Un estat d’ànim fràgil

Estaba en casa, pero..., de l’alemanya Angela Schanelec, podria servir per exemplificar el concepte de Gilles Deleuze de la imatge temps, que, dit d’una manera massa simple, sembla demanar-te en la seva dilatació que la miris per ella mateixa, al marge del que pugui significar dins de la construcció d’un relat. Això mentre que la imatge moviment (el concepte complementari del mateix filòsof francès, que així estableix una dualitat interpretada com la diferència entre el cinema clàssic i el modern) t’indueix a esperar que arribi la següent dins de la continuïtat narrativa.

El cas és que aquesta pel·lícula tan bressoniana, pel que fa a la precisió i depuració de les imatges i dels sons, mostra una dona i els seus dos fills (una nena i un adolescent del qual, al principi, suposem que ha tornat a casa seva havent-ne marxat no sabem ni quant de temps ni per què) convivint en una mena d’estat d’ànim fràgil que, avançat el metratge, podem suposar originat en el fet que el marit i pare, respectivament, va morir fa dos anys. Però no és una història sobre com afrontar (i encara menys “superar”) una pèrdua dolorosa. Posem-hi que és una posada en escena de l’estat canviant dels cossos i de l’esperit d’uns personatges trencant les expectatives d’una narració i d’una explicació psicològica. Això perquè sembla construïda a trossos amb una llibertat en què cada escena sembla contradir l’anterior, de manera que es passa del realisme al joc de la representació (amb uns nens que reciten fragments del Hamlet) o una mena d’artifici en què, en la quietud de les imatges, els éssers resten en suspens, com paralitzats davant d’una visió. L’efecte és inquietant i fascinant.