Art

Martí Manen

DIRECTOR DEL CENTRE D'ART INDEX A ESTOCOLM

“És un contrasentit la idea de museu com a màquina econòmica”

En un context d’incertesa, és en l’art que podem trobar un moment per pensar críticament

El crític i comissari Martí Manen (Barcelona, 1976) ja fa molts anys que viu a Suècia, però mai ha trencat el vincle amb el context artístic català. De fet, des del centre que dirigeix, Index, ha bastit un pont de relacions. Ara han acordat amb el Macba portar-hi, el 2022, l’exposició de Fina Miralles. Amb ell parlem de la situació de l’art aquí i allà, travessada per la crisi actual i alhora per sensibilitats diferents per afrontar-la.

Expliqui’ns què és Index i quina feina hi està fent.
És un centre d’art a Estocolm i fa uns tres anys que en soc el director. Té més de vint anys com a fundació i uns vint previs com a associació de la imatge. Neix del sector cultural i es defineix com a fundació per tenir suficient flexibilitat. El pressupost es cobreix bàsicament amb diner públic, estructural i per projectes específics. És sempre gratuït; no cobrem entrada, ni pensem fer-ho. A Index treballem amb la complexitat de l’art i, al mateix temps, amb nous públics: una combinació fantàstica. És el lloc on molts artistes suecs tenen la seva primera exposició individual institucional, i també busquem un contacte i una definició internacionals. Tot està lligat per plantejar tant la història com el futur. És un espai petit però concentrat i amb desig d’afectació. Volem que el que hi passi sigui una cosa habitual d’aquí a cinc anys. Pensem en noms, temes, maneres de fer, que van més enllà de l’ara mateix, és a dir, amb visió a mitjà termini. És una feina de continuïtat. Si fem una exposició a un artista, el nostre treball no s’acaba llavors. La relació perdura, perquè creiem que són i seran veus importants.
Com porteu a Suècia la pandèmia?
És ben estrany viure-la des d’aquí... En cap moment hem estat confinats, l’ús de mascaretes no s’ha recomanat, però les universitats han saltat al camp digital, els grans museus han tancat (no els centres d’art i galeries) i tot ha entrat en una certa letargia. Es demana responsabilitat individual i distància. Formo part del consell de l’Estat suec que decideix les beques per a artistes i projecció internacional de l’art i, quan va petar tot plegat, el pressupost d’ajuts es va multiplicar per molt. Just estàvem decidint-los i els representants de l’administració van entrar a la reunió per dir-nos que a partir d’aquell moment el que calia era generositat. Fa poc es van repartir 5.000 euros per cap a uns 4.300 artistes, i en breu hi tornem. L’Estat i l’Ajuntament també han ajudat Index per cobrir possibles pèrdues econòmiques i perquè pensem com hem de plantejar el futur. A Index treballem tenint in mente també un públic artístic internacional que visita la ciutat i ara mateix aquest públic ha desaparegut. Hem de repensar moltes coses sobre com podem estar en contacte amb les persones.
Aquesta crisi obliga a reconsiderar maneres de fer i de ser en tots els àmbits. En l’artístic, què és el més urgent a canviar?
D’entrada, ens ha de servir per entendre la importància de l’art i la cultura, que és molta. En un context d’incertesa, és en l’art que podem trobar un moment per pensar críticament. Però nosaltres hem de ser els primers a creure-ho. Hem de ser prou valents per dir que no tenim una resposta a la situació, però que volem escoltar i dialogar i que en l’art podem trobar-nos. Això implica un tipus de plantejament molt diferent de com s’ha actuat des d’una idea de sector artístic com a màquina econòmica de la qual no es pot dubtar. S’ha donat per fet que museus i institucions han de ser rendibles econòmicament. I això és un contrasentit. A ningú se li acudiria pensar que un hospital públic ha de ser rendible econòmicament. La rendibilitat d’un museu és cultural. Va de poder sentir i comprendre críticament. El que Donna Haraway presenta com a “pensar amb”, pensar com una cosa compartida i des de la generositat que suposa incloure-hi altres maneres de veure i de ser. Hem de treballar sent conscients del que significa un contacte i el nivell de performativitat de tot el que es fa. Si demanem a la gent que participi en l’art, hem de ser capaços d’oferir un intercanvi real i no una simulació.
Com s’ha d’adaptar l’art a les noves restriccions? Quines conclusions treu del seu desplaçament al món digital?
La necessitat d’adaptar-se forma part del context artístic. Les institucions sempre hem de pensar en les persones que acaben sent interlocutores de les propostes i que l’art és quelcom que sempre està en dubte. La rigidesa no ajuda gens ni mica la producció artística i, per tant, l’adaptació no ha de ser necessàriament un problema. El salt al camp digital s’ha fet en molts casos d’una manera gairebé barroera i sense pensar gaire, com si fos el mateix que abans, però ara a la xarxa. I no, no pot ser el mateix. Museus apostant per un consum ràpid i buscant seguidors, eliminació de propostes complexes, tancaments en banda... Massa sovint s’ha fet servir el format digital com un recurs de comunicació, no de producció. A vegades, més que treballar amb una idea de gran públic, és bo fer-ho molt millor per a grups que realment viuran les situacions activament. Hi ha hagut una inflació de xerrades interessants, però també una saturació. I, compte, els edificis han deixat de ser importants: qualsevol persona pot fer servir la mateixa eina per organitzar una xerrada que un gran museu. Això ens ha de fer reflexionar.
L’art pot tenir un paper catàrtic en aquests temps d’incerteses?
El té. Estem en una situació estranyíssima en què molts elements democràtics s’estan perdent. La cultura i l’art són una possibilitat de reflexió crítica i de pensament, són una manera de comprendre i de visualitzar diferent de la imposada. El moment que vivim ens demana sinceritat. No sabem què passarà. Absolutament ningú ho sap. La situació és molt horitzontal i la resposta des de l’art ha de ser un diàleg molt de tu a tu.
Una de les coses ‘bones’ de la dràstica pèrdua de visitants és que les institucions artístiques seran més lliures per programar, amb menys pressió dels polítics obstinats en les xifres?
Les xifres del moment al final són poc significatives. No sé si, per exemple, les exposicions a Index el 2006 amb Harun Farocki i el 2009 amb Mladen Stilinovic van tenir gaires visitants, però continuen sent importants i vives. El mateix amb l’exposició de Dora García el 2010 i, més recentment, la de Mette Edvardsen i Chris Kraus. Si pensem des de Barcelona, una exposició del 1995 a la Fundació Tàpies com va ser Els límits del museu encara és vigent i continua sent important. El salt a les xifres va eliminar la valoració cultural de les institucions i les va convertir en el que dèiem abans, màquines econòmiques que havien de ser rendibles, en un gest absolutament pervers del liberalisme. La cultura, la història i l’art haurien de ser un dret públic i, per tant, no s’haurien de regir només econòmicament. El mercat té les seves normes, però la part pública (i de responsabilitat pública) de l’art ha de tenir un altre ritme i una altra manera de fer. I, sí, és un bon moment per fer proves i inventar formats i maneres d’explicar. En una situació com la que estem vivint, és necessari oferir maneres de pensar.
Encara s’han de trencar les barreres entre l’art contemporani i el gran públic. Per quines estratègies aposta, sense caure en el populisme que comentàvem en la pregunta anterior?
Una de les claus és veure qui se sent com a pròpies les institucions i qui no, si els públics són un problema o ho és qui posseeix les institucions. A Index tenim un patronat normal format per artistes, gent de la universitat i gent d’altres institucions (no hi ha polítics), i un altre patronat amb gent molt jove. Jo presento el programa a tots dos. El patronat jove és el que ens serveix per veure el nivell d’implicació i que hi ha normes no escrites que són massa restrictives. De sobte ens pregunten si en una inauguració t’has de vestir d’alguna manera determinada i veus que coses que donem per fetes, com per exemple que tothom és benvingut, no són tan òbvies. Una noia ens va confessar que un criteri que té per visitar un museu és que faci bona olor. El que ens volia dir és que necessita sentir-s’hi còmoda, que si el percep com un lloc agressiu no s’hi sentirà ben rebuda. També ens parlen de classes socials, de barris, de raça i de qui se sent fora del sistema artístic. No consisteix a fer-ho tot més fàcil, sinó a entendre que la complexitat necessita vies d’accés. És a dir, no hem de passar a fer coses fàcils, sinó tenir sistemes que facilitin certa implicació i un sentiment de pertinença.
Com es veu des de la distància la situació de l’art a Barcelona i a Catalunya?
Buf, bona pregunta. Abans que res, a Barcelona hi ha artistes boníssims i grans agents artístics en el camp del comissariat i l’escriptura. Em preocupa veure com la ciutat s’ha tancat a si mateixa i s’ha intentat fer un sistema autosuficient i massa estrenyedor. Al mateix temps, és un sistema que oblida molt ràpidament les seves persones, bastant paradoxal. Intento pensar quines propostes independents hi ha, on són, quina visibilitat tenen…, i se’m fa difícil de pair. Hi havia, per posar-ne un exemple concret, El Palomar: va tancar en no notar un suport i no hi he vist continuïtat. És important que passin coses fora del sistema, que hi hagi una efervescència a la contra, perquè si només ens quedem amb els llocs de legitimació tenim un problema. Hi ha coses que semblen tabú, i seria fantàstic treballar-les des de l’art a la ciutat. Com el passat anarquista de Barcelona, que és un camp únic en l’àmbit internacional. També em sembla molt sorprenent que hi hagi una còpia a escala 1:1 del Pavelló de la República i que sigui tan invisible. Tens un lloc des del qual entrar en temes absolutament actuals i decideixes no fer-ho. I més: des de les institucions s’ha passat de puntetes per un tema com el nacionalisme i el desig de fer miques el sistema. Es pot fer amb distància o com vulguis, però no fer res separa les institucions de la realitat i deixa que el discurs es faci en un altre lloc.
Al principi de la conversa, parlava d’aquest sistema de treball a Index d’acompanyament dels artistes. Ben diferent del context català, en què els artistes anomenats “emergents” queden a la intempèrie quan han esgotat el circuit de concursos i beques.
És com una mena de fàbrica que produeix constantment nous productes que reemplacen els antics i que, a més, diu als artistes el que han de fer per poder ser artistes. La nostra manera de treballar a Index no és aquesta, no.
El Macba ha complert 25 anys. Els balanços són dispars, van del suspens radical a una excel·lència zero crítica i autocrítica. Des del seu punt de vista, quin museu d’art contemporani espera per a Barcelona?
El Macba és un museu molt jove que neix quan ja és impossible tenir una col·lecció de primer nivell, de manera que ha necessitat constantment preguntar-se quin tipus d’institució és. Té moments brillants. Va entendre que l’arxiu i les idees són una possible col·lecció o una manera de fer història. Però també hi ha coses que costen d’entendre: que no hi hagi un Dalí cinematogràfic o performatiu en la col·lecció com a referent local que lligui amb un discurs internacional actual o que el possible diàleg internacional del museu no hagi enfortit més el context. El Macba és el meu museu de formació i que pugui ser un museu diferent de la fórmula habitual és francament interessant, potser des de la impossibilitat i des d’una certa precarietat, però resulta que tant impossibilitat com precarietat són paraules importants per entendre l’art català. Era Brossa qui connectava pobresa econòmica i capacitat poètica conceptual.
Aquest any es convoca un nou concurs de direcció al Macba. Santa Mònica, Virreina i Capella també han entrat o entraran aviat en processos de selecció oberts. Tots tenim clar que els concursos són més justos que els nomenaments a dit, però què caldria fer per millorar-los?
Vigilem, perquè el descrèdit del concurs pot portar a situacions molt tenebroses. El problema no són els concursos en si, sinó entendre els museus i els centres d’art com a eines administratives a controlar. Hem vist tendències que es plantegen des de la desconfiança absoluta: es fan concursos que no donen capacitat d’acció al cent per cent a qui l’acabi guanyant, es limiten els càrrecs i les seves funcions... I, així, anem empetitint el vocabulari i les veus de l’art. Hi ha una tradició política de control i de desconfiança envers l’art i la cultura que no deixa que les coses funcionin bé.
És una oportunitat que Barcelona sigui la seu de Manifesta?
Recordo ja haver-ne parlat amb Llucià Homs a l’Icub fa uns quants anys. És una idea a la qual s’ha donat moltes voltes. Crec que és francament bo per a Barcelona. No estem parlant d’una fira, estem parlant d’un projecte artístic de caire internacional que busca certa diferència. Es tracta d’un esdeveniment obligatori per a molta gent que fa temps que no sent necessitat de visitar artísticament la ciutat i és una proposta qualitativament interessant. Durant Arco, passa molta gent per Madrid que visita exposicions i propostes institucionals i independents. Barcelona no té cap esdeveniment que faciliti aquest tipus de visita de magnitud internacional. Que aposti per Manifesta també demostra que, quan hi ha ambició política, els diners no són un problema, els diners hi són... Així que suposo que tampoc serà cap problema donar suport de veritat a estructures independents, afavorir programes avançats als centres d’art, deixar-se d’interferències polítiques i no posar pals a les rodes als museus. Per a Manifesta, es necessitarà tenir un sector fort i lliure si volem que l’esdeveniment tingui sentit per a tothom. Hi ha temps de sobra per tal que el context (ara mateix, deprimit) s’enforteixi. Quan es buscava un revulsiu per a l’art, l’Ajuntament va decidir fer la Biennal de Pensament, agafant un format que s’utilitza en l’art, però traient l’art de l’equació. Ara, en aquesta ocasió, això no pot passar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.