Disseny per salvar-nos

“El disseny et pot salvar la vida.” És el lema que ha triat el Museu del Disseny de Barcelona per expressar el sentit de l’exposició Emergència! Dissenys contra la Covid-19, que presenta fins al 10 de gener. I és literal: el disseny n’ha salvat un munt, de vides, al llarg d’aquest període tan fosc per a la humanitat. “És una idea que anem repetint des que vam obrir el museu, ara fa just sis anys, sobre el rol del disseny, que és donar resposta als problemes de la societat”, raona la seva directora, Pilar Vélez. Al març, el problema, inèdit fins llavors, el va provocar el sobrevingut coronavirus, que es va acarnissar amb els hospitals, que van quedar col·lapsats. “Els dissenyadors es van posar a treballar des del minut u de la tragèdia”, remarca Vélez.

“Què podríem fer per ajudar?” Ignasi Plaza es va fer aquesta pregunta mentre mirava els telenotícies que informaven d’aquells primers moments de desconcert absolut en què l’única certesa era la mort desbocada. El 15 de març, ja havia creat el primer prototip d’un respirador que automatitzava una bomba de respiració assistida manual. De fusta. “Vam reutilitzar-la d’una paret de la nostra pròpia oficina. No hi havia temps per perdre i és el que teníem més a mà.” Es refereix a l’oficina de l’empresa d’innovació Protofy, al districte del 22@, amb un planter d’enginyers i dissenyadors d’entre vint i pocs i trenta i pocs anys. Durant els següents setze dies, amb les seves nits en blanc, van elaborar setze prototips més, cada vegada més perfeccionats. Van aconseguir produir-los en una planta de Seat, incorporant-hi peces de cotxes (el motoret d’un eixugaparabrises, per exemple). El van provar amb porcs, l’animal que té un sistema pulmonar més semblant al de les persones. I el 20 d’abril el van endollar a un pacient de l’hospital de Can Ruti, amb el permís dels seus familiars. I va sobreviure.

Aquest respirador, anomenat OxyGen, ja no s’utilitza a Catalunya, tot i que està preparat per si hi tornés a haver un desbordament. Ha fet servei (ha salvat vides) a hospitals de 70 països del món. No s’ha comercialitzat perquè Protofy treballa amb codi obert. Plaza i el seu equip no n’han tret cap benefici econòmic, més aviat al contrari. I acaben reflexionant: qui és l’autor d’un aparell que al cap i a la fi ha involucrat en la seva conceptualització i fabricació “més de 5.000 persones” de coneixements diversos?

Aquesta tasca abnegada i aquest pensar i fer mancomunat i transversal uneix la selecció d’objectes que ha reunit el Museu del Disseny en aquesta exposició que reivindica “el disseny com a quelcom útil, lluny d’aquella idea que es té de cosa cara i elitista, de pijeria”, insisteix la seva cocomissària, Teresa Bastardes, en la línia de Vélez. Bastardes ha compartit el comissariat amb Rossend Casanova.

Mascareta museïtzada

Els dissenyadors no es van adormir, però és que el museu de la plaça de les Glòries tampoc. A principi d’abril, ja estava documentant aquells productes que ràpidament s’havien dissenyat per atendre les necessitats de la població, amb una atenció preferent per als professionals de la sanitat. I el procés va culminar amb el seu ingrés a les col·leccions del museu, gràcies a donacions de particulars, empreses i administracions públiques. Per xocant que soni, la mascareta ja és una peça de museu. Ja té valor patrimonial, com un retaule gòtic o un Picasso. I encara la continuem portant. I ni sabem fins quan.

Les mascaretes que llueixen dins de les vitrines del Museu del Disseny ens transporten a aquells primers instants de la pandèmia en què no se’n trobaven enlloc. Els dissenyadors es van arremangar per crear-ne, tot experimentant amb formes i teixits, inclosos els inclusius, quasi transparents per facilitar la comunicació amb les persones amb mancances auditives.

Les urgències eren múltiples i els recursos, limitadíssims. Més que al disseny, sovint es va haver de recórrer al redisseny d’objectes que ja existien. El cas de les màscares de snorkel del Decathlon va ser un dels més famosos. Un altre bon aliat per suplir la falta de materials van ser les impressores 3D. A la mostra s’hi han aplegat diferents exemples: viseres, salvaorelles... O la vàlvula bifurcada que va crear Marc Real (Minnim Design) per a un respirador (aquest professional) que va poder atendre dos malalts alhora.

Un darrer àmbit de l’exposició s’ocupa del disseny gràfic. Comunicar bé, sense filigranes estètiques, les mesures que ha imposat la Covid-19 ha estat fonamental. Aquí també destaquen molts projectes personals, no fets per encàrrec, de dissenyadors, com el de Félix Rodríguez, Mr. Zé, que es va basar en cartells de la Guerra Civil espanyola per gestar la col·lecció de cartells de forta càrrega política Solo el pueblo salva al pueblo. Els va difondre a les xarxes socials, però en molts països d’Amèrica Llatina han acabat impresos i penjats als carrers.