Crònica
teatre
A l’ombra del FITT
Si una cosa s’aprèn de pressa a Tarragona és que el sol del migdia se’l combat a l’ombra. És inadequat mantenir una conversa distesa al sol, si hi ha un refugi fresc. La brisa marina rescata tothom. El Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) procura donar aquesta alenada a una ciutat pels volts de l’estiu des de fa set anys. Si habitualment és a finals de juny, aquest any s’ha traslladat a principis de setembre per mirar d’esquivar amb més èxit la punta de la pandèmia. A Tarragona, sota l’impuls de l’equip entusiasta de la Sala Trono, es concentren un grapat d’actuacions de teatre contemporani que busca escletxes entre les costures del teatre dramàtic clàssic, i que revitalitza el sector mirant de seduir programadors –aquest any, la baixa forçada de programadors internacionals ha reduït un 50% d’acreditats– i donant eines amb workshops als propis artistes.
Divendres al matí (també estava prevista una altra sessió sobre moviment i màscara per ahir, dissabte), els dos actors uruguaians de la Cia Coriolis que havien captivat amb el seu Pasos largos feien una matinal sobre el treball amb objectes, des de la subtilitat. La companyia, que ha hagut d’improvisar després de la devastació de la Covid en les programacions preestiuenques, rescatarà alguna altra actuació (com a Canovelles, el 30 de gener, per exemple). A la tarda, paral·lelament a la primera sessió de Legende es va muntar un showcase de Les Cícliques. Per mirar d’incentivar col·laboracions, un perfil d’accions que demostren la necessitat d’un festival per al sector, més que mostrar un filera de muntatges interessants al públic.
El FITT ha elaborat la seva primera coproducció internacional en aquesta edició insòlita. Ha elaborat una peça de storywalker –l’espectador segueix una història pels auriculars connectats al telèfon mòbil mentre passeja per un itinerari marcat–. La peça narra un tema universal i d’actualitat (les conseqüències de la Covid) però el localitza a les escales de la Baixada del Toro. És, per tant, una producció en tres idiomes que només es pot escoltar des de Tarragona. Que caldria rellegir i adaptar a la geografia de la població que volgués absorbir-lo. A diferència d’altres storywalkers (com La noche sin tiempo del Grec) en comptes de necessitar una logística d’auriculars i MP3(ara amb la complicació de desinfecció de cada aparell abans de cedir-lo a un nou usuari) utilitza una trucada de telèfon a una centraleta que activa l’àudio en una sola pista (amb el risc de no perdre’s perquè no es pot accedir a la trama per diferents canals). L’actor Romain Teule signava, divendres, reinaugurant l’escenari de CaixaForum des del tancament del març, una còmica peça sobre l’arbitrarietat del llenguatge, sigui els dels ocells o els idiomes dels humans. D’un surrealisme exquisit presentava una hilarant conferència científica que coincidia per punt amb els de La teoría de la pelvis.
The dreamers és l’acció més directa possible. Posa en una mateixa rotllana els espectadors amb uns menors immigrants que avui resideixen a Catalunya i aquests narren la seva epopeia. Sense artifici, directe, generosament. I el públic (en grups de sis màxim, per testimoni) escolten i empatitzen amb la infància i la joventut truncada d’aquestes protagonistes. La proposta planteja que cada espectador només senti un dreamer. Així no es pot comparar o judicar els diferents casos. En tot cas, sí que convida a una conversa amb els altres espectadors per saber quina peripècia dramàtica ha viscut el dreamer veí. O els de les altres sessions. L’interior de les cases (a Tarragona es va habilitar una mena de pati per garantir distàncies entre tots) és el nucli de la seva intimitat, on amaguen els seus dibuixos i on expressen allò que són, que volen ser, o que els fan sentir els altres. I on, amb un petit joc, tothom posa un gra de sorra a la narració salpebrant l’arrencada amb els records i olors de la infància. Si els espectadors, en general, poden marxar de la llar de la infantesa, a partir de la maduresa, els dreamers en surten expulsats, per sobreviure. I tenen una nafra mal tancada que s’aprofundeix amb el mal tracte institucional i policial generalitzat, un cop arribats a Europa.
A l’ombra del Teatre Metropol, observant la combinació estranya entre forjats i sostres ingràvids de Josep Maria Jujol, els de la Trono convoquen (amb les distàncies i les desinfeccions imprescindibles) tot l’equip que es mou pel FITT. És un punt de trobada, que dona l’escalf que la brisa marina manlleva als espectadors principiants. Aquells que no saben dels perills del sol inclement de migdia al Balcó del Mediterrani: el FITT és ombra segura.