Memòria que s’apaga

Confusió, dubtes, repeticions, trobades amb desconeguts a casa... El protagonista d’El pare, interpretat per Anthony Hopkins, viu totes aquestes situacions sense sortir de casa, com si estigués atrapat en un bucle, amb petites escenes que es repeteixen amb lleus variacions. Parla de la seva filla petita com si l’hagués vista ahir (va morir fa temps), no reconeix el seu gendre o li apareix amb unes faccions diferents, i en algun moment fins i tot no reconeix la seva filla gran, Anne (Olivia Colman). Tot el que veiem en el film no és necessàriament la realitat, sinó un reflex de la confusió mental del protagonista. Això fa que la pel·lícula entri en el terreny del drama, el thriller, l’humor negre i, fins i tot, del cinema de terror: què pensaríem si estem sols a casa, sentim un cop de porta i ens trobem un desconegut assegut al sofà del menjador?

Qui tingui un pare, una mare o un avi amb demència senil pot reconèixer fàcilment aquestes situacions. En prendre el punt de vista del malalt, el director francès Florian Zeller immergeix l’espectador en aquesta visió confusa de la realitat i pretén, amb paraules seves, que se senti “com si anés a tentines per un laberint”.

El pare, que arriba avui als cinemes –també en català– després de guanyar el premi del Públic del Festival de Sant Sebastià i altres guardons, sorgeix de la perfecta simbiosi de talents dels dos costats del canal de la Mànega. Adapta al cinema l’obra teatral homònima estrenada en francès a París el 2012, i el seu autor, Florian Zeller (Senlis, Oise, 1979) debuta com a director de cinema. La peça va guanyar el premi Molière a la millor obra abans de triomfar a Broadway i al West End de Londres, llocs en què va aconseguir respectivament el Tony i l’Olivier al millor actor (per a Frank Langella i Kenneth Cranham respectivament). A Catalunya es va veure una versió en castellà protagonitzada per Héctor Alterio.

El text francès arriba al cinema amb un imponent equip tècnic i artístic britànic: producció de David Parfitt (estret col·laborador de Kenneth Branagh al teatre i el cinema) i guió coescrit per Zeller amb Christopher Hampton (Expiació, Les amistats perilloses). Els intèrprets estan encapçalats per Anthony Hopkins (El silenci del anyells), insuperable als seus 82 anys en la interpretació d’un home dos anys més jove que ell, i Olivia Colman (La favorita, The crown), que Florian Zeller considera “la millor actriu del nostre temps”. Malgrat que Hopkins apareix en gairebé totes les escenes, Zeller considera que “la història parla d’aquest moment en què esdevens pare del teu pare, i Anne, encarnada per Olivia, és al centre de la història”.