Malalts d’Egipte

Indiana Jones hauria tingut una cosa semblant a un èxtasi el 2016 a la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor de Barcelona. Aquell any, i per pura xamba quan s’hi feien unes obres, es va descobrir en una capella tapiada des de feia un segle una arca de l’aliança (pst!, sense les taules dels deu manaments a l’interior) que va lluir a l’altar d’aquest temple del barri Gòtic la Setmana Santa del 1876. El curiós monument, de fusta daurada i ple de motius egipcis, de discos solars alats a deesses de perfil, és ara la peça estel·lar de l’exposició Udjat. L’exotisme de l’Antic Egipte a Barcelona, que s’allotja al Museu Etnològic i de Cultures del Món del carrer Montcada (fins al 15 de juny).

Compte. “No és una exposició sobre Egipte sinó sobre la idealització d’aquesta cultura mil·lenària”, remarca el seu comissari, Oriol Pascual, que encara té una manera més radical de dir-ho: “La imatge que tenim d’Egipte és un invent d’Europa.” D’això va l’exposició, d’explicar quan, com i per què s’han distorsionat els seus significats.

El fenomen té un nom, egiptomania, que no cal confondre amb egiptologia, tot i que aquesta (el seny) va desencadenar l’altra (la rauxa). El culpable? Napoleó i el seu exèrcit de més de 2.000 científics que al segle XVIII van explorar sobre el terreny, pam a pam, allò que els antics grecs havien elevat a mite fundacional de la civilització occidental. Amb ell, el Bonaparte, va començar tot.

A Catalunya, com arreu, la febre de l’egiptomania va anar pujant al llarg del segle XIX i al XX, després del descobriment de la tomba de Tutankamon (1922), es va descontrolar. El mèrit de l’exposició és que en cartografia els vestigis, conservats o no. Un dels més primerencs, i dels pocs que han arribat sans i estalvis al segle XXI, és el cementiri del Poblenou que l’arquitecte italià Antonio Ginesi va dissenyar el 1813 amb dues façanes amb patrons de piràmides i obeliscs.

El que hauria pogut acabar sent anecdòtic, la puixant burgesia ho va convertir en una moda. Hi ha un moment clau: la representació de l’Aida de Verdi al Teatre Principal (1876) i al Liceu (1877) poc després de la seva estrena al Caire (1871), “una estratègia propagandística per difondre la grandesa de l’Antic Egipte”, explica Pascual. I va reeixir. De l’Aida barcelonina l’exposició n’ha rescatat els teatrins que va confeccionar l’escenògraf Francesc Soler i Rovirosa per a la funció inaugural i la indumentària que va dur el tenor Francesc Viñas en el seu paper de Radamès en una reposició de l’any 1903.

Les classes altes de la ciutat van xalar amb aquella estètica. I el gran còmplice per donar forma als seus desitjos va ser l’arquitecte Josep Vilaseca, d’una versatilitat extraordinària. Ell és l’autor de l’arca de l’aliança descoberta el 2016 a l’església dels Sants Just i Pastor. Però és que també ho és de la decoració d’un cotxe Hispano-Suiza amb sanefes de flors de lotus i de papir. Encàrrecs estrambòtics a part, va recórrer a conceptes faraònics en panteons al nou cementiri de Montjuïc (el de la família Batlló, per tallar la respiració) i en façanes d’edificis que malauradament han desaparegut. La seva obra més espectacular no la va fer a Barcelona sinó a Lloret de Mar: la casa Agustí Pujol, en què exterior i interior eren un festival ornamental digne de decorat de pel·lícula. De pel·lícula, no pas de realitat.

Una altra figura essencial per entendre aquest deliri d’exotisme importat és Eduard Toda, “el pare de l’egiptologia”, és a dir, la que es deu al coneixement científic. En una exposició en què les grans absents són les peces arqueològiques, l’única cosa autèntica són les restes de pintura que van quedar impregnades en els calcs de paper dels relleus escultòrics de la tomba de Sennedjem. En un dels seus viatges a Egipte, Toda els va pispar i els va acabar donant al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Si filem prim, original cent per cent en la mostra només hi ha una sola peça: un udjat del Museu Egipci de Barcelona, això és, l’ull d’Horus, símbol de la regeneració (la rauxa) en contraposició a l’ull de Ra, el de l’equilibri (el seny). “L’udjat és avui un dels tatuatges més sol·licitats, i també de logotip d’empreses”, assenyala el comissari per reblar l’estadi culminant de la tesi de l’exposició: l’assimilació popular d’allò que va succeir fa 3.000 anys en terres del Nil, o millor dit, el que el cinema fantàstic i altres expressions de la cultura de masses ens han fet creure que hi va succeir. “No som conscients d’aquesta manipulació”, avisa Pascual. Del tot inofensiva quan al carnaval de Barcelona del 1934 es va premiar una carrossa en forma d’esfinx enorme. Però molt perillosa quan s’ha usat per justificar ideologies racistes. “La supremacia europea es va voler sostenir sobre una falsedat: que tots els faraons havien sigut blancs. I el cas és que també n’hi va haver d’origen etíop”, remarca Pascual.

El visitant d’aquesta exposició farà bé de no anar-hi amb la idea de cercar cap tresor (que, ep!, el de l’arca de l’aliança ho és), sinó amb uns ulls crítics i autocrítics.