Pas cap endins de l’art

El CaixaForum ha decidit presentar totes les actuacions de les Nits d’Estiu (els dimecres al vespre de juliol i agost) en línia. Ha estat una decisió pensada per evitar cap mal tràngol amb possibles canvis de fases pel confinament. En aquest escenari, s’han atrevit a traslladar algunes accions performàtiques a les sales d’exposició. Dimecres, es va penjar el resultat que tres ballarins (Olga Álvarez, Pere Faura i Clara Tena) es desplacessin per l’exposició On som, on podríem ser, de la investigadora i artista Mireia C. Saladrigues.

L’artista reivindica que tot espai és un escenari i guarda un relació amb les persones que hi habiten o hi transiten. Com Peter Brook, vaja, que considera que hi ha teatre només que algú vegi com una persona creua l’escenari. En aquesta unitat mínima de contingut, l’artista gosa crear nous contextos pervertint els elements i convertint, per exemple, els capçals de dos llits en una estructura per estendre la roba (i l’osset de la criatura es guarda a la galleda de les pinces).

L’intent era que els ballarins es desplacessin per l’exposició, amb càmeres a diferents alçades (al genoll, al canell i a l’esquena) per anar gravant i editant tot en un ordre cronològic. Certament, en aquest pas més cap endins de l’art, que defensa Mireia C. Saladrigues, es genera molt material inservible, perquè un espai necessita la quietud i, sobretot, una mirada panoràmica, que permeti concebre la situació. Per això, la imatge que oferia mes informació era l’externa que anava gravant els tres intèrprets amb un pla de tràveling estable. Sense un espai sonor que els acompanyés, els tres ballaven a l’uníson, dialogant entre ells i els elements a partir dels moviments lliures de cadascú.

Dimecres vinent, la proposta és molt més convencional, tot i que igualment lúdica: Es programa Desconcerto (2017), amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, que toca mentre juga amb els reptes plantejats pel director Jordi Purtí.