera d’oli que es va muntar el 1863. Quan era menut i tornava de l’escola el primer que feia, com el Lluís de la novel·la, era passar pel molí. M’encantaven la fragància de l’oli verge d’oliva i els ginys del molí, les pedres, les politges, la premsa... El protagonista de la novel·la té moltes coses meves, compartim escenari, reflexions, família reusenca i devoció per Rimbaud. És un joc seductor d’autoficció amb un compartiment inclòs: l’afectivitat.

És la novel·la a la qual he dedicat més temps de documentació, perquè des dels 19 anys he fet el seguiment de Rimbaud. Em vaig casar amb una dona mig francesa. Els seus avis materns eren de la Champagne molt a prop de Charleville, el poble natal de Rimbaud. El primer cop que vaig visitar-lo vaig fer cap al cementeri de Charleville. Allí hi ha una tomba esgroguissada on la gent deixa cartes a Rimbaud. Jo vaig prometre, en un sotagot d’una cafeteria, que algun dia escriuria alguna cosa sobre ell. Aleshores encara no havia començat a escriure de manera oficiosa i constant. Vaig començar a col·leccionar llibres i publicacions de Rimbaud.

Fa deu anys vaig adquirir en un brocanter de París un llibre de vell, La bataille Rimbaud, editat per AG Nizet el 1959. Estava escrit per un estudiant de filologia francesa nord-americà, Bruce Morrissete. Cita l’afer de La chasse spirituelle. El 2016 vaig descobrir que l’avi del meu avi havia estat batlle i prohom de Reus, afrancesat de gustos, com els prohoms de l’època, i... A finals d’estiu del 2017 vaig començar a trenar aquesta novel·la, però m’havia documentat més de quinze anys: Rimbaud, La chasse, l’avi de Reus...

Baudelaire havia estat un punt d’inflexió en la poesia francesa. Les fleurs du mal sacsegen el conservadorisme poètic francès. Rimbaud el segueix i, encara adolescent, proposa un model poètic encara més agosarat, sense restriccions formals de cap mena. Els alexandrins i l’exquisida correcció francesa defalleixen davant l’espontaneïtat i la força lírica de Rimbaud. El que deixa escrit és sublim i et fa pensar: Què hagués passat si Rimbaud hagués continuat escrivint? Era un geni humanístic amb una ferida oberta: l’abandonament del seu pare quan era un vailet i la manca d’amor d’una mare estricta i freda com el marbre. Res va tancar la ferida, ni els seus amants, homes i dones, ni la poesia, ni l’Àfrica.

Des de fa anys que visc el joc literari. Sovint penso que hi ha dues tipologies d’escriptor: els que escriuen amb el cap, únicament, i els que ho fan amb tot el cos. Els primers ho fan des de la raó creativa i discursiva, trenen els mots per explicar històries, però el seu cos resta aliè a la narració. Els segons escriuen amb tot, la raó discursiva hi és, però de vegades sucumbeix a la fel del fetge o a la malenconia de l’estómac. De fet, aquests segons ja no saben si escriuen o viuen. I sempre estan envescats en el joc literari. Em considero dins d’aquesta segona fauna.

No soc fàcil d’encabir com a escriptor perquè hi ha novel·les meves en què pots trobar elements de thriller, de negra, d’ambientació històrica, de pensament... Més que la foscor humana, m’agrada acceptar el que som: manifestacions de l’ésser vivint experiències humanes. Per més que vulguem dignificar la nostra part humana i per més decorosa que vulguem fer l’existència i l’experiència, en la rebotiga del nostre cos s’hi grata el cap el mico. Aquesta mena de dialèctica i convivència, mico i essència, em fascina.