A l’ombra del FITT

Si una cosa s’aprèn de pressa a Tar­ra­gona és que el sol del mig­dia se’l com­bat a l’ombra. És ina­de­quat man­te­nir una con­versa dis­tesa al sol, si hi ha un refugi fresc. La brisa marina res­cata tot­hom. El Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Tea­tre de Tar­ra­gona (FITT) pro­cura donar aquesta ale­nada a una ciu­tat pels volts de l’estiu des de fa set anys. Si habi­tu­al­ment és a finals de juny, aquest any s’ha tras­lla­dat a prin­ci­pis de setem­bre per mirar d’esqui­var amb més èxit la punta de la pandèmia. A Tar­ra­gona, sota l’impuls de l’equip entu­si­asta de la Sala Trono, es con­cen­tren un gra­pat d’actu­a­ci­ons de tea­tre con­tem­po­rani que busca esclet­xes entre les cos­tu­res del tea­tre dramàtic clàssic, i que revi­ta­litza el sec­tor mirant de seduir pro­gra­ma­dors –aquest any, la baixa forçada de pro­gra­ma­dors inter­na­ci­o­nals ha reduït un 50% d’acre­di­tats– i donant eines amb works­hops als pro­pis artis­tes.

Diven­dres al matí (també estava pre­vista una altra sessió sobre movi­ment i màscara per ahir, dis­sabte), els dos actors uru­gua­ians de la Cia Cori­o­lis que havien cap­ti­vat amb el seu Pasos lar­gos feien una mati­nal sobre el tre­ball amb objec­tes, des de la sub­ti­li­tat. La com­pa­nyia, que ha hagut d’impro­vi­sar després de la devas­tació de la Covid en les pro­gra­ma­ci­ons pre­es­ti­uen­ques, res­ca­tarà alguna altra actu­ació (com a Cano­ve­lles, el 30 de gener, per exem­ple). A la tarda, paral·lela­ment a la pri­mera sessió de Legende es va mun­tar un show­case de Les Cícli­ques. Per mirar d’incen­ti­var col·labo­ra­ci­ons, un per­fil d’acci­ons que demos­tren la neces­si­tat d’un fes­ti­val per al sec­tor, més que mos­trar un filera de mun­tat­ges interes­sants al públic.

El FITT ha ela­bo­rat la seva pri­mera copro­ducció inter­na­ci­o­nal en aquesta edició insòlita. Ha ela­bo­rat una peça de storywalker –l’espec­ta­dor segueix una història pels auri­cu­lars con­nec­tats al telèfon mòbil men­tre pas­seja per un iti­ne­rari mar­cat–. La peça narra un tema uni­ver­sal i d’actu­a­li­tat (les con­seqüències de la Covid) però el loca­litza a les esca­les de la Bai­xada del Toro. És, per tant, una pro­ducció en tres idi­o­mes que només es pot escol­tar des de Tar­ra­gona. Que cal­dria relle­gir i adap­tar a la geo­gra­fia de la població que volgués absor­bir-lo. A diferència d’altres storywalkers (com La noche sin tiempo del Grec) en comp­tes de neces­si­tar una logística d’auri­cu­lars i MP3(ara amb la com­pli­cació de desin­fecció de cada apa­rell abans de cedir-lo a un nou usu­ari) uti­litza una tru­cada de telèfon a una cen­tra­leta que activa l’àudio en una sola pista (amb el risc de no per­dre’s perquè no es pot acce­dir a la trama per dife­rents canals). L’actor Romain Teule sig­nava, diven­dres, rei­nau­gu­rant l’esce­nari de Cai­xa­Fo­rum des del tan­ca­ment del març, una còmica peça sobre l’arbi­tra­ri­e­tat del llen­guatge, sigui els dels ocells o els idi­o­mes dels humans. D’un sur­re­a­lisme exqui­sit pre­sen­tava una hila­rant con­ferència científica que coin­ci­dia per punt amb els de La teoría de la pel­vis.

The dre­a­mers és l’acció més directa pos­si­ble. Posa en una mateixa rot­llana els espec­ta­dors amb uns menors immi­grants que avui resi­dei­xen a Cata­lu­nya i aquests nar­ren la seva epo­peia. Sense arti­fici, directe, gene­ro­sa­ment. I el públic (en grups de sis màxim, per tes­ti­moni) escol­ten i empa­tit­zen amb la infància i la joven­tut trun­cada d’aques­tes pro­ta­go­nis­tes. La pro­posta plan­teja que cada espec­ta­dor només senti un dre­a­mer. Així no es pot com­pa­rar o judi­car els dife­rents casos. En tot cas, sí que con­vida a una con­versa amb els altres espec­ta­dors per saber quina peripècia dramàtica ha vis­cut el dre­a­mer veí. O els de les altres ses­si­ons. L’inte­rior de les cases (a Tar­ra­gona es va habi­li­tar una mena de pati per garan­tir distàncies entre tots) és el nucli de la seva inti­mi­tat, on ama­guen els seus dibui­xos i on expres­sen allò que són, que volen ser, o que els fan sen­tir els altres. I on, amb un petit joc, tot­hom posa un gra de sorra a la nar­ració sal­pe­brant l’arren­cada amb els records i olors de la infància. Si els espec­ta­dors, en gene­ral, poden mar­xar de la llar de la infan­tesa, a par­tir de la madu­resa, els dre­a­mers en sur­ten expul­sats, per sobre­viure. I tenen una nafra mal tan­cada que s’apro­fun­deix amb el mal tracte ins­ti­tu­ci­o­nal i poli­cial gene­ra­lit­zat, un cop arri­bats a Europa.

A l’ombra del Tea­tre Metro­pol, obser­vant la com­bi­nació estra­nya entre for­jats i sos­tres ingràvids de Josep Maria Jujol, els de la Trono con­vo­quen (amb les distàncies i les desin­fec­ci­ons impres­cin­di­bles) tot l’equip que es mou pel FITT. És un punt de tro­bada, que dona l’escalf que la brisa marina man­lleva als espec­ta­dors prin­ci­pi­ants. Aquells que no saben dels perills del sol incle­ment de mig­dia al Balcó del Medi­ter­rani: el FITT és ombra segura.