Crítica
teatre
'Eurydilusió'
No vaig tenir la sort de veure The Brothers Size que en el Festival Grec de 2008 va despertar tots els entusiasmes i el Premi de la Crítica. Les elevades expectatives generades van col·laborar en una certa desil·lusió davant d'Eurydice. El text de Sarah Ruhl és una original visió del mite d'Orfeu des de l'òptica d'Eurídice.
Comença amb una paròdia de les ensucrades bodes d'estil americà, amb blondes i ballarugues rialleres, d'on la núvia fuig per mirar-s'ho des d'un gratacels mentre llegeix una carta del pare difunt i es precipita per l'ull de l'escala al món dels morts. L'infern és un paratge on es perd la memòria i la parla i on s'arriba amb un ascensor d'aigua i neó. L'escenari a quatre bandes és un engraellat de ferro d'on neixen brolladors i fonts festives (noces) o on cau aquella pluja freda que descriu el Dant. Una disposició comunicativa i àgil, una matèria sonora i lumínica d'impacte i uns intèrprets de gran energia i qualitat que canten i dansen i actuen matisadament i amb fluïdesa.
I, tanmateix, alguna corda es trenca en la comunicació amb el públic. Hi ha una manca d'intensitat pregona entre escena i platea, com si s'hagués esbravat l'emoció. Aspecte que desllueix un espectacle que té significatives virtuts, començant per alguns potents passatges del text dramàtic, recorregut per una forta pàtina poètica, com quan el pare rep la filla a l'Hades, li construeix una cambra de cordill i l'ajuda a recuperar el record i la veu. O el dol del músic Orfeu, el cant del qual fa plorar fins les pedres de l'infern, i el rescat impossible i tràgic que desemboca amb pare i filla submergint-se, després de resistir-s'hi, al riu Leteu, les aigües de l'etern oblit deia Virgili, única forma d'engaltar la pèrdua.