Art

Amb una llum pròpia

El Museu de l’Empordà impulsa una investigació pionera sobre l’empremta de les dones artistes a la comarca des del segle XIX, a l’exposició ‘Pintar, crear, viure’

Cada ciutat té les seves artistes amagades, devaluades i, finalment, reivindicades. La prospecció feminista forma part de l’activisme historiogràfic dels últims anys, i a Catalunya n’hi ha unes quantes aproximacions de conjunt, com ara la recerca que va emprendre el 2008 Rosa Pous sobre l’art de Girona dels anys 1872 a 1960; la que va presentar el 2019 el Museu de Terrassa a Dona i artista, a partir de la revisió dels seus fons, o la que, abraçant un àmbit geogràfic més ampli, va abordar, el 2008, Núria Rius i Vernet a l’exposició Del fons a la superfície, que rescatava artistes catalanes anteriors al franquisme ocultes als magatzems dels museus. El treball de recuperació de les artistes de l’Alt Empordà segueix aquesta línia, acotant el camp a una sola comarca però amb una amplitud de mirada que permet teoritzar sobre les condicions de la creació i de la recepció de les dones al llarg d’un segle, entre el 1830 i el 1939, que van més enllà del costumisme local per posar-les al centre del debat dels estudis de gènere.

A Pintar, crear, viure, que el Museu de l’Empordà de Figueres, per fortuna, ha prorrogat fins al 21 de març, l’escriptora i documentalista Cristina Masanés ha defugit l’organització cronològica per privilegiar, amb el suport d’un muntatge excepcional de Pep Canaleta, una reflexió conceptual al voltant de certes imatges del feminisme: l’ús del pseudònim, en casos com el de Víctor Català, redescoberta aquí en la seva vesant de pintora i escultora no pas menor; el mite de la cambra pròpia, que la major part de les vegades no eren sinó les golfes, la cuina o el lavabo, com en l’autoretrat de Remei Martínez-Marí, el reflex de la qual al mirall de la pica és el testimoni d’una intimitat fugaç i gairebé sòrdida; la renúncia de moltes d’elles a tota personalitat pròpia un cop casades, o la seva desaparició rere les presències agegantades dels pares, els germans o els marits. Algunes hi són gràcies a aquestes ombres, com Carme Roget, recordada com l’amor adolescent de Salvador Dalí més que per la seva pintura, que de tota manera va abandonar. Moltes no van arribar a exposar mai, tot i tenir bones aptituds gràcies a una societat que valorava l’ensenyament del dibuix i la música entre les noies de certa posició, la majoria de les que van arribar a fer-se un nom.

N’hi ha d’acabades de descobrir, fastuosament, com la fotògrafa Mey Rahola. Amb Ángeles Santos (quin prodigi i quin misteri continua sent aquella joveneta!) i les avantguardistes sobrevingudes, com Gala, Rita Donagh, Parvine Curie i Mary Callery (se n’han recuperat dues peces magnífiques gràcies a la família Kontos), totes arrelades a l’asteroide marcià que és Cadaqués, Mey Rahola és l’emblema màxim de la modernitat en la proposta del Museu de l’Empordà, i també del seu destí dolorós d’exili i oblit. Fotografiar ja era per si sol un acte obscè, practicat per una dona. Hi ha la flexió, l’acostament, la intrepidesa, hi ha sobretot la gosadia de mirar: una càmera no està concebuda per abaixar els ulls, sinó per mirar de cara. L’altra troballa de l’exposició és un llibre d’oracions amb les primeres fotografies fetes per una dona a l’Estat espanyol, la monja i compositora Paulina Buxó. Però aquesta petita joia, amb tota la seva pedreria i les filigranes de pa d’or, és només una curiositat al costat de descobriments com el de la reusenca Magda Folch, una excel·lent retratista amb el tremp de Togores, o el de l’aplicada i precoç Carme Escursell, deixebla de Ramon Reig, o el de la fina caricaturista dels anys vint Rosa Soler, una mica de Torné Esquius sense malícia.

Hi ha dones que valen per un món, com Maria Xirau, a través del treball de la qual a l’estudi de fotografia Tort ressusciten les desenes d’empleades anònimes que feien d’alguna cosa més que de retocadores als gabinets que dirigien ells. I fins i tot les inesperades emprenedores industrials, com Carme Cervera, creadora de la nina Gisela, cobejada per totes les nenes de la postguerra, i Estrella Rivas, dissenyadora de modes que va arribar a treballar per a l’exèrcit americà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.