“L’important en l’art és fer xarxa”

A Hèlsinki. M’hi vaig traslladar a mitjan de febrer perquè començava a impartir unes classes de màster sobre recerca artística. La intenció també era acabar-hi el meu doctorat. La preocupació pel coronavirus es vivia de manera diferent, més des de la distància o des de l’estranyament, potser perquè encara hi havia molts pocs casos a Finlàndia. El dia 21 vaig tornar a Catalunya.

La vida m’ha fet sentir fràgil en molts moments. La mort d’una persona propera és un fet que, tot i que anunciat, et deixa en un estat de xoc i suspensió amb què després has d’aprendre a conviure. L’economia neoliberal que beneficia l’acumulació de la riquesa a base d’empobrir la classe mitjana i que tot d’una acaba esclatant davant de casa perquè ha arruïnat un barri ha esborrat els petits comerços i el teixit fabril i obrer proper. No només ha eliminat una manera de fer al detall i cuidada, sinó que també ha debilitat les bases socials de la nostra societat. Les expropiacions bancàries –que això sí que és terrorisme!– han causat grans sacsejades, i fins i tot morts, en moltes famílies. Viure entre dos països per la imperant precarietat econòmica i les naturalitzades males pràctiques en el nostre context artístic per poder dedicar-te a la recerca artística sembla tot un luxe. I és molt preocupant que tenir un sou com a investigadora et faci sentir privilegiada quan no et pots permetre ni gairebé unes vacances. Ja em sentia fràgil des d’abans de la pandèmia. El 10 de gener, vaig patir un accident en ciclomotor que em va causar el trencament del lligament anterior, a més d’altres complicacions. Feia mesos que estava confinada; només sortia de casa per a les classes. Potser el coronavirus ha fet més evident quines són les necessitats emotives i vitals de moltes de les artistes que ens trobem vivint en altres països. Em vaig instal·lar a Sant Carles de la Ràpita, a prop de la família i sobretot perquè ser al costat del mar em va semblar la millor ubicació per fer-me –perquè me la faig jo– la rehabilitació física.

No sé com contestar aquesta pregunta en l’àmbit general. Però el que ja és evident, d’entrada, és que viatjarem molt menys, o d’una altra manera, i que les xarxes de solidaritat i d’afectes tindran molta més importància. Em fa por que res no hagi canviat socialment o sistèmicament. Al contrari: sembla que les postures s’estiguin radicalitzant cada cop més. Les qui som crítiques i aspirem a un món més just hem analitzat la situació, hem llegit teòrics, hem volgut veure el coronavirus com un signe d’un sistema podrit i una escletxa per a un canvi. Però la realitat és ben diferent. Què ha canviat? Usem més plàstic i més recursos per protegir-nos del contagi quan també caldria estar reforçant el nostre sistema immunitari i fent exercicis de rehabilitació respiratòria… Sembla que ja està bé que als camps de refugiats així com als països ocupats i amb conflictes no hi arribin materials i les fronteres estan més blindades que mai. Molts activistes, indígenes o no, estan sent assassinats durant el confinament. L’Amazones ha estat talat amb més brutalitat que mai. Tenim més incendis a gran escala. Han augmentat la violència domèstica i les agressions racistes. I aquí hi ha el cas de Daniela Ortiz, que ha hagut de fugir.

Fito Conesa parlava de l’empatia com un posicionament polític per combatre el feixisme. I això és clau per als pròxims mesos i anys. També ho és tenir molt clar no descuidar les cures, les atencions enteses d’una manera molt àmplia. Cura és cuidar, però també cultivar. Cultiu i cultura tenen la mateixa arrel etimològica. També la té cura? Ja sé que no, però seria bonic que sí. Una amiga metgessa que ha estat treballant a l’UCI no deixava de recordar-me la importància que tenen per a ella l’art, la poesia i la música. Li donaven forces per continuar amb les seves infernals jornades laborals. M’espanta que s’estableixi l’individualisme i que les relacions casuals o la por a relacionar-se amb una desconeguda creixin. Ho he viscut a Finlàndia. En la societat d’allà, la distància –l’espai personal i el respecte a aquest– és més gran que aquí.

Aquesta crisi és un símptoma d’altres crisis més urgents, com ara la climatològica –que ja no és una crisi, sinó una catàstrofe–, la de les polítiques totalitàries que s’aferren a economies extractives i de creixement desbocat... Fa temps que ho estan dient les teories sobre el decreixement, però també les ecofeministes i les xenofeministes. Crec que som un col·lectiu gran i ampli que llegim teòriques que ens ajuden i ens animen a analitzar les nostres interdependències, a qüestionar la superioritat de l’espècie humana, a trobar convergències entre les arts, les tecnologies, l’ecologia... però també a plantejar qüestions a les ciències i a interpel·lar projectes polítics i econòmics que ja no són viables. Però què passa? Que no convé que les nostres veus siguin escoltades, encara que diguem veritats com a punys. Com em recordava Marc Herrero fa uns dies, la nostra pràctica artística és el nostre camp de batalla. Això mateix es podria estendre a l’àmbit del pensament.

Estem vivint moments en què les llibertats i els drets civils estan sent retallats de manera vertiginosa. No és nou. Però ara sembla que ens afecta a nosaltres directament pel fet de que ens hagin confinat a casa. Els discursos, tant dels partits d’ultradreta governant com els dels opositors, tenen l’objectiu de tergiversar i resignificar conceptes per tal de dilapidar els valors bàsics. Així és com es desestabilitzen unes bases socials i es dona via lliure a la violència i els comportaments abusius o de control. A Alemanya, hem vist fa pocs dies que la seva policia està usant la mateixa tècnica que va provocar la mort a George Floyd. A Hèlsinki, una noia racialitzada va rebre una pallissa dels inspectors del metro perquè se li havia acabat la bateria del mòbil i no podia ensenyar el tiquet digital que havia adquirit. Hi ha les darreres manifestacions a Madrid tot manipulant el concepte llibertat. Com aquests, molts altres casos. Estic seguint de prop els enderrocaments de les escultures públiques. Aquests actes d’iconoclàstia són una radiografia d’un malestar que ja és incontenible. Domènec afirmava que és un urbanisme autogestionat. Molt cert, però encara diria més: la iconoclàstia és una pràctica social important. S’ataca les representacions dels que són responsables d’un ordre que ja no pot imperar per més temps.

Crec que tota artista, treballadora cultural i fins i tot directora de centre d’art s’ha trobat en alguna situació masclista en un moment o altre. Ja sigui la desacreditació o el qüestionament de la seva especialització o un assetjament. Anys enrere, un projecte de Mònica Planas Domínguez, L’origen del món , recollia anònimament aquests casos. Jo mateixa en vaig deixar un parell que no faré públics aquí. En l’àmbit estatal, moltes artistes –en un sentit ampli del gènere– ens hem organitzat o hem simpatitzat amb algunes de les accions de Caja de Pandora, que, de manera més o menys encertada –això dels desencerts també forma part de la qüestió col·lectiva–, ha vehiculat unes necessitats urgents d’algunes artistes particulars i ha estat altaveu de les treballadores culturals com a col·lectiu. Potser la majoria d’artistes i possiblement molts agents del context artístic no som racistes, però sí ho és l’origen de les institucions artístiques, històricament construïdes a partir de l’espoli i que han negat l’accés a certs col·lectius. Hi ha col·leccions que ja estan qüestionant el seu passat colonial, com ara el Museu Rietberg a Zuric. Valoro molt el treball de Kader Attia, per exemple, i, hi insisteixo, em preocupa que Daniela Ortiz, que ha visibilitzat l’estructura colonial del món de l’art a casa nostra, hagi hagut de marxar.

Com que el soroll de la mateixa situació d’emergència no em deixava estar concentrada, vaig decidir implicar-me en un projecte de codi obert de visors que tenia l’objectiu d’abastir les UCI i les treballadores sanitàries. Vam acabar fent i distribuint unes 15.000 mascaretes. Aquestes són les que nosaltres hem fet, però la idea és que allà on calgui es puguin tallar i muntar àgilment (és un disseny diferent al 3D, el qual necessita més temps i recursos). Mentre, anava veient com em cancel·laven coses, però també en van sortir de noves i algunes es van reconduir. Vaig fer un vídeo, En suspensió , per a una exposició col·lectiva de la galeria àngels barcelona sobre projectes impossibles o que reflectissin maneres de fer en el context del confinament. Havia començat a dibuixar núvols de pols de marbre que es basen en els estudis dels aerosols i les gotes del coronavirus. Em va colpir moltíssim veure com aquelles formacions flotants de nanopartícules de pols de marbre que jo estava visualizant des feia tant temps, de cop i volta eren plasmades en els estudis científics més punters. També vam reconvertir la proposta Una representació inespecífica, que havia anat treballant amb la comissària Diana Guijarro i la coordinadora d’exposicions del CaixaForum Maria Canudas, en una altra proposta, Gestos protètics .

M’he quedat sobtada amb l’eclosió de les propostes virtuals en el context artístic, algunes més que d’altres. Perquè, desenganyem-nos, pujar un vídeo, unes fotos o un pdf d’unes obres i una exposició no és virtualitzar-les. Ho estic treballant des del 2017 amb el projecte Virtual Tour . Fa temps que les exposicions estan travessades i amplificades per les xarxes socials i les noves tecnologies, però durant el coronavirus les seves capacitats i els seus dispositius sensorials s’han estès a través d’una mediació i una remotització més intensa. Les pantalles ens han mostrat que una sala d’exposicions ja no és tan sols un lloc per ser visitat físicament. També existeix en les propostes digitals, en les reproduccions que la disseminen, la hibriditzen i en dilueixen els límits temporals i espacials.

Bernard Stiegler, mort recentment, fa temps que ens va advertir que necessitem un enfocament més humanista de la tecnologia, que no es pot desvincular d’altres àrees de coneixement perquè el seu desenvolupament ha estat paral·lel al de l’espècie humana. De fet, ell ja considera la mà –la manipulació– i, per tant, l’escriptura com una tecnologia. El virtual és quelcom que s’associa recentment al digital, però que filosòficament s’ha entès com allò potencial, i no necessàriament possible. Pensadors com ara Gilles Deleuze, Brian Massumi i fins i tot Walter Benjamin han abordat aquest concepte de potencialitat d’una manera particular. Jo l’aplico en el camp de l’art en el seu doble sentit, com allò potencial –possiblement i impossiblement parlant– i allò digital. Per què no entendre la virtualització d’una obra d’art no només com una còpia sinó com una extensió, una relectura, una nova mirada? I quines són les problemàtiques de la digitalització d’una exposició i les performances que imposa a l’espectador en línia i al treballador-operador que digitalitza els continguts? Són qüestions que tracten alguns dels meus últims projectes.

Si alguna cosa caracteritza el meu treball són els processos llargs i unes formalitzacions que sovint arriben força temps enllà després de començar el projecte o que defugen materialitzacions massa comunes. He acabat entenent que els processos de recerca són el que més m’interessa i em motiva, l’exploració, el qüestionament, l’aprenentatge, el treball de camp, l’accés a arxius o a documents i testimonis no tan accessibles… I la recerca també és un banc de proves, un espai per testar. L’art, a parer meu, ha de ser arriscat, ha de tenir quelcom de provatura. També de qüestionar l’establert, les convencions i els punts de vista pautats, de fer visible allò invisible, d’inclusió d’allò rebutjat.

Sovint s’ha donat massa importància al contenidor quan, en realitat, l’important és fer xarxa. La institució hauria de ser més arriscada i experimental. Estar més compromesa amb el teixit artístic local. Les convocatòries i les beques de la Generalitat són recursos molt minsos i cal que puguem treballar en unes condicions que no siguin de concurrència, sinó de col·laboració. Amb uns compromisos i uns contractes ben negociats, amb unes converses prèvies lluny de les presses i els paternalismes. A la institució també li cal establir diàlegs amb diferents col·lectius des de les seves necessitats o realitats. A El poder de la convocatòria vaig publicar converses amb persones a qui no interessa l’art i amb d’altres que sí tenen inquietuds culturals. Però també vaig entendre que hi ha gent que no va a museus perquè els fan sentir ignorants, perquè la manera de mostrar les obres, fins i tot d’explicar-les, els exclou. Cal generar sinergies de complicitat i processos de treball dilatats, tot tenint en compte que cadascú s’apropia de l’art a la seva manera particular, en funció de les seves vivències i inquietuds personals o inclús de l’estat d’ànim d’aquell dia. Sovint també passa que hi ha relacions amb l’art que s’escapen de les regles tàcites. Però potser treballar també des d’aquestes relacions inconvencionals seria interessant per tal d’avaluar si cal modificar o inclús eliminar alguna de les regles tàcites vigents.

És una manera de cobrir la papereta, de fer veure que s’està fent alguna cosa, quan no són aquestes les accions que cal prendre. Fan falta tests massius –per tal d’aïllar els casos de manera immediata– i caldria deixar de ser tan permissius amb els bars, els restaurants i totes les estructures turístiques. Suposo que després de veure com obrien els negocis d’hostaleria abans que les biblioteques, del que ha passat a les illes Balears i d’una nova legislació favorable als pisos turístics, no ens hauria de sorprendre que es culpabilitzin els espais de la cultura. El que és greu d’aquesta criminalització és que compromet tot un ecosistema que, per si mateix, ja és massa fràgil i precari. I sabem a qui afecta en el seu darrer graó!

Com a antiga fundadora i integrant de la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC), he vist com fa temps que van en retrocés i és una tasca a fer que ja no tocaria: vetllar perquè constantment es respectin els teus drets. Això desgasta molt! L’enquesta que va llançar la plataforma durant el confinament i els diferents manifestos que han anat sorgint mostren com d’urgents són aquestes bones pràctiques i altres necessitats bàsiques en el sector artístic. Hi ha dies que penso en com, per exemple, a Finlàndia ja s’estan abordant qüestions com ara la de l’slow travel i que ja hi ha una fundació que finança els desplaçaments responsables i que fins i tot ha comprat un tros de bosc tenint en compte la petjada ecològica del Co2. A la meva facultat, fa anys que plantejo que, de la mateixa manera que al desembre tenim les jornades de simposis, al maig hauríem de fer les jornades per minimitzar l’impacte mediambiental tot plantant arbres, per exemple. Si tens un programa internacional i la meitat dels teus investigadors així com alguns docents creuen regularment Europa, caldria afrontar i ocupar-nos també d’aquesta realitat. Menciono això perquè, tot i que allà el sistema artístic funciona de manera força diferent i és cert que des de fora es pot veure injust haver de pagar el lloguer de la galeria on exposes, al final tot acaba sent cobert amb subvencions. I és quan les necessitats bàsiques ja no s’han de reclamar que es poden plantejar treballs en altres àmbits que també tenen a veure amb les responsabilitats de l’artista...