Patrimoni
La casa de Macià a Prats de Molló, salvada
Un grup de persones de la societat civil del nord i del sud de Catalunya garanteixen el futur de la casa on el president Macià es va instal·lar i va ser detingut el 1926 pels Fets de Prats de Molló
Un empresari l’ha comprat aquesta setmana i n’ha cedit l’ús a una associació, que a partir d’ara s’encarregarà de rehabilitar-la i donar-hi un ús públic
Si els Fets de Prats de Molló tenen un símbol, a banda del president Francesc Macià, és la vil·la Denise, la casa que el 122è president de la Generalitat va utilitzar l’any 1926 com a centre d’operacions i on va situar la seu de l’estat major per coordinar l’operació finalment frustrada que havia d’alliberar Catalunya de la dictadura de Primo de Rivera i d’Espanya per convertir-la en una república independent. Abandonada i a la venda des de fa anys, i amb el perill d’acabar en mans de particulars aliens a la història del país, la vil·la ha estat salvada per un grup de persones de la societat catalana que n’han tancat la compra aquesta setmana per posar-la a disposició del país.
A diferència d’altres finques que l’envolten, vil·la Denise sembla haver-se aturat en el temps. Té 240 metres quadrats –sis habitacions– i està envoltada d’un jardí amb una caseta de fusta i un bosc propi. A la part de baix, la sala que el president Macià feia servir com a despatx i on es reunia amb l’estat major es conserva pràcticament intacta. No costa gaire imaginar-s’ho. Al pis de dalt, hi ha el dormitori on el 4 de novembre del 1926 la gendarmeria francesa va detenir l’Avi Macià després que un espia de Mussolini, Riccioti Garibaldi, delatés l’operació a les autoritats espanyoles. L’acció armada va quedar frustrada, Macià va ser detingut i traslladat a París –on seria jutjat en un procés que es convertiria en una extraordinària campanya de propaganda a escala internacional– i vil·la Denise passaria a formar part per sempre de la història dels catalans. El setembre de l’any passat, però, una informació publicada pel digital La Mira advertia que la vil·la estava a la venda. Uns quants catalans, del nord i del sud, van posar el crit al cel en saber que la casa, fins aleshores en mans del notari de Prada de Conflent (fill de Prats de Molló) i dels seus descendents –que la llogaven com a casa d’estiueig i que l’havien mantingut pràcticament intacta tot i haver-hi fet una petita ampliació–, corria el perill de ser remodelada o fins i tot enderrocada si trobava un nou comprador. “Ens produeix tristesa veure la casa tancada tant de temps; ens agradaria que algú la fes reviure i es fes justícia al valor que té”, van explicar aleshores els hereus del notari, entristits perquè no la podien mantenir.
I van començar les gestions per salvar una part de la història de Catalunya. L’historiador i director de l’oficina del president Puigdemont, Josep Lluís Alay, va impulsar els contactes per dur-ho a terme, amb el vistiplau del president Carles Puigdemont, que li va expressar des de l’exili la seva voluntat de salvaguardar aquest patrimoni, no només pels fets històrics que hi fan referència, sinó pel que representa també com a nexe d’unió entre els catalans del nord i del sud. Aquest dilluns se’n va signar la compra. Ha estat finalment un sol empresari, Jaume Aragall, president de la Cambra de Comerç al Vallès Oriental i membre d’Eines de País, la plataforma que va dur Joan Canadell a la presidència de la Cambra de Barcelona, qui n’ha finançat la compra i, posteriorment, n’ha cedit l’ús a l’Associació Casa Macià, que la gestionarà a partir d’ara. “Era important no només pel que representa en el sentit de salvar un patrimoni físic, sinó també per reivindicar les relacions i les complicitats entre els catalans del nord i del sud”, explica Aragall, que no s’està de reivindicar una llei de mecenatge que faciliti operacions similars, sobretot en el terreny social i cultural. “Ens cal la generositat dels qui poden, en un moment en què el nostre país la necessita, i no només per la Covid”, insisteix. “El mecenatge és també una manera de repartir la riquesa”, hi afegeix l’empresari, que, un cop adquirida la propietat, n’ha fet una cessió de molt llarga durada a l’ens que la gestionarà a partir d’ara.
L’associació, registrada amb la llei francesa, la integren catalans del nord i del sud, que a partir d’ara s’hauran d’ocupar de la restauració i del manteniment de la casa, i la presideix l’alcalde de Prats de Molló, Claudi Ferrer, conegut també perquè el novembre de l’any passat es va plantar a l’AP-7 per fer de mediador davant la gendarmeria francesa i impedir que els antiavalots francesos carreguessin contra els manifestants convocats per Tsunami Democràtic a l’autopista. “Ens sentim honorats, i espero que l’espai, a més de ser un atractiu per visitar el poble, serveixi d’intercanvi entre catalans”, explicava ahir a aquest diari amb referència a la casa. A l’Associació Casa Macià, hi ha també l’advocada i ex-tinenta d’alcalde de l’Ajuntament de Perpinyà Annabel Brunet, que ahir també posava en relleu l’adquisició. “És el símbol de la lluita compartida entre els catalans del nord i del sud”, explicava, i parlava de la compra i la cessió per part de l’empresari com un “regal a la nació catalana”. L’exconseller de Cultura Lluís Puig, que des de l’exili a Bèlgica ha estat molt actiu en les negociacions, també forma part de l’associació que gestionarà la casa a partir d’ara. Hi és també el president del Consell per la República de la Catalunya del Nord, Josep Bonet; l’escriptor Joan-Lluís Lluís; l’alcalde d’Elna, Nicolas Garcia, membre del Partit Comunista Francès, i Hervé Pi, llibreter i activista de Cotlliure. Els empresaris Jaume Aragall i Joan Canadell també formen part de l’associació, així com el delegat del govern de la Generalitat a Perpinyà, Josep Puigbert; l’historiador Josep Lluís Alay, i el dissenyador Claret Serrahima. Què se’n farà a partir d’ara? Annabel Brunet parlava ahir del temps que ara caldrà per rehabilitar la casa, però comptava que d’aquí a pocs mesos ja s’hi podran fer algunes activitats museístiques i artístiques, i que, més a llarg termini, es convertirà en un espai de reflexió i comprensió, no només de l’exili, sinó també de la lluita dels catalans.
Les similituds, més de noranta anys després
-
El ressò de la detenció de Macià va ser notable, com ho reflecteix l’article en la revista russa ‘Ogoniok’ i ‘L’Humanité’ del 8 de novembre del 26. Al costat, Macià a vil·la Denise, en una imatge d’autor desconegut. -
Les similituds, més de noranta anys després.
És impossible no veure les similituds que hi ha entre els Fets de Prats de Molló i la situació política actual a Catalunya, amb presos polítics i exiliats, i processos judicials oberts en diversos països europeus. En el moment de la seva detenció, el president Macià estava exiliat a França arran del cop de Primo de Rivera, el setembre del 1923. Havia viatjat a la Unió Soviètica l’octubre del 1925 per demanar ajuda econòmica i logística a la Internacional Comunista, però, un cop frustrada la via soviètica, la primavera del 1926, va planificar des de Prats de Molló, mobilitzant els militants d’Estat Català –sobretot els Escamots–, l’alliberament armat de Catalunya. L’escriptor i polític Josep Carner i Ribalta, membre d’Estat Català que va acompanyar Macià a Moscou i que va participar en els Fets de Prats de Molló, pels quals també va ser detingut, descriu a El complot de Prats de Molló (Dalmau Editors, 1987) el context en què es produeix la gesta de Macià, i ho fa lamentant-se d’una situació que fa pensar en l’actual. Diu Carner: “Els designis de Prats de Molló coincideixen amb el moment de més alta tensió dintre del llarguíssim (i inacabat) diàleg (sovint monòleg) intentat per Catalunya amb l’Espanya centralista, tractant de fer-li entendre les legítimes i imprescriptibles aspiracions del poble català [...].”
Macià i el seu estat major havien planificat derrotar l’Estat d’amagat. Tot i que en el seu cas es tractava de derrotar-lo per la via armada i l’1-O el que es pretenia és derrotar-lo per la via pacífica i democràtica, en els dos casos els missatges entre els implicats es feien arribar fent servir paral·lelismes. En els preparatius de l’1-O, segons ha transcendit posteriorment, en moltes de les converses entre aquells que duien urnes o paperetes amunt i avall, s’hi referien en els seus missatges com la comanda d’espelmes, de calçots, de pastissos o del que fos. En els informes que la policia va fer públics durant el judici a Macià a París per argumentar les acusacions, s’hi afirmava que el president català i la resta de conspiradors es referien, en els telegrames que s’intercanviaven, a “escuradents” en comptes de baionetes, i a “escombres” en comptes de fusells.
Macià, un cop detingut –sense oposar resistència–, és conduït a París, juntament amb una vuitantena més de detinguts. En l’escorcoll a vil·la Denise, la policia hi troba, entre altres armes, 81 fusells Mauser, dues carrabines Winchester, un fusell metralladora, 36 sabres baioneta i 18.000 cartutxos. L’operació militar s’havia finançat des de l’estranger amb les criptomonedes de l’època: l’emprèstit Pau Claris, una emissió de bons de valor nominal de 25, 100, 500 i 1.000 pessetes. El valor total de l’emissió va ser de nou milions de pessetes, el que ara vindrien a ser uns 130 milions d’euros, i els van cobrir en la seva totalitat empresaris catalans establerts principalment a Cuba, Mèxic i l’Argentina.
En dies posteriors a la detenció de Macià, hi va haver escorcolls en xalets de diverses ciutats –on es van trobar més armes– i van continuar les detencions. Un total de 86 detinguts catalans i italians van ser expulsats de França. Quin país els va acollir? Després d’uns dies de negociacions, Bèlgica va decidir acceptar-los i deixar-los en llibertat. La resta, Macià i una vintena dels considerats cervells de l’operació, que havien estat traslladats a la presó de La Santé, a París, serien jutjats a la capital francesa. Per rebel·lió i per sedició, com reclamava l’Estat espanyol? No. Van ser jutjats pel que ara vindria a ser un delicte de possessió d’armes.
Lluny de ser considerada una desfeta, la detenció de Macià va tenir en aquells moments un efecte positiu a Catalunya, perquè la notícia va tenir ressò a tot Europa i a Amèrica, i va generar un corrent de simpatia en ambients d’esquerres de la mateixa França. La premsa estrangera –en especial la francesa, la soviètica, la belga i la italiana– seguia al minut el judici, que es va convertir en una gran campanya de propaganda per a l’independentisme i va consolidar el lideratge de Francesc Macià. Les transcripcions del judici van ser editades a París l’any 1927 per Estat Català amb el títol La Catalogne rebelle. Amb motiu del setantè aniversari de la mort de Macià, l’editorial Símbol Editors les va reeditar com La Catalunya rebel. Algunes de les frases que els líders independentistes van pronunciar aquells dies, i que es poden llegir en aquesta publicació, les vam tornar a sentir, pràcticament textuals, en el judici de l’1-O. La similitud és evident. Menys en la sentència, és clar. Mentre que per l’1-O uns van ser condemnats a llargues penes de presó, que encara compleixen, Macià i els seus, jutjats a França i no a Espanya, i que van optar per una defensa totalment política, sense negar els fets, van ser condemnats finalment a una pena simbòlica: dos mesos de presó i 100 francs de multa per al president, i 50 francs per als altres.
La justícia europea optava en el cas Macià per una sentència tova. A més, com que les penes imposades havien estat inferiors al temps que ja havien passat a la presó, Macià i la resta de detinguts van sortir en llibertat. Van ser expulsats a Bèlgica i, després d’una estada també a Amèrica, el 22 de febrer del 1931, amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, va tornar a Catalunya. Macià es va integrar posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya, formació que va guanyar aclaparadorament i contra pronòstic les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931. Dos dies després, el 14 d’abril del 1931, Macià proclamava la República Catalana des del balcó de l’ajuntament de Barcelona.
Josep Carner i Ribalta, biògraf del president Macià, escriu a Els Fets de Prats de Molló quina va ser la reacció del president en veure que la seva operació militar fracassava: “En deplorar la fallida de la intentada expedició armada [...], reaccionaren tots de la mateixa manera: optimísticament. El mateix cabdill del moviment, Francesc Macià, proclamà immediatament: «Hi tornarem!»”
