Una vida a trossos

Els títols de crèdit ini­ci­als ja ho dei­xen clar: aquesta pel·lícula no vol ser un bio­pic, sinó un conte. Una opció molt peri­llosa, des del moment que fer que una vida esde­vin­gui lle­genda pot dur a la mis­ti­fi­cació, fins i tot a l'engany. El dibui­xant de còmics Joann Sfar, però, en la seva pri­mera incursió cine­ma­togràfica, esquiva l'obs­ta­cle amb habi­li­tat no exempta de talent. La visió que pro­posa de la tra­jectòria artística i vital de Serge Gains­bourg no és tant una nar­ració com un recull de moments, d'imat­ges –de vega­des entre la rea­li­tat i l'al·luci­nació, sem­pre sub­mer­gi­des en una atmos­fera onírica– que il·lus­tren el mite sense cap tipus de recre­ació pseu­do­cul­tu­ra­lista ni coar­ta­des que per­me­tin recons­truir èpoques i/o estils. Molt al con­trari, mai no sabem ben bé on som, si als anys cin­quanta o als sei­xanta, i les úniques pis­tes són les cançons del mateix Gains­bourg i les seves dife­rents pare­lles, totes dues fonts mos­tra­des igual­ment a base de frag­ments, de tros­sos de vida recre­ats.

Tot això per­met Sfar una gran lli­ber­tat: les
el·lipsi són brus­ques, fins al punt que molts esde­ve­ni­ments ni es mos­tren, i els actors es bar­re­gen amb ninots sense gai­res des­per­fec­tes. En aquest sen­tit, única­ment m'ha que­dat un dubte: si Sfar volia pro­po­sar una reno­vació del cinema biogràfic, perquè no ho ha fet fins al final? Vull dir que –lluny del rigor de I'm not there, de Todd Hay­nes, sobre Dylan– aquí l'heroi és com sem­pre l'artista tur­men­tat i de vida dis­si­pada, retra­tat amb més com­plaença que altre cosa. Els mit­jans no can­vien les fina­li­tats. Sort que aquest mit­jans des­co­brei­xen un cine­asta amb estris i recur­sos sufi­ci­ents per cons­truir un ima­gi­nari propi, pot­ser d'aquí molt poc.