No ha estat un any fàcil per a ningú. Per a l’artista Laia Estruch (Barcelona, 1981), encara menys des del moment en què va haver d’assumir la responsabilitat del negoci de la seva família, una petita farmàcia de Nou Barris. De la gestió del dolor i el malestar personal i col·lectiu, en parla en aquesta entrevista, en la qual explica com va seguir connectada a la seva creació artística. També repassem la seva trajectòria, compromesa des de fa una dècada amb la performance.
En quin moment personal i professional l’ha agafat el daltabaix de la pandèmia?
Just quan començava a veure la possibilitat d’intentar dedicar-me íntegrament a l’art. L’art contemporani és la meva feina, la meva formació, però malauradament no m’ha donat estabilitat econòmica ara per ara. El suport per fer els meus projectes artístics ha estat sempre la farmàcia de la meva mare. Com diem a casa, la farmàcia és el nostre vaixell. Quan es va originar la pandèmia, m’hi vaig haver de posar al cent per cent, perquè, per edat, la meva mare és considerada una persona de risc.
Quan ja començava a no dependre’n, diu.
Es va estroncar un ritme que m’havia permès anar-la deixant. Havia estat treballant amb escultures pensades perquè funcionessin de manera autònoma i es poguessin transportar, instal·lar i activar fàcilment en qualsevol espai, tant interior com exterior, i que em fessin d’escenari. Com un petit circ. Tot finançat per mi, amb els diners de la farmàcia. Crol, a l’Espai 13 de la Fundació Miró, dins del cicle Gira tot gira, comissariat per Marc Navarro, la tardor del 2019, va ser un punt d’inflexió en la meva carrera. M’hi vaig poder centrar durant mig any, amb molta cura. Amb el Marc vam plantejar un projecte que fos el fruit del nostre diàleg i que mostrés les nostres dues investigacions, amb moltes ganes de treballar l’exposició d’un projecte d’una manera diferent de com estem habituades, desdoblant-la de dins de l’Espai 13 fins a la piscina de salts de les piscines municipals de Montjuïc. Si no hagués tingut el temps i l’espai vital per endinsar-me en aquest procés amb el Marc, estic segura que no hauria sortit Crol. Hi van confluir tots els elements que formen els meus projectes desplegats: un assaig en directe, un entrenament, una investigació subaquàtica del so, un treball musical, dues performances, l’oportunitat de treballar amb un equip de professionals: els dos músics (Aleix Clavera i Xavi Lloses), el dissenyador gràfic Sergio Ibáñez… Vam treballar molt intensament i arriscadament en equip per fer i per presentar una feina que fes anar endavant les nostres recerques. Després me’n vaig anar a Mèxic per a una exposició comissariada per Ángel Calvo Ulloa amb altres artistes espanyols, en què vaig col·laborar amb una banda de post-hardcore mexicana, Joliette. En tornar, vaig fer Tanc a les piscines Bernat Picornell dins del festival Sâlmon. I llavors, pam.
Com han estat aquests mesos a primera línia de l’emergència sanitària?
D’un nivell d’estrès bestial. Quan va esclatar la pandèmia, la primera cosa que vaig pensar és que havia de tornar a la farmàcia, reintegrar-me a l’equip i protegir la meva mare, i això volia dir treballar totes les hores que fessin falta perquè ella hagués de venir el mínim i sobretot no hagués de posar-se al taulell. Va ser duríssim, sobretot els primers moments, en què la desinformació era total i no teníem ni mampares, ni mascaretes, ni alcohol... Encara ho recordem amb l’Alícia, la nostra companya farmacèutica. Quan tancàvem la porta i la gent del barri ens aplaudia des de la finestra, ploràvem emocionades abans d’acomiadar-nos i marxar cap a casa. Encara m’emociono [i plora]. Encara estic traient cansament.
I es va haver d’oblidar del tot dels seus projectes artístics?
Les que ens dediquem a la creació no podem deslligar-nos mai del que estem creant, sigui sota la dutxa, cuinant un ou ferrat o anotant el títol d’un llibre que t’han recomanat al mig del carrer. Per màxima que fos la concentració en la qüestió sanitària, tampoc ho vaig fer llavors. I, a més, tenia un encàrrec nou des del gener: activar la sala Gabinet de la Fundació Brossa, que em feia molta il·lusió i em va donar ales i forces per seguir treballant també en art contemporani. Estic molt agraïda d’haver estat treballant en les dues feines que sempre m’han acompanyat, encara que hagi estat amb aquesta intensitat. El projecte Ganivet el vaig fer a la farmàcia, que es va convertir en el meu estudi. I reflecteix la sensació que jo tenia. En les estones de menys feina, vaig fer les maquetes amb les caixes dels bolquers. La peça està plena de creus... Es mou constantment en un vaivé. És un estadi suspès, que no està enlloc, ni a dalt ni a baix, ni a esquerra ni a dreta. Està enlairada 30 cm del terra, penjada per quatre punts de dues bigues de l’estructura de l’edifici de l’antiga Casa de la Moneda de Barcelona. I està formada per dos tascons, com si fossin dues fulles tallants unides per un punt, que són a la vegada dues pujades, dues baixades, dues llengües i, depèn de com les miris, dibuixen el símbol de l’infinit.
I què espera que evoqui a l’espectador?
Jo l’entenc com un lloc queixalat de qualsevol lloc del món, un lloc on s’ha sembrat, que s’ha assecat, on hi ha gent enterrada, ossos, arrels, llavors… És també un vaixell, un pèndol, un tambor, una campana, una partitura. Un escenari ple de senyals tatuats que guien la veu i el cos. I una plataforma que uneix els dos espais que formen part de l’obra de Joan Brossa –que admiro molt; penso que va ser un dels primers a fer performance a Catalunya–: la fundació, que dona cabuda a l’art contemporani i la poesia, i l’espai de La Seca, on es fa teatre.
Ganivet forma part d’un procés de creació i d’investigació que vaig començar el 2015. Hi intervenen moltes capes: escultura, paraula, veu, so, música, arquitectura..., que encara ara estic provant en cada projecte que faig. En el meu treball, hi ha aspectes que no acaben de ser gaire plaents, sobretot perquè és sempre un assaig, un entrenament en què la performance entra per posar-ho tot al límit i fer-ho trontollar. Pot arribar a ser molt incòmode, perquè mai busco una cosa de contemplació, sinó un moment de resistència, per fer pujar els nivells de l’acció i perquè ressoni als cossos de qui ho mira. Posa l’espectador en un nivell de performativitat similar al que visc jo mateixa en cada projecte. Penso que, en les performances, l’espectador és també dins de l’acció.
‘Ganivet’ s’ha obert al públic, però no hi ha pogut desplegar les seves accions per culpa de les restriccions.
Hi ha faltat la part de laboratori corporal i sonor, sí. Hem pogut fer algunes activacions de la peça i ara estic programant una seqüència d’assajos a porta tancada, per després obrir-los al públic en el format de performance. Quan dissenyo aquestes estructures, ja ho faig pensant en els moviments que hi puc fer i en els sons que es poden generar. Però sempre necessitem un temps per acostumar-nos, jo a la peça i la peça a mi. És com una mena de reconeixement, que va a poc a poc. Jo també acabo sent una espectadora més de la meva obra. Amb Ganivet ha sorgit un gemec de les subjeccions del sostre i també un so de percussió que surt en trepitjar les plaques metàl·liques forjades a les costelles de l’estructura. La carn de Ganivet sona com si es tractés d’una bateria de tambors i un concert de campanes. Les meves peces acaben sent personatges i territoris amb els quals em relaciono amb el contacte del cos i la veu quan els transito. Com t’he dit, aquesta part d’experimentació l’he anat fent a batzegades, a porta tancada per evitar posar en risc els cossos, tant els del públic com el meu. Hem gravat un vídeo que exposarem en breu en què es veu una sessió d’assaig. I hem prorrogat la proposta fins al 27 de juny amb la idea d’obrir al públic una performance final. Voldria que durant aquest temps la sala Gabinet Brossa fos la meva sala d’assaig, i no només de Ganivet, sinó de tots els conceptes que vinc arrossegant dels meus treballs anteriors que encara no he acabat d’entendre i de resoldre.
Aborda de manera diferent el que fa a porta tancada del que fa en obert?
No, per a mi tot són assajos, proves que es van sumant al cos de l’escenari, de l’escultura, i al meu cos. Tampoc serà mai igual, perquè el que té de bo la performance és que l’estat d’ànim de l’intèrpret varia constantment. Som cossos i ments vives, que anem mutant. Jo no entro dins d’un personatge per interpretar-lo a la perfecció, el que intento ser és una persona que treballa unes materialitats concretes. Soc una dona, sí, però en la performance hi ha un moment en què perdo el cos físic. El treball vocal, que és molt espiritual i aeri, em deslliga del terra. I tinc una connexió amb el desconegut que em guia i que també estic començant a reconèixer, a acceptar i a treballar. Les meves darreres escultures fan que no toqui de peus a terra.
Com afronta aquest treball amb el cos i amb la veu?
Entenc el cos humà gairebé com una cova i com un paisatge. A dins de les nostres parets òssies i càrnies hi ha foscor, hi ha líquid, hi ha tot un engranatge invisible. I la veu és una mena de tub d’assaig que ens pot arribar a fer veure què passa dins nostre, dins del nostre genoll o dins del nostre turmell… La veu l’entenc com un altre territori i a la vegada com un altre cos que s’escapa constantment del nostre, mor i torna a néixer. El treball amb la veu també l’entenc des de l’escultura i des de la performance; és l’element que travessa la meva recerca.
D’on va treure les claus per forjar el seu llenguatge performatiu?
A la Facultat de Belles Arts de Barcelona, se’m va donar llibertat i hi vaig poder fer alguns primers exercicis performatius, que em van servir per esbrinar cap a on volia tirar, que és aquest lloc des d’on parar atenció a la vida que s’hibrida amb múltiples formes de creació: la dansa, la música, l’escultura, la poesia… Vaig marxar a Nova York perquè a la universitat The Cooper Union hi havia una assignatura de performance. Em vaig trobar amb les exposicions retrospectives de la Marina Abramovic i de la Trisha Brown i amb una peça de Tino Sehgal, que vaig viure. També vaig estudiar art sonor. Se’m va obrir tot un món. Perquè jo el que volia és saber què es podia fer amb el cos sense fer teatre. Vaig poder veure i compartir projectes de les meves companyes i discutir juntes quins registres funcionaven millor per documentar les performances que fèiem. A Nova York, hi vaig treballar les meves dues primeres performances, que vaig estrenar a Barcelona. A La Capella vaig presentar Jingle, un anunci cantat: “Hello everyone my name is Laia Estruch...” Era el 2010/2011 i aquí comença el meu treball amb la materialitat i les textures de la veu i amb la performativitat d’aquest cos invisible.
No li va servir de referència l’escena de la performance catalana i espanyola dels anys noranta? La que ara justament es mostra en una exposició al Macba.
Aquesta informació l’he anat adquirint de mica en mica, més tard, un cop vaig començar a produir projectes i a fer-los públics a la ciutat. Tampoc no coneixia la poesia sonora ni en tenia referències. L’Òscar Abril Ascaso i l’Eduard Escoffet veuen el meu treball, coneixen els meus interessos, i em diuen “mira’t aquest treball, mira’t aquell altre…” Quan estava treballant en el projecte En lloc d’actuar, fabulo, un treball d’experimentació vocal, un monòleg basat en una entrevista gravada en vídeo al meu pare, i que vaig portar al teatre La Villarroel, vaig tenir el plaer enorme d’escoltar Joan La Barbara i Jaap Blonk en directe en el festival Barcelona Poesia, el 2012 a l’auditori de la Fundació Miró. Ells han estat i són uns dels meus referents. La performance és una autèntica desconeguda encara ara per a mi mateixa: continuo fent recerca de treballs anteriors i d’actuals. I continuo escoltant poesia sonora. He anat trobant companys i companyes que podrien ser els meus besavis i les meves besàvies. Cada dia aprenc i em sorprenc.
Hem començat parlant d’aquest moment prepandèmic dolç de la seva carrera. D’on venia?
A moltes artistes ens passa: hi ha una època en què tens molta presència i després deixes de tenir-ne perquè els focus es posen sobre uns altres treballs, noms, temes... Això passa pel ritme que es crea des de les institucions públiques i privades al voltant de premis i beques per produir i visibilitzar projectes d’art contemporani a la ciutat i a fora. Vaig voler provar com era treballar sense presentar-me a aquestes convocatòries. No vaig deixar d’investigar a porta tancada. Tenia moltes inquietuds, ganes de provar coses amb la veu. No podia parar la màquina. Fa molts anys que lluito per una feina que no és fàcil creure-te-la ni fer-la, sempre te la qüestiones tu mateixa i sempre és posada en qüestió pels altres. Has de prescindir de qüestionaments i fer, fer, fer i treballar i estimar la teva recerca. És una carrera de llarga distància. Des que surts de la facultat, t’has d’anar ubicant i pot ser que arribi un moment en què ho deixis córrer, per esgotament, això em fa por, però prefereixo les ganes de lluitar, que és el que em dona forces per seguir. A mi, com et dic, m’ha salvat que he continuat treballant. No he apagat el motor, ni l’engranatge que porta d’una peça a una altra. Vaig estar molt de temps llogant un estudi per a músics davant de la farmàcia. Allà podia assajar i fer proves amb la veu, sense molestar ningú, però no estava en centres de creació d’art contemporani, això també va ser difícil, perquè estava sola i poc vinculada amb les companyes.
Com afronta els futurs projectes?
Em queda molt per aprendre. Encara hi ha molts materials que no acabo de controlar i d’encaixar i això em fa seguir provant. Continuaré investigant i experimentant, compartint els processos de creació i de recerca en workshops, sessions d’assajos oberts, laboratoris sonors i performatius… Tinc ganes d’obrir els processos a diferents públics i també d’obrir col·laboracions amb altres creadors, com hem fet ara fa poc amb Marc Vives, Arnau Sala i Xavi Lozano. Ara estic treballant amb Irene Solà en un projecte conjunt. Aquestes col·laboracions entre creadors fan entrar en diàleg maneres de treballar diferents, disciplines i recerques diverses, es barregen materials... i ens fan compartir i unir diferents llenguatges. Em sembla interessant i necessari, tant per a les artistes com per al públic. També vull reprendre la idea de poder viure de feines que tinguin més relació amb la creació en art contemporani, com la docència. L’art és un espai per experimentar amb el coneixement alhora que el comparteixes amb els altres. Entre totes i tots estem construint aquests altres llocs. I això són petites revolucions.