D’Àneu, d’arreu

Si fa 5.000 anys s’hagués celebrat el Dansàneu, es faria envoltant un estany i amb una vegetació molt diferent de l’actual. El teatre, com el paisatge, es transforma contínuament i sobreviu a les adversitats en forma d’inclemències meteorològiques, o s’hibrida com el pi roig i el pi negre. I aprèn, com el picot negre ha hagut d’aprendre que només podrà capturar el fruit si abans encasta la pinya en una clivella del tronc. El festival, que es va acabar ahir, sap conciliar el ritme tranquil del Pirineu a l’estiu i oferir una proposta seductora per disfrutar de la frescor, l’aire fresc carregat de les olors del bosc alt del Mediterrani i les tronades de tarda. El canvi de dates i la Covid-19 van obligar a modificar emplaçaments. Van exhaurir totes les entrades i, a causa de la pluja, es van traslladar actuacions al recinte firal, entre bales de palla i amb la remor del riu de fons. Diu el personatge que teatralitza la visita de l’EcoMuseu que les tradicions d’Àneu no discrepen gaire del Pirineu basc. També el circ contemporani es deixa agombolar per la música d’arrel d’Arnau Obiols i s’hi adapta.

El projecte Nilak és una aventura entusiasta per aportar arts en viu a les poblacions més disperses. La producció garanteix noms d’artistes com ara Hotel Iocandi, Quim Giron i José Luis Redondo en un cartell en què també es poden trobar altres noms que reivindiquen com ara Les Sistars, Ntalades i Sílvia Capell. El repte, que legitima la intervenció en el Festival de Dansa, Música i Patrimoni, és la incorporació de la música d’Arnau Obiols en cada número dels artistes. La residència, a més, permet que hi hagi transicions per anar encadenant els números de corda, de mà a mà, d’escala, de pal xinès, d’equilibri amb ampolles i, finalment, l’aparició inclassificable del verticalista Quim Giron, que es folra el cap de fang tot construint  figures mitològiques, tan enigmàtiques com sorprenents. L’acció sintonitza gràcies al fil musical en directe d’Obiols, que empatitza amb la intervenció de cada artista, des del silenci o amb el bucle de sons que ell mateix emet. Obiols serà amb Magí Serra en la inauguració de Fira Mediterrània, fent una llarga travessia pels camins de transhumància de Manresa.

Marala Trio (format per la catalana Selma Bruna, la mallorquina Clara Fiol i la valenciana Sandra Monfort) va presentar divendres a la nit el seu primer disc, A trenc d’alba. Fa més de dos anys i mig que indaguen en les arrels dels tres territoris i n’exploten les semblances i diferències. Un punt d’arrencada suggeridor que han sabut anar arrodonint fins a destil·lar els sons de subtilitat melòdica d’aquest disc. Sens dubte, les tres personalitats pivoten al voltant del focus. Si Fiol arrela en l’essència i en un estatisme central, Bruna i Monfort van compartint guitarra i una interpretació molt més dinàmica, fins a esgotar el darrer alè de cada nota.

La directora del Dansàneu, Rut Martínez, somreia per sota de la mascareta escoltant les explicacions del naturalista Francesc Rodríguez en l’excursió per les planes de Son, divendres al matí. Com al Sismògraf d’Olot, a Fira Tàrrega i al Terrassa Noves Tendències (per citar tres models de festival d’arts en viu diferents), saben que l’art rau en la capacitat d’observar què fa l’altre: Rodríguez adverteix que cap espectacle superarà els bramuls dels cérvols de finals de setembre. Aquell mascle que no sedueixi amb el seu cant o les seves banyes senyorials no podrà garantir la supervivència dels seus gens. L’art sempre ha de seduir i confrontar, sigui a dalt del Pirineu, a la costa o en plena metròpoli. El paisatge fluctua amb els humans. I l’art fa el contrast per identificar-ho. A Àneu i arreu.