Agre sentiment de ‘pàtria’, des del menjador

La convulsió social de l’1-O puja a escena i tenyeix un conflicte d’una família que s’estima a diferent intensitat. El dramaturg Jordi Casanovas és un autor que sap captar les tensions del teatre de menjador. Ho va fer a Vilafranca, per exemple. També és evident que li interessa el concepte d’identitat (Una història catalana i Pàtria completaven aquella trilogia). Ara, en un to aparentment costumista, imagina com van pair l’1-O i les seves derivades fins a la sentència del judici, des d’un entorn catalanista. La sensació que projecta és la d’un record agradable, èpic, però amb un regust a derrota per no haver conclòs el cercle.

Ferran Utzet és un director a qui li interessa el teatre polític. Ja en va deixar rastre en el seu debut irlandès (després de La presa va dirigir Traduccions/translations). El 2018 estrenava amb estranyesa Sopa de pollastre amb ordi, en què es diluïa la ideologia esquerranosa d’una família d’obrers. Ho feia, conscient que el moment català era antagònic. Cada acte es tanca amb un dels quatre personatges sol, tancat en el seu propi laberint de pensaments, emocions i pors. Mentrestant, les cites solemnes o trivials convertides en eslògan ressonen en la memòria dels espectadors, per il·lustrar el pas del temps cronològic.

Els quatre intèrprets signen un retrat nítid i alhora amb el punt just de contradicció, per fer-los humans imperfectes. No hi ha herois, sinó persones que lluiten per ser dignes i coherents en la vida de les seves conviccions polítiques i socials: Míriam Iscla sap commoure des de la seva crisi latent; Abel Folk, esmunyedís i actiu que amaga sorpreses als seus propis fills; Marta Ossó es debat en una preciosa contradicció per conviure (i estimar) els dos pols polítics oposats; Francesc Cuéllar, per fi, és el més abrandat, però que denota mandra per independitzar-se de la família.

La història demana un temps perquè deixi ben contrastats els punts de vista. Casanovas n’ha volgut fer un primer esbós. Ara, amb només tres anys de distància, provoca uns sentiments contradictoris: d’orgull i ràbia pel referèndum defensat pel poble davant les porres policials, i de buidor en comprovar que faltava un desplegament polític eficaç per fer realitat el desig de la ciutadania.

Casanovas no ha volgut entrar en el tema de de les declaracions del judici, com sí que ha fet en altres peces històriques com és el cas de Ruz-Bárcenas, Port Arthur o Jauría. De fet, tindria poc conflicte i redundaria en la impunitat judicial. Per això ha optat per contagiar la revolta social a un conflicte íntim familiar que li permet desgranar l’evolució. Per judicar la història cal més temps de guaret.