Patrimoni

Un Thyssen per a Catalunya

diàleg

El futur Museu Carmen Thyssen es vertebra entre la relació d’un nou cos amb el monestir

L’estudi Nieto Sobejano Arquitectes afronta el gran repte d’intervenir al monestir

Es treballa amb la previsió que les obres comencin a finals del 2021

És el projecte cultural més rellevant que té el país sobre la taula

El pro­jecte Museu Car­men Thys­sen de Sant Feliu de Guíxols, una qui­mera plan­te­jada ara ja fa més de vint anys, és en aquests moments la ini­ci­a­tiva cul­tu­ral més relle­vant que s’està impul­sant al país. Aquest pro­jecte es con­so­lida, creix, es fa gran, amb la visió de l’actual alcalde, Car­les Motas, i els seus dife­rents equips i socis. “És un pro­jecte que va més enllà de la ciu­tat –explica Motas– perquè pen­sem que és real­ment un pro­jecte de país, una opor­tu­ni­tat única. Més enllà de la col·lecció de pin­tura cata­lana, perquè serà un ele­ment de cul­tura clau amb tot el que com­por­tarà.” I és en aquesta dar­rera etapa quan s’ha fet l’aposta clau: ubi­car-lo defi­ni­ti­va­ment al mones­tir.

Un pas enda­vant

El procés ha estat llarg. Ara es té l’espai, una idea per redac­tar el pro­jecte de reha­bi­li­tació, però encara falta la impli­cació econòmica de la Gene­ra­li­tat i l’Estat. La de l’Ajun­ta­ment i la Dipu­tació esta­ria garan­tida. Però alguna cosa ja ha can­viat per a bé. La con­se­llera de Cul­tura, Mariàngela Vila­llonga, durant la pre­sen­tació de la maqueta, que es va fer ara fa unes set­ma­nes, va dir públi­ca­ment, de manera clara i sense embuts: “Aquest és un pro­jecte de país.” Una decla­ració d’inten­ci­ons relle­vant perquè la Gene­ra­li­tat, si més no fins avui, havia man­tin­gut una cal­cu­lada equi­distància. Ara i públi­ca­ment es fa un pas enda­vant, segons valora l’alcalde, que explica que al febrer ja es tindrà el pro­jecte exe­cu­tiu, i la pre­visió és que les obres comen­cin a finals del 2021.

Però, com es pot enten­dre aquest museu? Com es pot com­pren­dre la seva rea­li­tat física, necessària per explo­tar l’art i l’acti­vi­tat asso­ci­ada? Per res­pon­dre a aquesta pre­gunta cal posar sobre la taula la unió d’una rea­li­tat, de fet de dues: el mones­tir bene­dictí i un edi­fici de nova cons­trucció –aquí de moment un futu­ri­ble– que ha de donar pres­tigi i aju­dar en aquest diàleg. Un espai, doncs, com a eina per anar més enllà d’un edi­fici a manera de con­te­ni­dor.

La idea que va gua­nyar el con­curs va ser la pro­posta de l’estudi d’arqui­tec­tura Nieto Sobe­jano, que redac­tarà el pro­jecte bàsic i exe­cu­tiu de reforma. La seva pro­posta par­teix de la volun­tat de con­nec­tar els espais públics oberts de la plaça urbana amb els jar­dins del mones­tir i fomen­tar la relació entre arqui­tec­tura i pai­satge. Estem davant d’un diàleg. Segons explica Enri­que Sobe­jano, la traça figu­rada de l’ine­xis­tent claus­tre es “trans­forma simbòlica­ment en un jardí o hort ele­vat, sobre el qual es desen­vo­lupa el nou cor del museu”. Un espai poli­va­lent des del qual s’acce­deix als espais de l’edi­fici històric, així com a l’espai natu­ral exte­rior. “El pro­jecte és l’expressió d’una arqui­tec­tura directa i clara que con­viu amb una llarga i hete­rogènia història del mones­tir”, des­taca Sobe­jano, que hi afe­geix: “Estem davant d’una pro­posta atenta a l’escala del seu entorn i a les qua­li­tats espa­ci­als del seu inte­rior, cons­ci­ent del paper de l’arqui­tec­tura con­tem­porània en relació amb la ciu­tat, el pai­satge i la història.” Aquesta ampli­ació del mones­tir, emple­nant l’espai del claus­tre que no va exis­tir, és de planta qua­drada de 27 metres, miratge del claus­tre, men­tre que l’estruc­tura de la coberta, lliure de pilars inter­me­dis, cons­ti­tu­eix el suport for­mal d’aquest espai poli­va­lent.

Una experiència

El recor­re­gut vol ser a la pràctica una experiència. Per això es vol man­te­nir l’accés prin­ci­pal a través de la por­ta­lada ori­gi­nal. Els visi­tants tra­ves­sa­ran una sala vol­tada, que serà l’àmbit d’arri­bada, infor­mació, venda d’entra­des i guarda-roba amb taqui­lles. Una ober­tura al mur poste­rior per­metrà sor­tir a un espai obert deli­mi­tat per una gelo­sia cap al car­rer de l’Horta. Es fa de manera anàloga a certs museus, en què l’espai exte­rior i l’inte­rior esta­blei­xen una con­tinuïtat, com el Peggy Gug­gen­heim de Venècia o el de la Fun­dació Maeght de Sant Pau, a la Pro­vença.

Un gran espai que busca la flexibilitat

El visitant, un cop ja passat el control, podrà circular lliurement per dins el recinte, entrar al museu a través del claustre-ampliació. L’espai flexible resultant, de 5 m d’alçada lliure, permetrà diverses maneres expositives: pintura, escultura, performances i instal·lacions artístiques, o bé podrà servir com a espai per a esdeveniments i presentacions. La botiga se situarà al costat de l’entrada, mentre que les noves zones d’emmagatzematge i dipòsit seran al voltant, en semisoterrani i comunicades directament amb la zona de càrrega i descàrrega. Els espais interiors del monestir seran rehabilitats amb el màxim respecte a l’edifici original i a les característiques de les diferents èpoques.

“Els museus han de ser més espais públics”

Joan Trillas

Fuensanta Nieto, de l’estudi Nieto Sobejano Arquitectes, ens explica què els va motivar per aspirar a fer l’obra i sobre cap on han d’anar els museus.

Quin és el cor de la seva proposta?
Ens va cridar poderosament l’atenció el lloc: el monestir benedictí. El repte era l’espai en què havíem de construir i, a la vegada, el respecte per l’edifici que calia rehabilitar per convertir-lo en un museu.
El diàleg amb un edifici amb molta història.
Sí, certament. Pensi que la nostra carrera professional ha consistit a actuar en molts edificis preexistents. I per això ens va atraure la idea de combinar l’arquitectura contemporània en un espai com el del monestir, on també cal actuar.
Un repte clau, doncs, intervenir al monestir.
Aquest és, sens dubte, el gran repte, el de la rehabilitació. A nosaltres ens agrada ser respectuosos amb aquests edificis preexistents. És molt important respectar la història del monestir. Però cal dotar-lo de la qualitat que un museu actual ha de tenir el 2020. I això ho farem sense afectar-lo, respectant, com dic, la seva història, la seva personalitat. Estem parlant de sostenibilitat, humitat, serveis i tots els aspectes tècnics, que són essencials. I és difícil aconseguir això sense modificar-lo mínimament. Aquest és un dels nostres reptes i del que ens sentim més orgullosos.
Què li agrada de l’arquitectura quan aborda reptes com aquest?
Que la gent pugui disfrutar de l’espai i que en gaudeixi sense necessitat de saber el perquè.
Pregunta obligada: cap on van els museus?
Una pregunta difícil sobre la qual ens cal un debat. Penso que el concepte del museu, quant a espai, ha avançat poc en els darrers anys. El repte és que els museus han de ser més espai públic, generant zones on es pugui connectar amb el lloc. Com volem fer amb la nostra proposta i el seu entorn.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.