Llibres
ALBERT VILLARÓ
Escriptor. Publica "La companyia nòrdica" (Columna)
“L’escriptura ha de ser un procés de descobriment”
Els carlins van perdre en una lluita contra un progrés indefugible. Ho tenien tot en contra i cap possibilitat de guanyar
Tracto la desconnexió de l’home amb la natura, l’etnocentrisme en què l’home es creu el rei de la creació, quan no ho és
Albert Villaró acaba de publicar La companyia nòrdica, la seva desena novel·la, que situa el juny de 1837, en plena primera guerra carlina, a l’Alt Urgell i al Solsonès. El llibre té com a base el dietari d’un soldat prussià, Ulrich von Wilamovitz, botànic i violinista, un document que Villaró hauria rebut l’any 1997, quan era arxiver municipal a la Seu d’Urgell. El quadern de Von Wilamovitz descriu uns fets increïbles que van sacsejar el Pirineu aquells dies de primavera en què carlins i liberals lluitaven per imposar el seu model de societat. Villaró acompanya Von Wilamovitz d’uns personatges ben singulars: l’Osinalde, un capità liberal; el pare Cebrià, un monjo fugit de Montserrat; la Mina, una dona enigmàtica que els fa de guia; el sanguini brigadier Porredon, conegut com el Ros d’Eroles, Felix Lichnowski, un príncep alemany, i Mary Eyre, corresponsal d’un diari americà.
D’on surt ‘La companyia nòrdica’, barreja de novel·la històrica, històrica fantàstica i de terror, farcida de mitologia, ciència i el seu particular toc d’humor?
El germen de La companyia nòrdica és una imatge que potser fa vint o vint-i-cinc anys que tinc al cap i que és la història d’un violinista amb el rerefons de la guerra carlina. Al començament només tenia aquesta mica d’història. I és així fins al moment en què et veus amb cor d’afrontar-la i de dedicar-hi tres anys de la teva vida. A partir d’aquí, la resta va sortint d’una manera, no diré natural, però com si ja ho tinguessis dins teu. Simplement es va lligant tot. Mai treballo amb una escaleta ni amb un guió previ, sempre escric sense planificar res. Cada dia és un dia de descoberta. Hi ha girs de guió, de trama, molt sobtats, que responen a aquesta imprevisió. Això fa difícil d’explicar l’argument i explicar de què va, però és el que dona més vida a la novel·la, més que no pas si ho tingués tot programat d’entrada.
Fa uns dies, en la roda de premsa mundial de presentació de la seva última novel·la, el britànic Ken Follet explicava que ell dedicava un primer any, dels tres que trigava a fer un llibre, a documentar-se i a esbossar les més de cent escenes dramàtiques i que, un cop fet això, escrivia. Tot el contrari de vostè.
Absolutament. Qualsevol tractat de creació de literatura de ficció t’explicarà que cal fer això que diu en Follet, i que cal tenir present els conflictes i els punts d’inflexió, mil coses que, si les seguís, m’avorriria sobiranament. Penso que el procés d’escriptura ha de ser un procés de descobriment. Crec que si ja ho tingués tot al cap abans de començar a escriure, escriure una novel·la només consistiria a redactar, i no seria la meitat d’interessant que el procés invers que faig servir. Que és més lent, més incert, més ple de dubtes; no dic que sigui fàcil, però sí que la recompensa és més gran. He provat de fer-ho de l’altra manera, amb guió i sabent què ha de passar, però no li trobo cap gràcia.
A ‘La companyia nòrdica’ també hi fa una reelaboració fantasiosa del passat, com en altres llibres seus
La companyia nòrdica no és, ni ho vol ser, una novel·la històrica convencional. No vull reconstruir fil per randa una època per haver d’estalviar al lector de llegir un manual d’història. El que faig és una invenció del passat, que pot arribar a ser més o menys versemblant. En aquesta reconstrucció hi haurà elements que ho seran més; d’altres, menys, i en qualsevol cas el que busco és crear un món que tingui coherència, que tingui entitat pròpia, però que al mateix temps sigui literàriament molt engrescador.
Començant pel dietari del soldat prussià que és la base del llibre i que diu que ha rebut quan treballava a l’arxiu històric de la Seu? És real?
Aquesta és la pregunta del milió [riu]. Vaig treballar molts anys d’arxiver a l’ajuntament de la Seu i va ser molt interessant. Les novel·les estan fetes de coses reals i de coses imaginades, i tot sovint s’hi acaba confonent realitat amb ficció. En la introducció del llibre crec que soc molt explícit quan parlo del dietari d’Ulrich von Wilamovitz com d’un palimpsest, un document antic reutilitzat, que jo he reescrit en la novel·la, perquè, com també dic, no tenia sentit publicar-lo tal qual. A El nom de la rosa, Umberto Eco comença dient “Naturalment, un manuscrit”. I bé, ningú es creu que Eco tingués el manuscrit d’Adso de Melk, sinó una altra cosa. La llarga tradició literària del manuscrit trobat sempre m’ha agradat molt com a recurs, com a eina. A partir d’aquí, la llibertat absoluta.
D’on apareixen els personatges tan peculiars de ‘La companyia nòrdica’?
N’hi ha alguns de reals i d’altres que no, evidentment. El brigadier Bartomeu Porredon, més conegut com el Ros d’Eroles, és ben real, tant que hi tinc un cert parentiu. El príncep Felix Lichnowski, també. Intento que els personatges imaginaris siguin reals i que els reals tinguin una pàtina d’imaginaris, que els acabi igualant entre tots.
L’escenari natural de les serres de Fígols i Cortiuda, de l’Alt Urgell i del Solsonès, el podem entendre com una reivindicació d’aquestes muntanyes, fa anys plenes de vida i avui, sovint, ben solitàries?
Absolutament. Dues de les cases que surten a la novel·la, La Serra de Fígols i Cal Bernadí de Cortiuda, tenen lligams amb la meva família. La Serra era la casa del meu avi i Cal Bernadí, de la meva rebesàvia. Per tant, també hi ha un lligam sentimental. Són cases reals i són família. Ara estan tancades totes. Aquest és un tros de país que ha quedat molt al marge, tot i que és d’una bellesa espectacular.
M’ha agradat molt el pare Cebrià. Quin gran pou de saviesa i de ciència. Era possible un personatge així al segle XIX?
Crec que sí, d’eclesiàstics i homes de religió abocats a la ciència sempre n’hi ha hagut. Alguns de molt potents. El pare Cebrià és una invenció, un home amb dots de sant i de científic, que intenta trobar la manera de lligar les dues coses. És un personatge amb les seves particularitats, malparlat i estrafolari, i això li fa de contrapunt amb els altres, sobretot amb els militars, que són molt encarcarats. El pare Cebrià va per lliure, a la seva, i això li dona una gràcia molt especial.
Ha dit que ha volgut fer un homenatge a la manera d’escriure de Joan Perucho? Per què l’hem de reivindicar, Perucho?
Havia llegit fa anys les seves obres principals i no hi havia tornat més. Me’n queda un record, una vibració, com una imatge de la seva obra. A més, a Perucho vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment. Un dia se’m va presentar a l’arxiu. Jo acabava de publicar La selva moral, un recull de retrats imaginaris d’herois de muntanya, i em va sorprendre veure’l allà a la porta. Vam estar parlant, em va convidar a casa seva, li vaig portar el llibre i vam estar xerrant. Per a mi va ser un detall de gran persona que Perucho em fes una mica de cas, perquè no en tenia cap necessitat.
Diu que no l’ha rellegit, però.
Ha estat voluntàriament, sobretot perquè sempre he volgut que la meva veu literària sigui molt pròpia. Com tampoc he volgut llegir Els estranys, de Raül Garrigasait, perquè estic segur que hi trobaré elements de connexió. No m’hi he volgut acostar, com amb en Perucho tornar-hi, per evitar qualsevol contaminació, en el bon sentit.
Per què les guerres carlines són unes grans desconegudes, malgrat tots el trasbalsos que van ocasionar arreu del país durant tot el segle XIX?
És un segle d’un gran trasbals a tot Europa i al món occidental. Un moment en què moltes estructures de l’antic règim encara no s’han acabat de desmuntar i en què l’alternativa del món contemporani no s’ha definit prou bé encara. Això fa que sigui un període molt potent i atractiu. És el segle del romanticisme, de les causes perdudes, on hi ha mil revolucions, mil tensions, algunes de les quals es resolen, però d’altres encara s’arrosseguen durant el segle XX, i no estic segur que s’hagin solucionat avui dia.
Ulrich és ben conscient de la inutilitat d’aquell conflicte bèl·lic. “La nostra oposició és necessària perquè en quedi constància, però ens passaran per sobre i serem la riota de la història.” En Ros d’Eroles també fa una reflexió similar.
Va ser un conflicte en què els carlins van perdre cada cop que lluitaven. I no van perdre un cop, sinó tres o quatre. Perquè, segurament, era una lluita contra un progrés indefugible. Ho tenien tot en contra i cap possibilitat de guanyar. Tot plegat en un segle ple de moments revolucionaris, romàntics, que solen acabar en res. Aquesta àuria romàntica de jo me’n vaig a la guerra encara que sàpiga que perdré, aquesta mena d’amargor, és present en tota la novel·la.
Té avantpassats carlins, oi?
Un oncle avi de la meva mare havia lluitat amb mossèn Tristany. Mirant l’arbre genealògic de la família, la deriva carlina és ben clara. Tots eren pagesos, que venien de cases bones i que es van apuntar a la causa perquè consideraven, o d’alguna manera veien, que tot el seu món, que era molt tradicional, molt arrelat i molt lligat a la terra, corria el perill de ser xuclat per una modernitat urbana, amb una presència important de l’estat, del govern, dels impostos, de les lleves, de les mil i una maneres de tallar aquella llibertat ancestral que tenien. Va per aquí la cosa.
Aquest lligam amb la terra és molt present a ‘La companyia nòrdica’.
Un dels temes de la novel·la és la pèrdua de la connexió de l’home amb la natura, aquest etnocentrisme en què l’home es pensa que és el rei de la creació, quan realment no ho és, i s’aferma molt a un camí paral·lel al creixement del mètode científic, que ara ens adonem que no és tan clar, ni tan cartesià com semblava.
Per què el carlisme no ha estat més novel·lat? Andreu Carranza va escriure la de vida de Cabrera, després potser ja hauríem de recular fins a Marià Vayreda.
Realment no ho sé. A vegades miro cap als Estats Units i la guerra de Secessió, que fou una cosa semblant, una mena de reacció contra el progrés, que també s’expressa de manera molt violenta i que, contràriament a les guerres carlines, ha generat molta literatura. Aquí també hi va haver molta gent involucrada en guerres molt llargues, molt violentes i amb molt de dolor durant el XIX, i en canvi no ha passat el mateix, literàriament parlant. Potser és l’ombra de la guerra civil que ho xucla tot. Va ser un conflicte amb molta pulsió emocional, ideològica i d’identitat, i això ha fet que sigui el gran tema bèl·lic que s’aplica a la literatura. La qual cosa no treu que ho puguem fer també amb les carlinades.
A la novel·la hi és molt present la ciència del segle XIX, amb la fotografia, l’electricitat i molts altres descobriments. Modernitat i progrés contra tradició.
Sí, però, al final, el que triomfa és la suma de les dues coses. Que el coneixement científic ajuda, però també ho fa la creença en la natura. Aquest és el missatge. Que no tot és ciència, que també cal una mica de suport del mite, d’aquestes forces que no coneixem, però que probablement hi són.
Des del Pirineu estant, se sent un “outsider” de la literatura catalana.
No, ni molt menys. Estic molt bé on estic. No tinc cap queixa de centralitat. Sí que és veritat que la literatura catalana és molt barcelonacèntrica i que qualsevol que escrigui fora del pinyol metropolità és considerat, a vegades, no pas sempre, com un excèntric, però en el meu cas, no tinc cap queixa. Es així i sóc feliç de la vida que tinc. No tinc cap retret.
Pot viure de l’escriptura?
No, no es pot viure d’escriure. Però això, que és un handicap, també et dona una part de llibertat a l’hora de crear, i això és molt interessant de poder mantenir. Naturalment, si em garantissin que podria viure només d’escriure seria fantàstic, però tots sabem que, malgrat algunes excepcions, és altament improbable que això pugui passar, almenys en una situació de mercat com la que tenim ara.
Un inclassificable i polièdric corpus novel·lístic
Albert Villaró (andorrà nascut a la Seu d’Urgell el 1964) és historiador de formació, autor d’un inclassificable i polièdric corpus novel·lístic. Va debutar amb La selva moral (1993), una galeria de retrats de gent de muntanya. Les seves dues primeres novel·les, Les ànimes sordes i Obaga, són una paròdia de la novel·la negra traslladada als ambients de muntanya. Després s’ha centrat en les ficcions a l’Andorra contemporània amb Blau de prússia (premi Carlemany, 2006), L’escala del dolor i La Bíblia andorrana (premi Prudenci Bertrana, 2015), amb el comissari Andreu Boix del Cos de Policia del principat. Amb L’any dels francs (premi Nèstor Luján, 2003) i La primera pràctica ha demostrat ser un expert en la reelaboració fantasiosa del passat, com es veu encara més en les ucronies Els ambaixadors (premi Josep Pla, 2014) i El sindicat de l’oblit (2018). La companyia nòrdica (Columna) és la seva desena novel·la.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.