Les diferents vides de Toño i Fer

Recordo la silu­eta tímida del nino­taire Fer per la redacció del diari Avui del car­rer Con­sell de Cent. Depe­nent de l’hora podia anar per feina i pas­sar a salu­dar els res­pon­sa­bles d’Opinió o bé endin­sar-se des­pis­ta­da­ment per la redacció com si fos un fan­tasma dins un cas­tell o un infil­trat en ter­ri­tori ene­mic. El Fer t’ofe­ria poques parau­les, però de seguida t’ado­na­ves que no era el típic peri­o­dista que només parla del Barça o de poli­ti­que­ria, sinó que era un home de fons, his­to­ri­a­dor i pro­fes­sor durant molts anys abans de fer el peri­ple per revis­tes satíriques com El Papus o El Jue­ves o el nos­tre diari, on va subs­ti­tuir un artista tan emblemàtic com el Cesc. Quan tren­ca­ves les bar­re­res, amb el Fer podies par­lar de Cer­nuda o de Mac­hado –ahir el recor­da­tori del fune­ral a l’església de Sant Vicenç de Mollet con­te­nia la famosa estrofa de “cami­nante, no hay camino”–, d’un gene­ral de la Guerra Civil o sim­ple­ment diva­gar sobre algun aspecte artístic o lite­rari. El recordo que s’apro­xi­mava amb molt res­pecte, gai­rebé com si es con­si­derés d’una raça infe­rior, quan era un d’aquells homes de la cul­tura que són capaços d’atreure l’atenció d’un intel·lec­tual o d’un nen que es mira el diari. Sabent que la meva filla petita esti­mava els seus ninots amb devoció, en alguna ocasió em dei­xava vinye­tes dedi­ca­des perquè les hi portés. Sabia que els peri­o­dis­tes no des­ta­quem pel fet de cui­dar gaire les nos­tres famílies, i aquests regals tenien doble funció.

Ahir vaig assis­tir a l’església de Mollet, on el nos­tre home estava dins un taüt amb una creu enorme, com si fos una funció tea­tral. De fet, el diver­tit mossèn que va diri­gir l’acte era un exa­lumne que va traçar un retrat biogràfic dels anys que va com­par­tir amb el seu profe, l’entra­nya­ble Fer: va apel·lar al déu capaç de jugar par­ti­des de dominó i fer tram­pes o a la tor­tura que repre­sen­tava la selec­ti­vi­tat i els cara­ji­llos i ciga­lons que ser­vien per dis­si­par aquests estúpids exàmens rei­te­ra­tius i inútils.

M’ima­gi­nava el Fer donant ànims a la cana­lla aco­llo­nida per la mons­tru­o­si­tat uni­ver­sitària: la missió que, segons el capellà, havia con­ver­tit aquest home tímid en un heroi, “fent de la vida dels altres un apai­va­ga­dor de la set”. Va ser una imatge en resum del tra­jecte d’un com­pany, que sem­pre hem sen­tit al cos­tat, al diari fins a l’últim dia com la Mont­ser­rat Roig. Cos­tarà assu­mir que ja no hi és. Sobre el fèretre em va sem­blar veure un bloc de notes i men­tre avançava pels late­rals de l’església el vaig ima­gi­nar com un empe­ra­dor egipci que ini­cia el viatge al més enllà. Asse­guts i seguint els rigo­ro­sos con­trols de segu­re­tat, els acci­den­tals feli­gre­sos sem­bla­ven una enorme banda d’atra­ca­dors. Amb la meva mio­pia i la llum tènue em cos­tava iden­ti­fi­car ningú, però vaig veure molts amics i peri­o­dis­tes de dife­rents èpoques. Al pri­mer banc, la que va ser la seva com­pa­nya Virgínia Mas­caró i el seu fill Joan. Els mos­sens i tots els amics íntims que van sor­tir a dir unes parau­les van esmen­tar el cocido lleonès; fins i tot un d’ells va donar la recepta perquè els àngels la incor­po­res­sin a la seva dieta. Toño, José Anto­nio Fernández Fernández o sim­ple­ment Fer va ser lloat. Xavier Ser­rat va des­ta­car la seva gene­ro­si­tat, el dibui­xant Ant­hony va evo­car el res­tau­rant Can Lluís, i Kim va recor­dar l’ener­gia de Fer per impul­sar el premi Gat Perich fins i tot quan les for­ces eren des­truïdes per la malal­tia. Ignasi, col·lega de la seva vida docent, va par­lar de les jor­na­des de pesca i d’una última pae­lla a la Costa Brava.

Com hau­ria repre­sen­tat Fer aquest moment? Segur que amb conya i humor blanc, però en la inti­mi­tat hau­ria apli­cat el fuet de l’humor negre. Espe­cu­lem sobre quin acu­dit hau­ria fet?