Vint anys després de debutar al cinema amb El mar, d’Agustí Villaronga –amb qui acaba de rodar de nou–, Roger Casamajor (la Seu d’Urgell, 1976) ha consolidat una sòlida trajectòria en cinema i televisió, a la qual afegeix ara La vampira de Barcelona, de Lluís Danés. Rodada en versió original catalana, aquesta imaginativa adaptació del mite de “la vampira del Raval” es va presentar ahir a la secció oficial competitiva del Festival de Sitges, amb la presència de bona part del gran repartiment que té: Roger Casamajor, protagonista de la història; Nora Navas, la vampira; Bruna Cusí; Francesc Orella, i Núria Prims. En el film, rebut amb aplaudiments en la sessió matinal de premsa i públic, hi apareix també Sergi López.
‘La vampira de Barcelona’ posa molt l’accent en la part social i en la lluita de classes?
Jo crec que és una crítica a la hipocresia de la societat, i no només d’aquella època, sinó de l’actual. Hi ha moments de la pel·lícula que passen en color, amb petits tocs contemporanis, en el vestuari, el llenguatge, posats expressament per fer l’extrapolació a la societat d’ara. Seguim sent igual d’hipòcrites en moltes coses.
S’hi veu una complicitat dels poderosos amb la justícia i les forces de l’ordre que ens resulta familiar...
Hi ha tots els poders fàctics: la premsa, la policia, els jutges... És exactament el mateix moment que estem vivint ara.
No avancem com a civilització?
No [riu], no canviem. Jo crec que ens mantenim així des de fa segles i segles, però això no vol dir que no s’hagi de denunciar. Extrapolar la pel·lícula al que passa ara mateix és tan fàcil com pensar-hi.
En posaria algun exemple?
Home! Quants en vols? No només a Catalunya. Jo crec que passa a escala mundial. Els poders fàctics cada vegada tenen més poder. El meu personatge s’agafa al seu ofici, entenent el periodisme en el sentit més pur del terme, d’investigar i mirar d’aclarir la veritat. Però arriba un moment en què aquesta veritat és molt incòmoda per a determinats personatges, i sempre miren de fer-la callar. Es fa poc periodisme d’investigació, actualment; és difícil informar-se amb fonts verídiques. Nosaltres també som una mica ganduls, depèn d’on vagis et pots informar millor.
Quina és la seva opinió personal sobre Enriqueta Martí?
Aquesta pel·lícula la dediquem a Enriqueta Martí i a la seva memòria. La van utilitzar com a cap de turc per amagar totes les vergonyes i els draps bruts de l’alta societat catalana d’aquell moment. Això és així, és verídic. Gràcies a una periodista i historiadora que es va informar molt bé, que va buscar en arxius i va trobar molta documentació sobre el cas, es va poder desmuntar el mite de la vampira i es va demostrar que era mentida, que va ser tot un muntatge. Però, tot i així, el mite ja està creat.
Principis del segle XX és una època fascinant de Barcelona. Se’n podrien fer moltes pel·lícules.
Sí, és una època espectacular, fantàstica. Hi ha, per una banda, una explosió d’arquitectura, poesia, literatura, art... molt important, i, per l’altra banda, hi ha una misèria terrible, molta prostitució... Aquesta dualitat tan marcada és molt interessant.
La seva interpretació de Sebastià Comes té unes escenes més realistes i d’altres de més oníriques...
Sí, la part realista és quan el meu personatge és més conscient i fa la seva feina de periodista, d’investigar i mirar de treure l’entrellat de la figura d’Enriqueta Martí. La part onírica és quan aflora en el meu personatge tota la motxilla de càrrega emocional, amb coses molt negatives que porta a sobre.
El definiria com un personatge traumatitzat?
Sí, és un personatge que té un trauma d’infantesa important, que el va marcant al llarg de tota la seva vida. Per això pren les decisions que pren.
Es va inspirar en algun film de periodistes o policies que investiguen?
No, bàsicament vam treballar molt amb el guió i amb Lluís Danés. El que fa diferent la pel·lícula és l’imaginari: els decorats, la posada en escena... Als actors se’ns demanava una actuació més o menys realista, però dins d’aquest embolcall de vegades era una mica complicat. Els decorats en què ens movem són molt teatrals, com de món de circ. A mi no em va costar gaire arribar-hi, potser perquè ja havia treballat amb el Lluís.
Li agrada la fantasia?
Sí! Et permet imaginar mons i situacions que en una pel·lícula convencional no et trobaries mai.
I en el cinema d’època, s’hi sent còmode?
Sí, n’he fet moltíssim. M’agrada molt, és com un joc, com quan ets petit i et disfresses d’indis i cowboys. És molt divertit.
