Més d’una llàgrima

El rètol inicial de The kid anuncia una pel·lícula amb un somriure i, potser, una llàgrima. És més que possible, però, que ens faci caure més d’una llàgrima en veure com Charlot, el rodamon tan sovint egoista per sobreviure, és separat del nen que, quan aquest era un nadó, va trobar en un carrer ple d’escombraries, i del qual no es podia desfer. Quan vol treure-se’l de sobre no només somriem, sinó que riem veient com intenta col·locar-lo al cotxet d’un altre nadó, però la mare d’aquest l’hi torna, i no pot abandonar-lo perquè el vigila un policia, un representant de l’autoritat enemiga del rodamon.

Riurem davant molts altres moments memorables del film, com ara quan Charlot, estirat al llit, treu el peu pel forat d’una manta, que després reconverteix en un ponxo. Però ja ens entendrim amb Charlot quan, després de tenir la temptació de llençar-lo a una claveguera, descobreix una nota: “Sisplau, cuideu aquest nen orfe.” Aleshores el nadó deixa de ser un objecte molest per revelar-se-li com una persona de la qual se sent responsable.

Els espectadors del film han conegut abans les circumstàncies que fan que el nadó sigui abandonat per la mare. Abandonada per l’amant, desesperada perquè la seva pobresa extrema fa que no pugui cuidar del fill, la dona el posa furtivament dins d’un cotxe luxós que, aparcat davant d’una mansió, uns lladres roben i transporten cap a un barri humil on deambula Charlot, a qui, passant per allà, li encolomen el nadó. El film, doncs, comença com un melodrama i muda en comèdia per transitar entre l’un i l’altra fins al final. Interpretada per Edna Purviance, que abans havia encarnat moltes noies fràgils i somiadores en pel·lícules de Charlot, la dona es penedeix immediatament de l’acció i intenta recuperar el fill, cosa que no aconseguirà fins que, convertida en una actriu rica i famosa, ho propicien les casualitats concebudes pel guió.

És impossible no tenir present que la mare de Chaplin va ser una actriu còmica sense fortuna. I que, un cop separats, ni el pare (també actor de poca volada i alcohòlic) ni, al seu torn, la mare (amb trastorns mentals) van aconseguir mantenir els seus dos fills, Charles i Sidney, que van passar part de la seva infantesa miserable a Londres en orfenats. Abans, però, van ser iniciats en l’art del teatre per la mare, a qui, com és sabut, el petit Charles va haver de substituir una nit, cantant una cançó, en què la dona va ser escridassada despietadament en un escenari. També, com Charlot, va aprendre a sobreviure fins que va tenir un èxit molt més gran com a actor que la mare, desconsolada per haver abandonat el fill, de The kid. En tot cas, Chaplin potser va voler imaginar un nen que, tot i les penúries, viu prou feliçment amb Charlot (de qui aprèn l’art de sobreviure, com ara, posem per cas, llençant pedres als vidres de les cases just abans que el rodamon passi per allà i s’ofereixi per reparar la trencadissa) mentre està destinat a retrobar-se amb una mare que podrà cuidar-lo i es compadirà de qui l’ha cuidat.

Quan, el 1921, es va estrenar The kid, feia set anys que existia Charlot, que havia protagonitzat una multitud de curts, i Chaplin havia passat per diverses productores des que va iniciar-se en el cinema contractat a Hollywood per la Keynstone de Mack Sennett. El personatge s’havia consolidat en l’imaginari col·lectiu amb la seva vestimenta paradoxal (la roba i els complements d’un burgès, però tot esquinçat fins al patetisme) i el comportament d’algú que, havent de sobreviure en una societat que l’exclou i l’amenaça a través de la policia, pot ser agressiu i fins cruel, però, cada vegada més en la seva evolució, manifesta que és un sentimental. Mantenint els pocs escrúpols per sobreviure, el sentimentalisme del personatge va esclatar a The kid.

Les notes biogràfiques apunten que, prèviament a la realització de la pel·lícula, Chaplin passava un moment crític a causa de la seva relació matrimonial amb Mildred Harris, una actriu molt més jove que ell, i del fet que se sentia insatisfet amb la productora First National, que el condemnava a una certa rutina, explotant la marca Charlot, sense permetre-li expandir la creativitat. Tenia al cap la idea de realitzar una pel·lícula en què Charlot hagués de tenir cura d’un nen abandonat, però no trobava la inspiració i tampoc l’actor infantil que pogués encarnar-lo. La cosa va canviar quan una nit va assistir a una funció al teatre Orpheum, de Los Angeles, en què un ballarí estrambòtic feia un número amb el seu fill. El nen, que només tenia cinc anys, es deia Jackie Coogan (passat el temps, havent perdut l’encant en l’adolescència, va ser l’oncle Fester de la Família Adams) i Chaplin va intuir que era el que buscava. Passant una prova amb el film Un dia de gresca, el nen va exhibir una gràcia i una espontaneïtat que, confirmant-li la intuïció, van inspirar Chaplin. Tanmateix, va ensopegar amb un obstacle: volia fer un film de sis bobines, uns 70 minuts, però la First s’oposava a un metratge que triplicava l’habitual dels curts de Charlot. L’enginy de Chaplin, i la química de Charlot amb el nen, van arribar a imposar-se en la creació d’un film entranyable que, feliçment, torna a les sales amb motiu del seu centenari.