Contenir la ràbia en càpsules

Lluïsa Mallol és una Monique enganyada que es revolta, que s’autoenganya i que, al final, reconeix que té por però fa el salt imprescindible per sortir del bucle destructiu. Amb una direcció de molta intenció de Francesca Piñol i amb el suport d’unes imatges que criden en silenci i expressen el dolor del desengany, la peça té una estructura ben senzilla. La dona trencada evidencia que, quan hi ha una esquerda en la parella, sempre és el costat femení la que pateix més desperfectes, sempre es descrostona la figureta del pastís de noces mentre que el galant en surt indemne.

Simone de Beauvoir va escriure aquesta peça el 1967 imaginant la buidor d’una dona adulta i culta quan s’adona que el seu marit té una amant. Certament, hi ha molts passatges que avui es podrien reviure igual, mig segle després de lluita per l’assoliment de la igualtat entre gèneres. Per Beauvoir, mentre la dona pensa en plural la veu del marit pensa només en singular.

L’exposició dels fets de Monique és pulcra, ordenada, educada, fins i tot respectuosa. Però té el contrast momentani, fugaç, de la bèstia callada, domesticada, de la dona en la societat benestant amb uns crits desafinats, que molesten però que està bé que ho facin. Per contra, les imatges, sempre molt estilitzades a càrrec de Mar Orfila, evoquen un to expressionista silenciat.

Fa poc, la Sala Fènix representava Forquilla mocador arracada, de Queralt Riera, amb una situació similar. La dramaturga, en realitat, descriu el que podria ser la continuació d’aquesta peça. Quan Monique s’empodera, esdevé una nova Nora.