Catalunya pensa en Ítaca

En un any carnerià com l’actual, aquest article vol ser, en primer lloc, un homenatge al “príncep dels poetes”, que el 1957, des del seu exili belga, expressava el seu enyor envers Catalunya en el magnífic poema Ulisses pensa en Ítaca. Cada cop més, però, poemes com aquest –o com els prop de tres-cents que vaig aplegar fa poc més d’un any, juntament amb Sam Abrams, en l’antologia Una vela en el mar blau (Poesia catalana moderna de tema grec), de títol també volgudament carnerià– necessitaran anar acompanyats d’una àmplia exegesi, perquè ja ningú no coneixerà qui és Ulisses ni quin lloc del mapa ocupa Ítaca. En efecte, en l’enèsima llei d’educació que s’està debatent en aquests darrers temps al Congrés dels Diputats de Madrid (la Lomloe, de nom gairebé impronunciable), no s’hi cita el llatí per primer cop des del 1857 (any en què es va promulgar la famosa llei Moyano), mentre que el grec fa més de noranta anys que ha caigut de l’articulat de les diverses lleis que s’han anat succeint i que han convertit l’educació en una arma política, en lloc de fer-ne (com hauria de ser) un tema d’estat, en el qual el consens entre les diferents sensibilitats i formacions polítiques s’imposi una vegada per totes a l’oportunisme més irresponsable. Així ha passat en països del nostre entorn com ara França i Portugal, que han reintroduït aquestes matèries en els seus plans d’estudis actualment en vigor. Si, a això, hi afegim una mal entesa autonomia de centres, que permet que algunes direccions (per sort, no totes), davant de necessitats acadèmiques peremptòries, optin per deixar d’oferir l’assignatura de grec o de cultura clàssica (aquesta darrera, a l’ESO) i redueixin el llatí a la mínima expressió, la desaparició d’aquestes matèries és només qüestió de temps.

Davant les queixes que s’han fet arribar al Ministeri d’Educació i Formació Professional espanyol especialment des de la plataforma Escuela con Clásicos , de la qual formo part, l’ens respon que serà competència sobretot de les comunitats autònomes desenvolupar la llei i establir quines assignatures hi donaran cos, i renuncia així a fixar unes matèries troncals que garanteixin una formació integral i de qualitat dels nostres alumnes davant dels reptes que els planteja una societat canviant i cada cop més exigent com la nostra. Confiem que a Catalunya les nostres autoritats educatives siguin sensibles al pes immens de la literatura, la filosofia, la política i l’art grecs i romans damunt de la cultura catalana i del fet que parlem una llengua filla del llatí i que el 90% del nostre lèxic científic i tècnic procedeix del grec. Però no només això: el suïcidi cultural que suposaria bandejar aquestes assignatures (així com la cultura clàssica a l’ESO) seria més incomprensible en un país com Catalunya, el territori més profundament romanitzat de la península Ibèrica, al qual van arribar els grecs i els romans fa més de vint segles, un país que té l’honor d’haver adreçat, abans que cap altre, el primer elogi modern a l’Acròpolis atenesa –“la més rica joia que al món sia”, en paraules de Pere el Cerimoniós, l’any 1380– i que va crear el mite encara vigent de la Catalunya grega que els noucentistes van elevar a autèntic projecte nacional. Seria difícil d’entendre, doncs, que Catalunya, pionera en tants camps de l’educació, ho volgués ser també en la renúncia a les seves arrels grecoromanes, portada per una concepció errònia del concepte de modernitat. A banda de la cultura clàssica, que hauria de ser obligatòria a l’ESO, i del llatí, que, almenys, s’hauria d’oferir amb garanties en aquest mateix nivell educatiu, si aquesta darrera assignatura i el grec no són obligatòries en el batxillerat humanístic (i això en tots els centres, independentment de la ubicació geogràfica i la mida que tinguin), aquesta modalitat de batxillerat perdrà el dret a rebre aquest nom, perquè l’humanisme pròpiament dit neix a Grècia i es perfà a Roma, i perquè aquestes matèries, a més de donar-nos la clau per interpretar el passat més remot, ens permeten conèixer en tota la seva amplitud la tradició cultural europea moderna, i a casa nostra, a més, els replecs més profunds de l’ànima grega i romana de Catalunya.