cultura

Benet Espuny, el pintor del món

El govern homenatja l'artista tortosí en els seus noranta anys amb una exposició al Palau Oliver de Boteller

Sense cap afany de ser una retrospectiva, Benet Espuny: l'artista des de l'ànima ha aconseguit donar una visió global de la trajectòria artística d'un dels artistes ebrencs més internacionalment reconeguts. «És una exposició des de l'afectivitat», va remarcar el director territorial de Cultura a l'Ebre, Xavier Vega. Així, la mostra resumix en només 34 quadres –entre pintures, gravats i dibuixos– la prolífica obra d'aquest pintor i viatger incansable i ho fa seguint un fil discursiu geogràfic: és a dir, els paisatges urbans i naturals que el pintor va plasmar durant tota la seua trajectòria artística. «Són obres de les quals l'artista no s'ha desprès mai i són magnífiques», va destacar la comissària de la mostra.

Entre aquestes obres trobem gravats de la catedral de Tortosa (1946), de la de Sant Esteve, a Viena (1952), o pintures com ara el Gran canal de Venècia (1949), o Nova York pintat des del 78è pis de l'Empire State Building (1956), «quan aquest era l'edifici més alt de la ciutat», precisa l'autor. També es troben paisatges del Delta dels anys 80 i els dibuixos amb què va participar a la biennal de Venècia del 1952.

«Benet Espuny és important perquè ha estat en molts llocs i se l'ha reconegut», argumenta Núria Gil, admetent que des del territori no se l'ha tingut prou present. «És ara que es fa justícia», ha afirmat. L'última exposició de Benet Espuny a Tortosa va ser el 2002 al Centre de Comerç després de la important retrospectiva al port de Tarragona.

L'exposició que ha servit per inaugurar la nova sala d'exposicions Cid i Mulet del Palau Oliver de Boteller, seu dels serveis territorials de Cultura, es podrà visitar fins al 30 de juliol. La mostra també inclou una projecció audiovisual i diverses vitrines amb catàlegs, premsa i estris emprats per l'artista. També s'ha editat un catàleg i el 8 de juliol que ve es farà una taula rodona.

«He viatjat per trobar paisatges nous i pintar-los»

A punt de complir els 90 anys, Josep Benet Espuny és un home lúcid que sorprenentment no enyora els pinzells, tot i que els va haver de deixar per força el 1993 per raons de salut. «No he fet altra cosa en la vida», diu amb una certa melangia, i sí que admet, per contra, un profund enyor per la seua vida de viatger. De fet, la seua prolífica creació artística ha estat estretament lligada a la seua vida viatgera. «He viatjat per trobar paisatges nous i pintar-los», explica. Així en la seua trajectòria vital trobem punts geogràfics tan allunyats com Islàndia i Nova York o Roma i Veneçuela. «M'hauria agradat anar a l'Àsia, però estava massa lluny i costava massa diners», hi afegix.

L'han definit com un virtuós de la tècnica tant de la pintura que destaca pel joc de llums que ha sabut reflectir, com del dibuix impecable i del gravat minuciós amb majúscules, però més enllà d'aquest virtuosisme els seus paisatges traspuen sentiments. «L'art modern no m'agrada perquè és un art decorativista que no té sentiments humans», afirma rotund. Benet Espuny, tot i ser un pintor del segle XX, s'ha mantingut fidel a l'art figuratiu i ha explotat sobretot el paisatge. «Tinc poca retentiva per això he fet pocs retrats».

Internacionalment reconegut i soci honorari de la Hispanic Society of America de Nova York, la seua vida d'artista nòmada va començar el 1946, quan va guanyar la Pensió del Paular, i va venir després, el 1949, el gran premi de Paisatge, que li va permetre viure quatre anys a la Reial Acadèmia de Belles Arts d'Espanya a Roma. Des de Roma va pelegrinar per museus i ciutats de tot Europa i el 1950 va participar en la biennal de Venècia. El 1954 va aconseguir una altra pensió subvencionada pel Ministeri d'Afers Exteriors a través de la fundació Conde de Cartagena, que el van portar dos anys a Nova York i d'allí va fer cap a Veneçuela, la seua segona pàtria on s'hi va casar i va tenir tres filles. Però tot i l'esperit viatger, Benet Espuny és un home arrelat a la terra. «Mai va oblidar la seua gent», diu la seua dona Àgueda. Així, el 1971 va tornar a Tortosa, des d'on va continuar pintant el riu i els paisatges riberencs.

Les ombres allargades

Pintor prolífic, té més d'un miler d'obres catalogades i moltes més de les quals la seua família ha perdut la pista. Si li preguntes quins són els paisatges que més l'han marcat o els quadres que conserva amb més estima, no sap concretar, però acaba destacant el nord del nord: Islàndia. «És on he treballat més», diu. «Allí el sol mai passa per dalt i les ombres sempre són allargades», explica. Com a mestre de la llum i del paisatge, no és estranya la seua fascinació per l'illa de l'Atlàntic nord.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.