Els idiotes de la postveritat

L’any 1970 triomfava en els cinemes una pel·lícula interpretada per Dustin Hoffman, Pequeño gran hombre (Little Big Man), d’Arthur Penn. El protagonista, Jack Crabb, va ser segrestat de nen pels indis. Al llarg de la seva vida es va moure en l’estreta línia de la frontera del Far West, entre els blancs civilitzats que massacraven els indis i les tribus salvatges que es defensaven de la follia blanca. En una escena, Jack Crabb –Dustin Hoffman– assumia el seu rol cultural indi i es posava al cap un barret de pell de bisó amb dues grans banyes. El gest era una reivindicació de la identitat reprimida. Després de veure Jacke Angelo amb unes banyes de bisó assegut a la presidència del Senat dels Estats Units, cal preguntar-se moltes coses sobre la iconografia americana i la seva perversió. La imatge d’un seguit de descerebrats envaint el Capitoli com si estiguessin perduts en un Halloween permanent ens increpa per tot allò que té de barreja de realitat, simulacre, bufonada, malson i gran espectacle. És com si la màxima hollywoodiana que el show sempre necessita continuar acabés fent realitat el destí més esperpèntic del populisme: la imatge de la idiotesa.

Donald Trump surt com culpable d’haver alimentat la situació al Capitoli, però està bé també preguntar-se qui més ha alimentat el deliri. Qui ha ajudat a donar forma a la postveritat que les eleccions americanes havien estat un frau? Quin model social alimenta la follia de Trump?

Per donar resposta a algunes d’aquestes qüestions cal reflexionar també sobre què implica avui la crisi de la veritat i el problema de la credibilitat mediàtica. Segons els corresponsals de premsa, una de les paraules més esmentades pels manifestants de Washington era fake news. Molts d’ells increpaven els mitjans, trencaven les càmeres i els acusaven de mentiders. Partien de la idea que els mitjans han fet trampa, han amagat coses i no han plantejat cap veritat.

Jacke Angelo, el llop de Yelowstone, que va ocupar la presidència del Senat amb les banyes de bisó, forma part d’un grup que alimenta teories conspiratives i creu que Trump és un enviat dels déus per lluitar contra els pederastes infiltrats en el Partit Demòcrata. L’any 2005, en el marc del post-11-S i amb George Bush jr. president, el periodista Eric Alterman va publicar un llibre clau titulat When Presidents Lie: A History of an Official Deception and Its Consequences. El text va fer que el neologisme postveritat es convertís ràpidament en un concepte clau dins del llenguatge polític. La crisi de la veritat havia donat pas a l’emergència d’un món fantasma alimentat per la desconfiança sistemàtica davant de qualsevol tesi oficial, sigui dictada per un govern o estigui difosa per un mitjà de comunicació. Aquesta situació amplificada per les xarxes permet poder manipular l’opinió pública des de la política o des del consum. Trump ha jugat amb el concepte de postveritat fins que ha acabat esclatant en la situació límit provocada del Parlament.

Tot plegat, però, crea incertesa, no només en el territori de la credibilitat democràtica, sinó també en la nostra relació diària amb la política i la informació. Fiodor Dovstoievski va convertir el Princep Myskin en protagonista de L’idiota. Myskin és un personatge innocent i, fins i tot, càndid, però també és el símbol de l’individu del XIX que afronta la vida en un món sense Déu i per tant sense veritat.

Com podem afrontar avui, al segle XXI, la transformació de la veritat en postveritat?