Retorn de Cunillé i La Ruta 40 a pauses i ànimes

La Ruta 40 (i Lluïsa Cunillé) torna als seus orígens. La companyia reivindica el teatre de text, sigui internacional (Llarg dinar de Nadal, de Thornton Wilder, o La Col·lecció, de Pinter) o de casa (Cúbit, de Josep Maria Miró, o Selecció, d’Albert Arribas). Després d’aventures d’èxit dramatúrgiques (Una lluita constant, amb Carlota Subirós, i Reiseführer, amb Ferran Dordal) tornen als personatges i a un teatre aparentment realista.

També Lluïsa Cunillé retorna als universos foscos i intrigants d’Occisió o Barcelona, mapa d’ombres. Cunillé no se n’amaga pas, de la seva devoció pel cinema. I per allò que té un cert aire rònec, antic, però en què han quedat impregnats nostàlgia, record, desig. Aquesta és la pretensió d’un text intrigant, de personatges hermètics. La directora Lurdes Barba manté la distància i el contrast amb el film amb què dialoga constantment (es projecta puntualment per sobre dels caps dels intèrprets, en els canvis d’escena).

A l’acció trepidant del tiroteig del film, Cunillé hi contraposa uns personatges pràcticament estàtics. El que ha de volar com un llamp és l’atenció de l’espectador per entendre què s’escola entre les pauses de Cunillé. Dibuixa un vaixell amb una situació patètica(un cinema de cel·luloide intuint el seu final, un polític pagat de sí mateix; un tècnic que no suporta la consciència de l’ombra de la corrupció; i una dona que es beneficia de la bondat i el silenci del projectista). Sorprèn que l’espai sigui tan concret, quan els personatges són tot aire, esmunyedissos.

A questa proposta navega voluntàriament en la inconcreció, que si per uns pot ser genial perquè et permet volar, a d’altres els semblarà gratuïta perquè li falta clavar la daga, disparar el tret de gràcia. En tot cas, Els subornats insinua, sense haver de recórrer a la farsa, en la baixesa humana i es presenta des del gust de construir personatges sòlids en un espai/temps ambigu.