Biiingo!

T de Teatre i Dagoll Dagom ja van fer diana amb La tendresa d’Alfredo Sanzol l’any passat. Ara fan bingo amb la suma de David Selvas i l’univers càustic d’Empar Moliner. La peça diverteix fins a remoure de les butaques aïradament. No té cap altra pretensió i, probablement, el segell de musical és exagerat, perquè hi ha ben poca partitura amb relació a la quantitat de text. Però funciona prou.

El món d’Empar Moliner triangula la comèdia amb la caspa del bingo; l’alcohol com a antídot per a superar la timidesa social; el sexe com a lubricant de l’amor, i un desig cínic de col·locar l’home en una situació sempre ridícula. De fons, amb tota la mala llet del món, hi ha les crítiques velades al racisme; la fiblada als que pretenen ser políticament correctes (una gent acomodada i que no en vol saber res, de la misèria de les classes obreres), i a suportar una mentalitat catòlica de la Transició (sensació de culpa, però dret a pecar repetidament). Els monòlegs funcionen sols, en el dispositiu T de Teatre dels inicis. Es deixen embriagar per la música, que funciona com a sintonia d’aquest carrusel de misèries d’amor passades pel tamís picant de l’humor.

David Selvas és un gran defensor d’introduir música a l’escena, provant d’emular la intensitat dels concerts. Certament, no aconsegueix el mateix èxit que a La importància de ser Frank. En part, perquè la música és enllaunada; cap intèrpret fa un puntejat de guitarra, ni un solo de bateria. També és cert que l’escena no ho necessita. Que les situacions són molt divertides, gràcies a la vis còmica de tota la companyia. Aquest bingo ja té prevista temporada al Poliorama (si és que no el transformen en una casa d’apostes abans) a partir de la tardor vinent.