Cada dia dedica bona part de l’estona a escriure. Per celebrar els cent anys que complirà diumenge, Teresa Juvé Acero (Madrid, 7 de febrer de 1921), la degana de les lletres catalanes, publicarà El degollador de Vallvidrera ( Editorial Meteora , 2021), la vuitena entrega de la sèrie del Portantveus del Rei, Jaume Plagumà. I el dia que complirà el centenari li faran, al migdia, un acte d’homenatge al Museu del Suro de Palafrugell, on s’exposa Josep Pallach: per l’educació i el compromís social , dedicada al seu difunt marit.
Diumenge celebrarà cent anys. La seva és una vida llarga i intensa, li fa especial il·lusió arribar al centenari?
Mai no he comptat els anys que passen. La meva vida, com la de milions d’altres durant segles i segles, ha estat determinada per la història. És així de senzill.
Mirant enrere, de què se sent més orgullosa?
Orgullosa? Més aviat feliç. De la meva trobada amb el meu marit.
Deu tenir molts de records. Cap d’especial?
Sí, hi ha un lloc al món que té una importància vital per a mi. Perquè n’hi ha un que sempre em revé: Cotlliure, a la Catalunya de França. És a Cotlliure que ens vam conèixer amb el meu marit, és a Cotlliure que vam decidir de casar-nos, és a Cotlliure que hem passat totes les nostres vacances fins al nostre retorn a Catalunya.
L’acte tindrà lloc al Museu del Suro, on precisament hi ha una exposició dedicada a Josep Pallach. Ja l’ha vista? O, en tot cas, què creu que es manté del seu llegat?
No l’he vista, el confinament és per a mi el nostre pa de cada dia. M’agradaria que s’hi reflectís la seva generositat, el seu do de si mateix, la seva comprensió, la seva indulgència, la seva estima dels altres, el seu amor de la família sense caure en flaquedats...
Què creu que diria Pallach de la situació política actual, social i educativa, els pilars que van marcar la seva vida?
Ell sempre ha pensat que el camí cap al “millor” sempre resta obert.
Vostè que es va haver d’exiliar en el seu dia, durant la Guerra Civil, què en pensa de la polèmica sorgida arran de les declaracions de Pablo Iglesias en què comparava la situació de Carles Puigdemont i els altres exiliats a Brussel·les amb l’exili que van patir al segle XX?
És d’una ironia cruel, que no es mereixen en cap cas els qui van viure aquell exili ni les fonts d’aquell exili.
I la llengua catalana, en quin estat es troba? I l’occità, vostè que en va estudiar la llengua i la literatura?
Sortosament la llengua catalana ha renascut i ha reprès el lloc que li pertoca. Pel que fa a l’occità, es diria que va reprenent força.
Com viu el confinament?
Davant d’una pandèmia com aquesta, el confinament és normal. El que també és malauradament normal és la retenció de la vacuna que fan els laboratoris productors per multiplicar els ingressos.
Continua activa, escrivint cada dia. Què li aporta?
La raó de sempre: viure, que per això s’és viu!
Acaba de publicar un nou llibre, ‘L’assassí de Vallvidriera’, una nova entrega
protagonitzada per Jaume Plagumà. Què vol reflectir a través d’aquest personatge tan prolífic?
Amb el meu Plagumà vull posar de manifest la vida de Catalunya en aquella època, i no sols de Catalunya, ans també la de les seves relacions amb diferents punts d’Espanya, per exemple Madrid [sense publicar] i àdhuc de l’estranger [també sense publicar]
.
Ja li té pensada alguna nova aventura o algun nou misteri que haurà de resoldre?
Sí, n’havia començat un que el duia a Compostel·la, però no el trobo a l’ordinador.
Sempre han comparat el seu estil amb el d’Arthur Conan Doyle. Ho creu així? Li agraden les novel·les del creador de Sherlock Holmes? I quins altres autors té com a preferits?
És clar que m’agrada Conan Doyle. Com m’agraden Agatha Christie, Simenon, Van Gulik i tants d’altres. El que no m’agrada és que siguin massa llargs, perquè el lector es perd en elucubracions i dades que no són necessàries.
Considera un honor que la considerin la “degana” de les escriptores en llengua catalana?
Més que un honor ho considero simpàtic, molt simpàtic.