“Ha quedat palès que érem el ‘xiringuito’ d’Europa”

Per una banda, és una reivindicació perquè crec que s’ha de recuperar la copla, el cuplet i tot el género chico que grans compositors i vedets del nostre país ens han deixat. Reivindico el folklore i el Paral·lel, però l’estigma d’aquest gènere és que d’alguna manera es va emmotllar a la dictadura i, possiblement per això, és titllat de caspós i no s’ha acabat de revifar després del règim. Així doncs, recuperar-lo, amb lo catalaneta que soc, també es converteix en una provocació. El cuplet ha estat provocador sempre, parla dels temes tabú de l’època, d’aquella i d’aquesta. Els cuplets són molt polítics. Potser si ara no canviéssim res estaríem fent obra de museu, però actualitzant lletres o ritmes torna a ser provocatiu multiplicat per dos.

Cupletistes com Juanita Reina eren molt amigues del Generalíssim, altres com la Concha Piquer ho van ser fins que van dir prou i van tallar l’aixeta al règim. Però és que la dictadura no va durar un cap de setmana, allò van ser tants anys que calia seguir treballant. Al final, tothom s’acaba venent d’una manera o una altra. Tant de bo hagués viscut al Paral·lel del segle vint i tots aquells teatres de barraca, quin deliri.

Jo soc autora i alhora utilitzo i adapto les cançons d’altres creadores. Compto que com que toco peces de més de 80 anys d’antiguitat no haig de donar explicacions a ningú. Al meu espectacle Versiones parciales... reprodueixo un anunci de llet marca Gloria peruana i no he demanat mai permís, no sabria ni per on començar. Potser algú que ha vist la meva peça pensarà que faig versions de temes originals de la Motta o la Montiel, però no, jo t’asseguro que elles aquells temes ja els havien agafat de les vedets dels anys vint i trenta.

Quan no et contracta cap productora guai, et toca decidir i aprendre com serà la teva activitat laboral. L’IRPF, el règim d’artista, l’IVA que no et pots quedar..., en resum, tot allò que no t’expliquen ni a educació secundària ni a art dramàtic. Combinar creació i producció et fa sentir independent i realitzada, però és cansat del cagar. Autogestionar-se és explotar-se per naturalesa i anar sempre a cegues, el buit legal com a norma. Com treballes en regla si vas a taquilla i no pots preveure el teu sou? Amb José y Sus Hermanas vam començar a girar i practicàvem l’autònom rotatiu, però, cansades de rebre pals d’Hisenda, i gràcies a la previsió de gira i producció, ens hem fet empresa. Tinc vint-i-cinc anys i ja em sento casada en col·lectiu, que moderna! [Riu]

El més important és que no coincideixin els calendaris de creació: quan això passa, t’explota el cap. A José y Sus Hermanas creem les peces col·lectivament amb processos força llargs, és inevitable que les personalitats de totes es barregin i el folklore a vegades també les enredi a elles. Quan estàs immersa en un procés col·lectiu, vius mesos pensant en el tema que centra la recerca. Si hi ha alguna idea pel grup que no s’accepta, no l’aprofito per a un muntatge personal, perquè difícilment lligarà amb el tema que vulgui treballar en solitari. Treballar en col·lectiu és molt diferent, però treballar sola tampoc no existeix, sempre busques mirades externes.

Després de Los bancos..., que va ser un taller de creació de quart curs de l’Institut del Teatre, vam iniciar el procés de creació del nostre segon espectacle, Arma de construcción masiva, amb direcció de Sílvia Ferrando i coproduït pel Festival TNT. Això va coincidir amb el procés de Versiones parciales..., el meu treball final de grau, on la Sílvia, juntament amb l’Esther Bové, era la meva tutora. La Marta Díez, intèrpret i distribuïdora de la companyia, també s’encarrega de la distribució del meu xou. I en Francesc Cuéllar, després d’haver treballat junts a Los bancos..., em va proposar iniciar un procés de creació que acabaria resultant My low cost revolution.

Jo que era de poble, sí que em pensava que l’Institut era la porta per fer Plats bruts [riu]. En realitat vaig treballar poca càmera, gairebé tanta càmera com acrobàcia, i servidora no et sabria fer ni una vertical. El que sí que es treballa més és la creació del personatge, l’anàlisi del text... Això et dona eines, tant per a sèries com per a teatre de text convencional. A quart curs se’m van obrir les portes a teatralitats noves, a la creació, al teatre postdramàtic... Estic molt agraïda d’haver tingut mestres que durant la carrera creien en mi i em donaven suport per emprendre un camí en solitari amb tot l’afany de recuperar el Paral·lel que tenia.

La meva fórmula per viure, o sobreviure, és combinar el treball en solitari amb el de la companyia. Jo he tingut la sort de poder dedicar-me a les arts escèniques des que vaig sortir del niu perquè també em dedico a la música. Poder compaginar temporades, bolos i concerts impartint classes de música, m’ha portat a viure sense haver de fer un altre ofici que no sigui del gremi. Si algun dia no puc seguir fent això, me n’aniré a fer hort i no passarà res.

Amb José y Sus Hermanas encara no fa ni tres anys que som professionals i ja estem ultimant la nostra tercera peça, Explore el jardín de los Cárpatos. Companyies referents que tenim molt a prop són el Conde de Torrefiel i Agrupación Señor Serrano. Com a creadora, els meus referents personals estan entre Cris Blanco i la Martirio, passant per Quim Bigas i Rodrigo Cuevas, és clar!

Tampoc no és el mig del camp, que Guissona té més de 7.000 habitants! El problema és que la gent de ciutat es pensa que després d’Igualada comença el far west [riu]. El meu primer contacte professional escènic va ser a Tàrrega. Allí hi vaig estudiar batxillerat d’arts escèniques i em vaig atrevir a seguir el somni idealitzat d’anar a l’Institut del Teatre. Els meus pares ja havien passat el tràngol amb la meva germana guitarrista que estudiava al Liceu. Tot ha sortit força bé, però el Paral·lel no és el que era, i ara que fa uns anys que visc a la capital, cada dia em torno a estimar més la meva terra. Però no per això deixaré de criticar-la i de veure-hi els defectes.

Vaig passar les primeres setmanes de confinament a Tàrrega. Estàvem perdent la iaia, i amb la mare i la meva germana li vam fer cures 24/7 fins a l’últim moment. A finals de març ens va deixar i vam quedar-nos totes a casa dels pares de Guissona. Confinar-se amb hort i jardí no és gaire sacrificat [riu]. Amb José y Sus Hermanas seguíem assajant virtualment perquè, fins a noves ordres, presentàvem muntatge al Festival Grec i, efectivament, al juny, el primer dia que reobria Fabra i Coats, entràvem a assajar una altra vegada.

Quan els festivals treballen a favor, tot es fa molt fàcil. La situació era adversa i rara, però totes les bandes teníem moltes ganes de tornar als escenaris. Poder fer un Grec en obert va permetre alleugerir la muntanya de coordinar espais i públics, mantenint-los a casa en el nostre cas. D’entrada esgarrifava pensar en una peça per ser vista per internet, però vam omplir-nos la sala de micròfons i càmeres, i prendre’ns-ho com una oportunitat ens ha fet aprendre molt. I el que ens queda! Aquesta tardor estrenarem la peça amb públic presencial i començarem la gira nacional. Si això no pogués ser, programadors i festivals preveuen alternatives per no haver d’anul·lar les funcions.

I és que ni tan sols aquest estiu el turisme no ha deixat de ser el protagonista. Que lamentable veure un país tan en crisi només perquè els turistes no venen en massa. Ha quedat palès que érem el xiringuito d’Europa. Aquest any el typical spanish s’ha regirat per vendre’s de portes endins, els anuncis sensacionalistes de les cerveses i les costes no tenien pèrdua. Sembla que no sapiguem fer res més que vendre’ns. El sol, el litoral, les dones... És un molt bon moment per preguntar-se de què volem dependre i com volem que se’ns vegi des de fora.

Durant aquests mesos confinades, José y Sus Hermanas ens hem adherit a El Col·lectiu de Companyies independents, que fa anys fan feina per millorar les condicions de totes. És important adonar-se que som tantes amb un mateix objectiu. Amb la pandèmia, no deixant-nos treballar durant tants mesos, la situació es va tornar insostenible i es va haver d’improvisar l’atur d’artistes, que deixava fora les autònomes, que deixava fora les tècniques... És com si en aquest país tot s’arreglés a cop de pedaços. La burocràcia se’n fot mentre seguim barallant-nos com la infanteria barata de les guerres; companyies independents lluitant pel percentatge d’una taquilla contra sales que subsisteixen de subvencions de calderilla. Em pixo en la precarietat sabent els sous anuals dels directius dels grans equipaments artístics d’aquest país i després estic contenta perquè tinc una prestació de 700 euros al mes. Ja ho diuen, el pet és l’alegria del pobret...

A part de la incertesa pel futur d’algunes sales (els últims mesos havíem vist com tancaven La Vilella i el Club Capitol, i l’Antic Teatre, que està amenaçat en pocs anys), el que m’espanta és quines condicions haurem d’acceptar per fer teatre. Jo no vull treballar en un teatre de distància i mascaretes. No soc negacionista de la pandèmia, però sí que qüestiono com s’estan prenent certes decisions cada cop més restrictives. Hi ha molts països on no és obligatòria la mascareta, per exemple, i aquí és necessària fins i tot per prendre l’aire. Jo estic convençuda que estem duent mascaretes perquè les farmacèutiques en tenen grans estocs i s’han de vendre. Doncs a mi no em dona la gana! Crec que com a mínim, en un estat del benestar i democràtic, si tan imprescindible fos, les donarien gratis, no?

Quines ganes de fer miniactuació pels Premis de la Crítica desconfinats! Els crítics són els que veuen més teatre del món. Les platees estan plenes de crítics i d’actors.

I així ens va! [Riu] Ara de debò: crec que era impensable que els nostres espectacles tan off haguessin estat nominats a premis de públic, com els Butaca, per exemple. En canvi, els Premis de la Crítica han premiat Los bancos regalan sandwicheras y chorizos i han nominat My low cost revolution. Molts cops m’assabento de l’existència d’un espectacle per les crítiques que surten als mitjans.

Jo ja tinc prou feina creant i fent campanya comunicativa per xarxes socials [riu]. A Madrid em vaig emocionar veient anunciat Los bancos... en una façana gegant de la Gran Vía. El nostre Franco menjant salsitxes en ple Madrid! Realment això del mainstream no sé com va, s’han de comprar bonolotos?

Programar-les molt i pagar-les bé! Així sortiran creadores boníssimes. Encara convé molts anys de picar pedra, però està havent-hi canvis, no ho podem negar. Fa anys que tenim festivals i sales amb igual o superior nombre de dones en cartell. El problema rau més en les cases grans, els llocs dels maletins, que en dic jo... Però sembla que també s’hi han anunciat canvis. Estarem atentes.