Feminisme de manual

La filmografia com a director de Martin Provost, amb tota una experiència com a actor, està majorment habitada per personatges femenins, alguns de tan singulars com ara la pintora naïf Séraphine de Senlis (Séraphine, 2008) i les escriptores (i dones lliures) Violette Leduc i Simone de Beauvoir, la relació de les quals aborda a Violette (2013). No es pot dir, doncs, que li sigui aliè desenvolupar la conversió simbòlica d’una “escola de la llar” a l’Alsàcia, concebuda per formar noies com a futures “bones esposes”, en un cau per a l’alliberament femení en el context de la França de 1968. Ho fa en un registre de comèdia, més o menys esbojarrada, que, al final, deriva cap a un musical en què resten abolides totes les regles de la institució per a l’esclavatge de les dones.

A banda que la idea pugui resultar més o menys simpàtica i del fet que Provost disposi de la participació de tres actrius notables (Juliette Binoche, Yolande Moreau i Noémie Lvovsky) compromeses a donar-li vida, Manual de la buena esposa, però, no acaba de trobar el to i la gràcia. Un parell de detalls. En una escena, les alumnes de l’escola es revolten una mica jugant al dormitori amb les plomes dels coixins que han rebentat. S’ha de suposar que Provost coneix (tant és així que pot intuir-se que fins l’homenatja) Zéro de conduite (1933), la pel·lícula de Jean Vigo sobre la insurrecció llibertària en un reformatori que conté una escena similar, però amb una poètica que ni es flaira a Manual de la buena esposa. I l’altra és que la cançó feminista, en aquest cas amb coreografia afegida, que muda finalment el film en musical pot recordar l’esperit de L’une chante, l’autre pas (1977), però hi ha poc de la llibertat formal amb la qual Agnès Varda concebia el seu cinema.

Al capdavall, concentrant-se en l’esdevenir de les tres professores de l’escola (interpretades per les actrius esmentades) i en quatre de les seves alumnes, el guió de Manual de la buena esposa traça unes “línies de vida” pròpies d’un guió molt codificat, que, de fet, s’acorda amb un feminisme de manual, que no transgredeix res de tan evident.