Exploració de la infantesa

La directora saragossana Pilar Palomero ha pouat dels records d’infantesa per crear el seu primer llargmetratge, Las niñas, ambientat per això mateix a la Saragossa de principi dels anys noranta, on la nena protagonista (Celia, encarnada per la debutant Andrea Fandós) pateix la rigidesa de l’educació moralista d’un col·legi de monges mentre, en el pas cap a l’adolescència, va fent-se un espai de llibertat amb companyes d’escola (especialment una alumna nouvinguda provinent de Barcelona que, descreguda en matèria de religió, li descobreix els grups de pop-rock espanyol de l’època) iniciant-se en aquelles coses dels adults (el maquillatge, el tabac, l’alcohol, la discoteca) i encuriosint-se per les del sexe, exposat per cert com a mercaderia grollera a la televisió en què Jesús Gil es banyava en un jacuzzi amb unes quantes noies.

Seguint en tot moment la Celia i ajustant-se escrupolosament al seu punt de vista, de manera que els espectadors no sabem més que el que la nena percep o intueix, hi ha també la relació silenciosa amb la mare (Natalia de Molina) i la irrupció d’una intriga sobre el pare absent que dona compte de les mentides i el moralisme que oprimeix els adults.

Aquesta intriga, esbossant un fil narratiu relatiu al descobriment d’un secret, va adquirint pes cap al final. Allò que basteix, però, el film són els moments dilatats que, en la suspensió de la narració, exploren el món infantil a través d’unes nenes induïdes al joc de la representació.

Aquests moments no sempre tenen encant, poesia i interès, de manera que, a parer de qui escriu, configuren una pel·lícula amb alts i baixos sobre una nena que, formant part d’un cor, comença obrint la boca sense emetre cap so (l’imperatiu de callar d’una educació autoritària i la por del càstig per la dissonància, però també la pròpia indecisió) i acaba cantant com qui ha trobat una veu per construir-se. A través d’aquesta veu, una directora afirma la seva component imatges amb rigor i precisió.