La història és un vendaval
Núria Esponellà confronta el món de dues dones separades per més de vint segles en el relat intimista de superació ‘Ànima de tramuntana’, premi Bertrana
L’arqueòleg Joan Santacana ja va advertir-la: “No t’emboliquis, que aquest període és fosc i complex”, però Núria Esponellà (Celrà, Gironès, 1959) no va fer-li cas. El temps dels indiketes (o indigetes), els llegendaris primers pobladors ibers de l’Empordà, era un marc novel·lesc massa temptador per arronsar-se a la primera dificultat, encara que provingués del consell afectuós d’un amic. Li han calgut quatre anys per documentar-se, però a la fi ha posat ordre a tot el material recopilat en una història que exalta el “poder de transformació” de les persones per mitjà d’un relat intimista amb rerefons arqueològic.
Ànima de tramuntana, la novel·la per la qual va rebre ahir el 53è premi Prudenci Bertrana de Girona, dotat amb 30.000 euros, representa una nova indagació de l’autora al voltant de la feminitat i la seva capacitat de renovar-se, alçar-se i enfortir-se enfront de les adversitats i en connexió amb les forces naturals. No ha de sorprendre, doncs, que hi apareguin fetilleres, sacerdotesses i remeieres, totes relacionades amb les arts de guarir, sigui el cos o, sobretot, l’ànima. “No hauria pogut escriure aquesta novel·la sense el que he viscut els últims anys, que han estat molt durs en pèrdues”, va començar confessant Núria Esponellà, escriptora de llarga trajectòria, col·laboradora d’El Punt Avui i finalista del Bertrana el 2012, per Una dona d’aigua. La seva pròpia experiència ha alimentat la “recerca de transcendència” que mou els seus personatges, dues dones d’èpoques tan distants com el segle III abans de Crist i el present d’avui mateix, a qui es dona veu alternativament al llarg de la novel·la, encara que una, la indigeta Ekinar, és fruit de la imaginació de l’altra, Mínia, una arqueòloga acabada de separar, després de passar pel trauma d’un avortament, que se serveix del descobriment de dues sepultures al poblat iber d’Ullastret per afrontar un procés de catarsi.
La mateixa escriptora ho resumeix en una nota als lectors: “Les protagonistes d’aquesta història comparteixen vida. Una d’elles imagina l’existència de l’altra, però en realitat totes dues s’enfronten a les dificultats, les absències i les pèrdues vitals en èpoques molt distants. Tanmateix, tenen com a tret comú la fortalesa i la capacitat de seguir lluitant.” Tindran, també, recursos oposats per sobreposar-se a la seva situació: mentre que per a Ekinar el vincle amb la natura és profund i la mort forma part del cicle de la vida, Mínia encarna “una dona desarrelada per a qui la mort és, com per a la societat d’avui, un tema tabú”, va avançar Esponellà, que opina que “les dones del passat, a través dels rituals i les creences, potser tenien més eines per afrontar el dolor”. En tot cas, el llibre proposa una obertura esperançadora. “Quan el vent de la vida et trenca el paraigua, encara tens l’opció de reconnectar amb l’ànima de la natura”, va dir l’escriptora, tot recordant que la tramuntana “és el vent que neteja més el cel, encara que abans ho hagi fet volar tot pels aires.”
Vides paral·leles
x. castillón
Sense codi de barres, la segona novel·la de l’escriptora i periodista Ruth Tormo Benavent (1974), veïna de Sant Feliu de Llobregat, va rebre el 35è premi Ramon Muntaner de literatura juvenil, dotat amb 6.000 euros, a més de la publicació de l’obra sota el segell Fanbooks.
Sense codi de barres és la història de dues vides paral·leles, dos joves de 14 anys que viuen a una gran distància geogràfica i social, però que, tot i així, tenen coses en comú: l’Amina treballa cosint roba en un taller de Bangladesh i en Víktor estudia en un institut de l’àrea metropolitana de Barcelona. Ella somia un futur millor per a la seva germana petita i decideix enviar un missatge de socors cosit en un dels pantalons que viatgen des de la seva fàbrica a occident, on el missatge arriba a les mans d’en Víktor. “És sobretot una història de superació i d’amistat”, diu Tormo, però evidentment el seu llibre és també una denúncia de l’explotació infantil i del paper especialment complicat de la dona en alguns països asiàtics.
Estimar com Ginestà
x.cEl grup barceloní Ginestà, encapçalat pels germans Júlia i Pau Serrasolsas, va rebre el Cerverí per la seva cançó Estimar-te com la terra, gràcies als vots dels oients de Catalunya Ràdio, que la van triar entre les 8 cançons seleccionades prèviament pel jurat. “Fem cançons de tres tipus: d’amor, reivindicatives i abstractes o surrealistes. Estimar-te com la terra combina les tres coses”, diu en Pau sobre el tema que obre el seu segon disc, Ginestà (Kasba), “una cançó sobre estimar la llengua, el país, les persones i tu mateix”.
Joves i crítics
x.c
El 20è premi Lletra al millor projecte digital per a la lectura i la literatura catalana s’ha concedit ex aequo a Lectures en ruta, de Tramoia Produccions Culturals, i el Podcast La Lectora, una iniciativa de la revista digital de crítica literària La Lectora . Al premi coorganitzat amb el Projecte Lletra de la Universitat Oberta de Catalunya s’han presentat 15 candidatures, que havien de donar resposta al repte de com fer que la literatura catalana arribi a més lectors i lectores gràcies a formats digitals com ara l’àudio i el vídeo. Lectures en ruta es presenta com “una proposta d’immersió literària per a joves entre 18 i 25 anys, a través de diferents activitats, com ara tallers, trobades amb escriptors i editors, recitals de poesia, etc., que aquest any hem de fet de manera virtual”.
Pel que fa a La Lectora, aquesta revista defensora de la crítica com “una part important del sistema literari”, va posar en marxa un podcast amb el plantejament d’un programa sobre llibres independent i més proper als joves.
Dolor i desig, tan a prop
E.V
A Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) li feia una il·lusió especial guanyar un premi aquí, al nord, on “els valencians són tan poc tinguts en compte”, encara que només sigui a 400 quilòmetres des del lloc on va néixer Ausiàs March, “el més gran poeta en llengua catalana”. Escrivà va venir combativa a recollir els 2.400 euros del premi de poesia, “la germana petita” de la literatura, va dir amb sarcasme, tot i ser el gènere més “balsàmic” de tots, “present en els moments més importants de la vida humana: el naixement, l’enamorament, la mort”.
A Sempre és tard, l’obra amb què ha estat premiada, aborda el desig i el dolor com “dos contraris que es complementen i que ajuden a viure més intensament”. Ser humans significa estar-hi exposats, va advertir, perquè “tant l’absència com el plaer tenen el poder de fer-nos sentir més vius”, però no com a mera intimitat, com a vivència personal, sinó per la seva capacitat d’aguditzar la consciència dels altres. En aquest sentit, va defensar la poesia com a mitjà per “ajudar a combatre la indiferència”.
Una biografia de l’“insolent”
E.V
Xavier Febrés (Barcelona, 1949) és probablement una de les persones que més ha escrit sobre Josep Pla, sobre el seu món i sobre “les seves dones”, encara que això darrer sembli una contradicció, un impossible, tenint en compte que als milers de pàgines de l’obra completa amb prou feines en parla de cap. Si havia de guanyar el Rahola d’assaig, dotat amb 6.000 euros, era gairebé imperiós que fos amb una nova aproximació al seu escriptor de capçalera, ara per endinsar-se en una biografia literària que té en compte des del primer llibre de Pla, Coses vistes, datat del 1925, fins a les darreres i enèsimes Notes disperses, algunes de pòstumes, esporgades, potinejades i, en efecte, disperses fins al desori, segons ho valora Febrés. Josep Pla o la vitalitat, el sisè títol que dedica a l’autor d’El quadern gris, es presenta com un estudi que aborda “per primera vegada l’estil literari de Pla amb una visió global” per comprendre què va representar la seva “irrupció de cavall sicilià” en les lletres catalanes. Xavier Febrés té ofici com a periodista i com a atent llegidor de Pla, de manera que li ha sortit un assaig amè, sintètic i, per tant, amb el do de la brevetat, com la que va fer servir ahir per definir l’estil amb què es va presentar Pla davant el cànon fixat pel noucentisme amb un sol adjectiu: “Insolent.” El jove escriptor va desafiar, doncs, “la jerarquia cultural establerta, el corrent literari dominant i l’academicisme assentat” per connectar amb una nova època que Febrés identifica amb la cultura de masses. La vitalitat a què fa referència el títol té a veure amb una “tenacitat d’escriptura”, aquella grafomania que a vegades enerva i que arriba a extrems vertiginosos: “Pla acaba deslliurant una obra oceànica, sense fer servir ni màquina d’escriure, ni telèfon, ni cotxe, avenços que al seu temps ja estaven perfectament implantats”, va recordar Febrés. Entesa com una biografia de Pla a través dels seus llibres, hi falta, però, un text essencial: la correspondència eròtica que l’escriptor va mantenir amb Aurora, una passió senil que, d’acord amb Josep Martinell, hauria donat lloc al “llibre més important de Pla”. Sense aquestes cartes, opina Febrés, “la biografia de l’homenot seguirà sent incompleta”.
