“Esperem tornar-vos a veure aviat”

Hi ha mis­sat­ges gra­vats de cor­te­sia que, de cop, tenen una gran trans­cendència. Dijous, en la sessió de tarda, la veu en off del Muni­ci­pal de Girona aco­mi­a­dava els espec­ta­dors d’Eva con­tra Eva amb el mis­satge ruti­nari de sem­pre, després de recor­dar que la sor­tida es faria d’acord amb les indi­ca­ci­ons dels aco­mo­da­dors per evi­tar acu­mu­la­ci­ons a la sala: “Espe­rem tor­nar-nos a veure aviat.” “Nosal­tres, també”, res­po­nien a mitja veu, com­pun­gi­des dues abo­na­des del Tem­po­rada Alta des de la filera 5.

Tots els tea­tres van tan­car dijous amb un nus a la gola. Quan es va tan­car al març no hi va haver temps per ado­nar-se que era el dar­rer passi abans d’un con­fi­na­ment. Ara, que els artis­tes (i el públic) saben de la incer­tesa d’aques­tes mesu­res dràsti­ques i injus­tes, rebre els aplau­di­ments va tenir un moment catàrtic. Al Muni­ci­pal, però segons anava reci­tant Twit­ter aque­lla nit, a totes les sales de Cata­lu­nya. També al TNC van estre­nar un espec­ta­cle que no tindrà segona funció (La dona tren­cada) a la Tallers. Com els actors de la Beckett aco­mi­a­da­ven el públic can­tant un dels temes del Com­bat del segle, des del balcó. I diuen que a El qua­dern dau­rat, al Lliure, alguns ulls bri­lla­ven de plor en el que serà el seu comiat (tres dies abans del comiat pre­vist).

Eva con­tra Eva, de Pau Miró, i amb direcció de Sílvia Munt, fa un home­natge al tea­tre, tot con­fron­tant dues actrius de dife­rents gene­ra­ci­ons (Nau­si­caa Bonnín i Emma Vila­ra­sau). Com en l’adap­tació de La gavina d’en Rigola, es pot con­fon­dre l’actriu i el per­so­natge (Vila­ra­sau ja va endin­sar-s’hi a Infàmia, de Pere Riera). El direc­tor, la repre­sen­tant i el crític posen la mirada externa d’aquest duel, entu­si­asta i cínic alhora. L’obra arrenca amb el dar­rer bolo d’una pro­ducció i que s’enllaçarà amb els següents assa­jos, al cap d’una set­mana. Miró ha jugat a l’ambigüitat en el que podria ser un somni. Munt ha trans­for­mat aquesta ombra de thri­ller en una gra­vació als miralls del came­rino. Un reflex intel·ligent i molt sug­ges­tiu. Ara, la tensió màgica que fa recon­nec­tar a l’escena després d’un lap­sus domèstic, es va pro­duir sense fi perquè el que es par­lava a l’esce­nari era un viu retrat de la situ­ació dels artis­tes i tècnics davant la incer­tesa. Espe­rem tor­nar a veure’ns aviat.