Llibres

Un tast de...

‘Poder, paisatge i societat a la Catalunya carolíngia’, de Jordi Bolós i Víctor Hurtado

Amb l’Imperi carolingi

Poder, paisatge i societat a la...
Rafael Dalmau Editor Autors:
Jordi Bolòs i Víctor Hurtado
Gènere:
història
Pàgines:
127
Preu:
8,00 €
Els comtats catalans formaren part de l’Imperi carolingi, creat l’any 800. La forta repercussió d’aquest vincle en l’evolució del país requereix saber què va canviar i què va perdurar, entre els segles VIII i X, en la política i l’administració del territori, la societat, l’economia i el paisatge, la cultura i la religió, i ho podem conèixer gràcies a la gran quantitat de documents que se n’han conservat a Catalunya. Aquest assaig breu de Jordi Bolòs i Víctor Hurtado treu profit de la documentació que han pogut manejar i facilita la comprensió de l’època.
“Gràcies a la gran documentació que s’ha conservat, la Catalunya Vella és un territori perfecte on reconstruir com eren setze dels quatre-cents comtats que formaven l’Imperi carolingi, vers l’any 800

En les pro­pe­res pàgines ens apro­xi­ma­rem als com­tats cata­lans caro­lin­gis. Comen­ta­rem les for­mes dels com­tats i de les demar­ca­ci­ons. Par­la­rem del pobla­ment i vol­drem saber com era real­ment als dife­rents ter­ri­to­ris. Valo­ra­rem la importància de les ciu­tats i dels llocs cen­trals. Par­la­rem també dels cas­tells i de les for­ti­fi­ca­ci­ons de l’alta edat mit­jana que hi havia a Cata­lu­nya, sem­blant­ment al que hauríem tro­bat en altres països de l’Europa medi­terrània. Ens apro­pa­rem, fent ús de diver­ses fonts, a l’agri­cul­tura i a la rama­de­ria. Cer­ca­rem, com sem­pre, con­tinuïtats i nove­tats en la xarxa de camins i ens interes­sa­rem per la presència i la situ­ació dels molins fari­ners. Par­la­rem de com s’orga­nit­zava la soci­e­tat, que sabem de cert que va can­viar pro­fun­da­ment al llarg dels segles caro­lin­gis. També comen­ta­rem la importància que tenien les esglésies i els mones­tirs, com a ins­ti­tu­ci­ons d’Església, però alhora for­ta­ment lli­ga­des al poder. Final­ment, comen­ta­rem l’interès que té la toponímia per a conèixer com era el ter­ri­tori en el pas­sat i el que tenen els antropònims per poder enten­dre alguns movi­ments de la població.

Gràcies a la gran quan­ti­tat de docu­men­tació escrita que s’ha con­ser­vat de cada comarca i gai­rebé de cada poble, la Cata­lu­nya Vella és un ter­ri­tori per­fecte on recons­truir com eren setze dels qua­tre-cents com­tats que, d’una manera apro­xi­mada, for­ma­ven l’Imperi caro­lingi, vers l’any 800. Mal­grat ésser una terra de fron­tera dins l’Imperi, hi podem des­co­brir una bona mos­tra d’allò que hauríem tro­bat en diver­sos dels altres com­tats. En molts aspec­tes, podem afir­mar que “Cata­lu­nya fou una cre­ació carolíngia” (Chand­ler 2019: 264). El pes dels anys de domini caro­lingi ha estat fona­men­tal en la història d’unes ter­res que foren la marca meri­di­o­nal dels francs. Aquest fet no tingué només una pro­funda reper­cussió als segles VIII, IX i X, sinó també després del canvi de mil·lenni.

Setze com­tats. Un pri­mer aspecte que ens podem plan­te­jar és sobre si els com­tats caro­lin­gis tenien uns pre­ce­dents d’abans dels anys 759/806. De fet, és impos­si­ble de saber els límits de les grans demar­ca­ci­ons admi­nis­tra­ti­ves que segu­ra­ment hi havia en època visi­goda o anda­lu­sina. Cer­ta­ment, podríem tro­bar uns pre­ce­dents encara més llu­nyans dels com­tats de Cer­da­nya, Berga o Osona en els ter­ri­to­ris pre­ro­mans dels cere­tans, els bar­gu­sis o els ause­tans. Tan­ma­teix, cre­iem que les afron­ta­ci­ons dels com­tats més aviat ens por­ten a períodes medi­e­vals, molt més pro­pers als segles caro­lin­gis. Són uns límits que, després d’haver publi­cat els deu volums dels Atles dels com­tats de la Cata­lu­nya carolíngia, ara conei­xem d’una manera força pre­cisa.

És, per tant, impor­tant saber per què els com­tats tenien els límits que tenien. Podem plan­te­jar-nos mol­tes qüesti­ons, encara que podrem ofe­rir poques res­pos­tes. Un pri­mer cas d’estudi és el del límit entre els com­tats de Besalú i d’Empúries i Pera­lada, que coin­ci­deix, d’una manera sor­pre­nent, amb l’antiga Via Augusta. Un altre cas que crida l’atenció és el límit meri­di­o­nal del com­tat de Cer­da­nya, que incloïa unes valls de l’alt Ber­guedà i una part del Ripollès. També és sor­pre­nent que el com­tat de Besalú s’estengués per la vall de Cam­pro­don, més enllà de la conca del Fluvià. Així mateix, és nota­ble el fet que el com­tat d’Osona, cap a l’est, arribés fins força a prop de Girona. D’altra banda, el límit entre els com­tats d’Urgell i de Pallars en prin­cipi pas­sava per la carena, fins que els com­tes urge­lle­sos s’expan­si­o­na­ren per les ter­res palla­re­ses de la roda­lia d’Isona, a la Conca Dellà. Per con­tra, la gent, a l’hora d’esta­blir els límits ante­ri­ors a l’any 1000 entre el Pallars i la Riba­gorça, dub­tava entre si seguir la carena o bé el riu, la Noguera Riba­gorçana. Tro­bar la jus­ti­fi­cació de mol­tes d’aques­tes par­ti­ons que ens sem­blen xocants molt pro­ba­ble­ment ens por­ta­ria a una època ante­rior a la carolíngia. De fet, alguns d’aquests límits s’han de rela­ci­o­nar amb uns segles en què, pot­ser a causa de la importància que tenia la rama­de­ria, eren més impor­tants, com a par­ti­ons, els rius que no pas les care­nes de les mun­ta­nyes.

Amb relació als setze com­tats caro­lin­gis que estu­diem en aquest lli­bre, també ens podem plan­te­jar quants d’ells tenien una capi­tal o bé tenien un comte pri­va­tiu. De fet, era dife­rent la situ­ació d’alguns com­tats com Bar­ce­lona, Urgell, Cer­da­nya o Ros­selló, de la de com­tats com Man­resa, el Valles­pir o Feno­llet. Amb tot, cal recor­dar que alguns, com el de Berga, van arri­bar a tenir un comte pri­va­tiu, en algun moment tardà. També és cert que, molt sovint, els com­tes gover­na­ven alhora diver­sos com­tats. Això no vol dir que els límits entre els ter­ri­to­ris no es con­ser­ves­sin inal­te­rats. El comte de Bar­ce­lona era alhora comte d’Osona i de Man­resa; mal­grat això, es man­tingué la fron­tera entre aquests ter­ri­to­ris, encara que, és cert, hi hagues­sin alguns cas­tells, com el de Mira­lles, que no se sabia ben bé de quin com­tat depe­nien.

Cal dir també que la major part dels com­tats tenien una ciu­tat que n’era la capi­tal. És així, per exem­ple, amb relació a Bar­ce­lona, Girona, Besalú, Empúries o Cer­da­nya (amb Llívia). També és cert que els com­tats d’Urgell o de Ros­selló tenien una capi­tal política (Cas­tell-ros­selló i Cas­tell­ciu­tat) i una d’eclesiàstica (la Seu d’Urgell i Elna). En canvi, amb relació a altres com­tats, els docu­ments con­ser­vats no fan pas esment d’una població més impor­tant que en fos la capi­tal, almenys pel que fa a aquesta època; és així, per exem­ple, amb relació al Con­flent, al Pallars o al Ber­guedà (mal­grat que, en aquest dar­rer cas, ben segur que la capi­tal era Berga, població on hi havia un cas­tell i on, fins i tot, sem­bla que s’hi encu­nya­ren mone­des).

Cal subrat­llar també que hi havia una fron­tera de molts dels com­tats caro­lin­gis que no era pas fixa: la situ­ada a les ter­res de la marca. Era una fron­tera que va variar molt al llarg del segle X. En el cas del com­tat de Bar­ce­lona, aquest límit va pas­sar de coin­ci­dir gai­rebé amb el Llo­bre­gat a arri­bar fins a tocar del Fran­colí, a les por­tes de Tar­ra­gona. Al com­tat d’Urgell, pot­ser es va des­plaçar des de Cas­tell-lle­bre (de fet un cas­tell vell) i Oli­ana fins arran del Llo­bregós. Com comen­tem en el capítol de les demar­ca­ci­ons, aquesta terra ocu­pada en aquests segles, terra de marca, fou orga­nit­zada en ter­mes cas­trals.

Els mer­cats i el comerç. En prin­cipi, els mer­cats tenien un abast comar­cal i se solien cele­brar un cop cada set­mana. Cal rela­ci­o­nar-los amb un comerç local, sobre­tot de pro­duc­tes agrícoles i rama­ders; pot­ser en alguns casos d’objec­tes manu­fac­tu­rats. Cer­ta­ment, sabem ben poca cosa dels mer­cats d’abans de l’any 1000. Tan­ma­teix, n’hi ha diver­sos d’esmen­tats als docu­ments que s’han con­ser­vat. A les por­tes de la ciu­tat de Bar­ce­lona se cele­brava un mer­cat. També s’aple­ga­ven cada set­mana vene­dors en altres llocs, prop d’on hi havia una cate­dral: a Vic, a la Seu d’Urgell i a Elna (i segu­ra­ment a Girona). Així mateix, en pobla­ci­ons de fron­tera, com Man­resa i Car­dona. A més, es feien mer­cats en indrets força allu­nyats del món urbà. Sem­bla que n’hi havia un a prop de Sant Fruitós de Bages, a tocar del Llo­bre­gat. També hem d’esmen­tar el de Ripoll. Pot­ser cal rela­ci­o­nar-lo amb el mones­tir o pot­ser s’ha de rela­ci­o­nar amb el pro­per aigua­bar­reig del Fre­ser i el Ter, un lloc de tro­bada, on plau­si­ble­ment es venien pro­duc­tes de les valls pro­pe­res. En tenim docu­men­tats d’altres, que cal lli­gar-los també amb el comerç local, com el de Lla­vorsí, a la con­fluència de la Noguera de Cardós i la Noguera Palla­resa. N’hi havia un al cap­da­munt d’una carena, al cim de la serra de Merlès, el Mer­ca­dale in Tabu­la­tos (any 955); hi devia pas­sar un camí a prop. Final­ment, als Angles, al Cap­cir, al cos­tat de la via que anava cap al Rasès, hom també hi docu­menta un altre mer­cat. És el reflex d’una eco­no­mia més activa del que pot sem­blar a pri­mer cop d’ull. Encara que sigui difícil d’asse­gu­rar, podem pen­sar que en aquests mer­cats, a part de lla­vors i de bes­tiar, també s’hi venien tei­xits de llana i de lli, pells i pot­ser objec­tes de ferro o de ter­rissa (Ver­hulst 2002: 97).

Els mer­ca­ders. Sabem que als com­tats cata­lans hi havia pro­duc­tes que venien de lluny, que, per exem­ple, eren fets amb seda. És prou cone­guda l’existència de les rela­ci­ons, tan aviat mer­can­tils com de saqueig i violència, que hi havia entre la gent de les ter­res dels com­tats cata­lans i la que vivia als ter­ri­to­ris que depe­nien de l’emi­rat o del cali­fat de Còrdova. Hi ha poques acti­vi­tats comer­ci­als de llarg abast ben docu­men­ta­des. Amb tot, podem asse­gu­rar que, per la via que unia la terra dels francs amb les ter­res anda­lu­si­nes, hi pas­sa­ven mer­ca­ders amb tei­xits i pos­si­ble­ment també amb esclaus, que podien pro­ve­nir de l’Europa ori­en­tal (Ver­hulst 2002: 105). McCor­mick (2001: 675) subrat­lla la importància del comerç d’esclaus, per exem­ple, en època de Lluís el Piadós, quan va cal­dre esta­blir la pro­hi­bició de ven­dre esclaus cris­ti­ans fora de l’Imperi. S’ha asse­nya­lat la importància que tin­gue­ren els jueus (com ara un mer­ca­der de Sara­gossa ano­me­nat Abra­ham), amb relació a aquest comerç (Heu­clin 2018: 373). Per con­tra, el comerç d’armes era pro­hi­bit.

Un tram de l’antiga Via Augusta, a l’Empordà, rebia el nom de via dels mer­ca­ders; a prop de Figue­res, fins i tot, hom docu­menta el Puig Mer­ca­der. I no sabem pas si les clu­ses que tro­bem al Pertús i al cos­tat d’altres rius (com el Llo­bre­gat, el Segre o a la Noguera Riba­gorçana) tenien la funció de llocs de peatge, com s’esde­ve­nia als Alps (Ver­hulst 2002: 106). De fet, se sap que mul­ti­tuds (cohorts) de mer­ca­ders de les ter­res del Mosa, del Rin, de la cort carolíngia i d’altres llocs pas­sa­ven per la Via Domi­tia i la Via Augusta, per adreçar-se cap a les ter­res d’Al-Anda­lus (McCor­mick 2001: 677-678). Pel que fa a les rela­ci­ons comer­ci­als de l’època carolíngia, els com­tats cata­lans eren un espai impor­tant, no eren pas un racó mar­gi­nal. Per exem­ple, sabem que els jueus de Bar­ce­lona man­te­nien con­tac­tes amb Síria. A més, s’han tro­bat mone­des encu­nya­des a Cata­lu­nya a l’empo­rium marítim de Dores­tad (als Països Bai­xos), a Bèuve­ser (al Llen­gua­doc), a Veui­llin (a l’est de París) o a Angers (al Loira), fruit de les rela­ci­ons comer­ci­als (McCor­mick 2001: 678) o pot­ser del movi­ment de per­so­nes que havien par­ti­ci­pat en cam­pa­nyes mili­tars (Bala­guer 1999: 34-35).

La sal. Hi havia un comerç que tenia molta importància: el de la sal. Era així en bona part d’Europa; només cal recor­dar el pes que tingué aquest pro­ducte per exem­ple a la nai­xent ciu­tat de Venècia (Ver­hulst 2002: 80-81). A la Cata­lu­nya Vella, s’extreia sal a Car­dona i després es dis­tribuïa vers Sol­sona, Berga o Man­resa. Se n’obte­nia a Gerri de la Sal i pot­ser es venia a les valls pro­pe­res i, fins i tot, en ter­res gas­co­nes. I hom acon­se­guia sal marina als estanys del Ros­selló, com esmen­ten diver­sos docu­ments d’abans de l’any 1000, i pos­si­ble­ment als de l’Empordà.

Les mone­des. Els inter­can­vis es feien —en àmbits rurals— seguint segu­ra­ment meca­nis­mes de bes­canvi o barata. Ara bé, l’ús de les mone­des en aque­lla soci­e­tat era prou cone­guda i la docu­men­tació ho fa palès en tot moment. Al segle IX, les seques de Bar­ce­lona, de Girona, d’Empúries i de Roda (segu­ra­ment a Roses) bate­ren moneda d’argent, seguint el patró comú a tot l’Imperi. També s’han tro­bat mone­des —pot­ser no encu­nya­des al mateix ter­ri­tori— als com­tats d’Urgell, de Cer­da­nya i del Ros­selló. Aviat, alguns bis­bes, com el de Vic i el de Girona, tin­gue­ren dret de mone­datge. Ja molt a la fi del període estu­diat, també s’encu­nyava moneda a Besalú, al Ros­selló o a Berga (Bala­guer 1999). D’altra banda, la pro­xi­mi­tat de la fron­tera amb Al-Anda­lus, on hi havia dinars d’or, va afa­vo­rir l’entrada de mone­des fetes amb aquest metall, sobre­tot a la fi del segle x, després de l’expe­dició d’Alman­sor de l’any 985.

A Angla­terra, gràcies a les nom­bro­ses exca­va­ci­ons que s’han fet, s’ha pogut obte­nir molta infor­mació sobre els pro­duc­tes que es comer­ci­a­lit­za­ven en l’època anglo­sa­xona (abans de mit­jan segle XI) i sobre la xarxa de camins que hi havia (Leahy 2003). A la Cata­lu­nya Vella, encara no s’han dut a terme gai­res exca­va­ci­ons amb relació a l’època carolíngia, però sí que dis­po­sem de molts docu­ments escrits, que per­me­ten recons­truir, d’una manera força acu­rada, la xarxa de vies de l’alta edat mit­jana i mos­tren que hi havia una força atapeïda xarxa de mer­cats.

Jordi Bolòs i Víctor Hurtado

Jordi Bolós i Víctor Hurtado

Jordi Bolòs, catedràtic d’història medieval de la Universitat de Lleida, és especialista en el paisatge històric i la vida quotidiana a l’edat mitjana. Víctor Hurtado s’ha dedicat sobretot a la cartografia històrica, l’edat mitjana i el segle XX. Plegats, han publicat, en deu volums, la col·lecció Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.