Ricard III, a capes

Els dies 4 i 5 de desembre, finalment, s’estrenarà al Temporada Alta Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) que l’actor Joan Carreras i l’autor i director uruguaià Gabriel Calderón havien d’estrenar pel Grec, però que la pandèmia va impedir. És un text amb una peripècia aparentment senzilla (un actor es prepara un càsting per interpretar el personatge shakesperià) però que amaga una complexitat molt atractiva per als coneixedors dels dramaturg de The Globe.

Efectivament, Gabriel Calderón busca una simplicitat “sense rebaixar-la a una mirada fàcil”, simplificadora, i aspira a ser complex “però no per això ha de ser complicat”, adreçat a intel·lectuals o grans coneixedors de l’obra shakespeariana. Aquest és el repte. L’actor Joan Carreras debuta fent un monòleg. I espera que l’obra tingui recorregut a la cartellera de Barcelona i, posteriorment, també en versió castellana a Madrid. Celebra haver descobert aquest autor i confia que la funció doni visibilitat i més oportunitats a la lucidesa de Calderón. L’autor, director i també actor ja ha freqüentat el Temporada Alta amb, per exemple, Mi muñequita (la farsa). El 2015, Xavier Albertí li va encarregar un muntatge al TNC, Que rebentin els actors, que ja va entusiasmar al repartiment (tot i patir-ho perquè havien de fer les escenes a càmera ràpida, per exigència del guió).

Carreras admet que el text és molt difícil d’interpretar, i apunta que la peça traça molts camins però que, al final, serà l’espectador “el que pintarà el paisatge, no deixem les coses fàcils”, remarca. Amb aquest text, Calderón indaga en els perfils “més tristos” del personatge shakespearià, com “ el ressentiment, el no ser escollit” i, amb “l’excusa” d’un aspirant a interpretar el personatge, va construint un paral·lelisme sobre la vida i les aspiracions d’un actor.

Ricard III exemplifica els projectes (siguin en la vida real o en el teatre) que es torcen i que costa molt redreçar-los. Fa poc es va comprovar, en trobar el seu cadàver en unes excavacions d’urgència, que Ricard no era geperut, sinó que tenia una escoliosi a la columna. La deformitat típica del personatge en aquest títol és més “d’ànima que física” i s’anirà intuint en l’espai escènic durant l’obra, indica Calderón.