Lluita per la diversitat

“Els referents són molt importants i han de ser diversos. No pot ser que hi hagi sempre un model físic determinat que, a més, no reflecteix en cap cas la realitat.” Malgrat la complexitat del tema, la dramaturga i directora teatral Denise Duncan té les idees i els conceptes ben clars pel que fa a la necessitat que teatre, cinema i televisió siguin representatius del conjunt de la societat, de totes les races i els colors que la formen. Fa poc més de dos anys, va estar entre els fundadors del Col·lectiu Tinta Negra, Actrius, Actors i Creadors de la Diàspora Negra a Catalunya, que aplega una vintena d’artistes. Va néixer arran de la polèmica perquè un personatge negre del muntatge Àngels a Amèrica que es va fer al Teatre Lliure estava interpretat per un actor blanc, Quim Vila. “Va ser una mala notícia que després es va transformar en bona”, recorda Denise Duncan, que valora “positivament” els efectes de la protesta: “El Grec 2021 està dedicat a Àfrica i l’afrodescendència i ja hem tingut tres reunions amb ells. Tenim la voluntat de no només reclamar i dir les coses que estan malament, sinó ser un col·lectiu que proposa.”

Aquest episodi de Catalunya és una reivindicació arreu del món, en diferents formes: el reflex de la diversitat racial i cultural de les societats en les seves representacions a la ficció. És particularment present al món anglosaxó, format per societats amb més riquesa i varietat racial, i en els darrers anys s’ha vist reflectida als Oscar en films com 12 anys d’esclavitud, Moonlight o Green book.

La sèrie estrenada fa poc amb èxit Bridgerton (Netflix) i la pel·lícula La increíble historia de David Copperfield (Filmin/Movistar+) posen el tema damunt la taula amb una estratègia que no és nova (Kenneth Branagh, per exemple, ho va fer el 1993 amb Molt soroll per no res), però que pot resultar sorprenent, l’anomenat colour-blind casting: s’escullen els actors sense tenir en compte el color de la pell, ignorant si es correspon amb la raça del personatge. Així, David Copperfield és interpretat per Dev Patel, actor londinenc d’ascendència índia, quan es tracta d’un personatge d’inspiració autobiogràfica de l’escriptor Charles Dickens, un anglès de l’època victoriana. O hi ha dames i cavallers negres a l’alta societat britànica de principis del segle XIX a la sèrie de Netflix Bridgerton. El rigor històric és sacrificat en favor de la diversitat, una estratègia amb bones intencions però que ha generat controvèrsia als països anglosaxons.

Denise Duncan (Costa Rica, 1979) reconeix que n’han parlat al col·lectiu Tinta Negra, d’aquests temes, però a l’entrevista que ens ha concedit només expressa la seva opinió personal: “Hi ha una trampa darrere d’això. Quan dius colour-blind, sobre el paper sona molt bé, perquè vols dir que no estem mirant el color de la pell de ningú. Però per mi és més important introduir un altre concepte que és el colour-conscious [“conscient del color”], perquè si no veus els colors, tampoc veus les opressions que hi ha darrere una pell determinada. Es tracta més aviat de ser-ne conscient. Per mi és un pas endavant més gran.” Posa com a exemple Romeu i Julieta: “Històricament, totes les Julietes han estat blanques. Puc trobar una persona amb característiques diferents que no sigui la rossa normativa? No es tracta d’ignorar el color, com proposa el colour-blind casting, sinó de pensar si pot ser una cosa més diversa, i obrir així un ventall més gran. Entenc que de vegades no és el que està més a l’abast, però penso que la riquesa cultural d’aquest país ha de ser també a l’escenari. Si no fem aquest pas, estarem sempre a la casella de sortida.”