Fa anys que Jordi Cussà repeteix com un mantra: “Tracteu-me com l’escriptor que un dia va ser ionqui, i no com el ionqui que ha escrit un llibre”, en referència a la seva primera novel·la, Cavalls salvatges (2000), sobre el món dels heroïnòmans a la Catalunya interior. Amb la salut precària i convivint amb una ampolla d’oxigen al pis de Berga on viu i treballa, Cussà és un creador amb una força que encara se li escapa pels ulls en forma d’espurnejos, com a reacció a les emocions que li poden evocar determinades parts de la conversa.
Poeta, dramaturg, actor, novel·lista i traductor, ara presenta a Comanegra l’ambiciosa obra El primer emperador i la reina Lluna, una falsa novel·la històrica, com ja va assajar a La serp, i des de l’epígraf l’autor fa un avís als lectors: “Aquell que es creu un llibre absolutament, viuria millor sense llibres.” A ell ens el creiem, i als seus llibres, també.
Vostè és un autor polifacètic: poesia, teatre, narrativa i traducció, a més d’articulista. Tècnica a banda, tot forma part d’un mateix cos creatiu? És a dir, si agafo un poema, una peça teatral o una novel·la, a totes hi veuré “un Cussà”?
En el substrat potser sí. En la forma, en la narrativa i el teatre sempre busco esquemes originals –ni que igui entre cometes–, mentre que en poesia, paradoxalment, em costa sortir dels cànons. De tota manera, hi ha qui veu molta poesia a les meves novel·les, cosa que m’estarrufa molt.
Parlem-ne per parts. De poesia, em penso que n’ha escrit força, però no n’ha publicat gaire... Com és?
N’he publicat un llibre que és una antologia del tres primers, que vaig editar personalment amb una fotocopiadora. Hi ha material per publicar-ne un altre, però la veritat és que no m’hi he esforçat gaire. Ara em domina la narrativa i aboco la vena poètica arreu on puc.
En teatre ha estat actor i autor. Ha escrit quinze obres i sis han estat estrenades. Tot i que es publica teatre (que poca gent llegeix), una obra que no s’estrena és com una novel·la al calaix?
Sí, és un símil entenedor. Quan tinc una novel·la o una obra al calaix, normalment em costa més posar-me a treballar en una altra. I en teatre encara més, perquè les possibilitats de publicar i/o estrenar sempre són remotes.
Alguna de les seves novel·les és una obra de teatre ‘reciclada’?
Clavada! El 1996 vam estrenar Barcelona 2012, que especulava sobre una guerra civil actual en l’Espanya del futur però estava basada en el setge de Sarajevo. D’aquell pòsit, anys més tard, en vaig extreure El noi de Sarajevo.
Va debutar en novel·la amb la ja mítica ‘Cavalls salvatges’, en què parlava de l’addicció a l’heroïna per part d’una generació “de pringats” a la “Catalunya profunda”. Els temps han canviat molt, però la bona literatura perdura...
Si et refereixes a la meva, gràcies. Sempre m’ha fet por –però el destí fot el que vol– que se’m conegués com a l’escriptor dels mons dels addictes i he procurat variar de registre, sobretot per divertir-me i no menjar cada dia macarrons.
No fa ni un any, Sajalín va publicar ‘Cavalls salvatges’ en castellà, i és una editorial que no publica autors d’aquí, vostè és l’únic no estranger del catàleg... Això vol dir alguna cosa.
Al Dani Osca de Sajalín li va agradar i de seguida vam lligar caps. Jo fa anys que em delia per traduir-la a qualsevol idioma i al castellà em podia encarregar de la traducció i tot. Amb l’ajuda de l’Anna Crespo i el Dani de Sajalín, val a dir-ho.
Vostè és traductor d’autors com ara John LeCarré, Patricia Highsmith, Truman Capote, Chuck Palahniuk... Quan també s’és autor, ‘s’aprèn’ traduint bons llibres? Més que només llegint-los, vull dir...
Sovint dic que, al meu parer, traduir és la millor escola per entendre el funcionament del llenguatge. I de tots s’aprèn l’ofici, la maquinària intrínseca de la redacció, que és la mare dels ous.
La llista dels llibres que ha traduït arriba als setanta... Algun ha estat especial?
Algú va volar per damunt del niu del cucut, de Kalandraka, que no havia llegit mai i em va entusiasmar. Per traduir bonic, t’has de ficar en la pell de l’autor. O almenys en la dels personatges.
Aposto, o ja em corregirà, que s’ho ha passat millor traduint lletres de músics com Lou Reed, The Beatles, Leonard Cohen, Pink Floyd...
Cada cosa té el seu què. Pink Floyd a vegades no s’entén. I els textos del Lou Reed no van ser gens fàcils perquè són plens d’argot de fa vint o trenta anys. Però tant de bo m’encarreguessin més feines semblants. Adoro Cohen, Dylan, etcètera. També les lletres del Jim Morrison són boníssimes.
Els gèneres narratius que ha tocat són ben diversos: ‘El noi de Sarajevo’, ‘Clara i les ombres’ i ‘Formentera Lady’, per posar tres exemples, no tenen res a veure entre elles...
Ja està dit. No m’agrada repetir esquemes sinó obrir portes. Al cap i a la fi, la qualitat d’una novel·la depèn, fonamentalment, de la versemblança psicològica dels personatges... Penso jo.
I ara presenta una novel·la de gairebé 600 pàgines, històrica, sobre l’emperador Qin Shi Huangdi (259-210 aC)... Què l’ha dut a la Xina?
L’atzar. I aquesta voluntat de buscar noves perspectives. Vaig conèixer el personatge per carambola en un programa de tele durant una estada al Clínic, i al cap d’uns mesos, potser un any, vaig repescar les notes i vaig començar a investigar el personatge, que em va captivar de seguida. Soc intuïtiu i em deixo portar per les veus que em criden. A vegades em sento una mica mèdium [riu].
I com s’ha documentat? Perquè la documentació s’intueix gegantina com la Gran Muralla...
No crec que l’hagués escrit sense Google, ho confesso, perquè hi ha molta més informació en anglès que en cap altre idioma. D’entrada, tenia la impressió d’haver-me ficat dins un laberint, i em va costar trobar el cap del fil. Però el personatge és immens, com Juli Cèsar i Napoleó. Quan vaig agafar el tren, ja no vaig poder baixar. I respecte a la muralla, em va sorprendre descobrir que n’hi havia moltes, gairebé tots els set reialmes en tenien a les fronteres per protegir-se de les guerres intestines. Quan Qin Shi Huangdi els conquereix tots, decideix engrandir i allargar la muralla del nord per protegir-se de les tribus mongols.
Suposo que, en ser basada en fets i personatges reals, ha hagut de treballar un esquema de l’obra, no ha pogut escriure de manera intuïtiva...
[Riu] He barrejat les dues estratègies tan bé com he sabut. Però sempre treballo amb esquemes parcials i després procuro evolucionar segons les evolucions del text. A pesar del risc, és clar: tal com havia escrit el primer capítol –que m’agradava– no lligava amb fets ulteriors, i corregir-lo i encaixar-lo va ser un repte malxinat.
Altres obres sí que les ha escrit seguint només una idea, un impuls? O sempre fa feina prèvia?
La majoria venen d’un impuls. Un dia vaig anar a Empúries i al cap de mitja hora ja era al bar perfilant la primera escena del que, amb el temps, va ser La serp. De fet, sempre defenso la llibertat de la creació per damunt de la història coneguda, que tampoc no és mai completa.
‘El primer emperador i la reina Lluna’ està molt dialogada, hi ha fragments amb alè de llegenda, altres en format teatral... Em fa l’efecte, però, que ha evitat o retingut molt el seu estil lingüístic juganer característic...
Espero que el sentit del joc hi sigui, però és cert que cada novel·la té un registre i demana un lèxic i una configuració específics. De tota manera, no és un procés gaire racional: va sorgint a partir de la primera frase.
També hi ha diàlegs de fondària filosòfica. Són reflexions seves o extretes de textos reals de l’època?
Suposo que barrejades. Durant la recerca, vaig anotar idees i anècdotes que després he anat filtrant en el text. A més, crec que em van anar molt bé per trobar l’atmosfera general i el registre d’alguns personatges –sobretot de Li Si, que és un estadista grandiós–. Fet i fet, la filosofia pretén explicar el què i el per què de la humanitat i, per mi, la literatura també ho fa.
A l’inici de l’obra ja aclareix diversos criteris lingüístics i creatius aplicats. Fa l’efecte que ha estat una obra plena d’entrebancs de tota mena... En destacaria algun?
Els topònims antics em van fer parar boig, perquè sovint no els trobava enlloc. I em va costar arriscar-me a la construcció de la reina Lluna, que havia d’equilibrar el conjunt sense que es notés gaire que és un personatge fictici. Ara, però, n’estic ben content. Admeto que els personatges femenins em fascinen, que em semblen un complement imprescindible per mostrar els dos hemisferis de l’ànima humana.
No és el primer cop que escriu novel·la històrica, ja ho va fer a ‘La serp’, ‘El trobador Cuadeferro’, ‘El Cíclop’... Li agrada documentar-se, ‘viatjar’ a altres èpoques o és un gènere que es ven millor que altres?
L’etiqueta històrica m’inquieta, com totes. Viatjar literàriament a altres mons m’entusiasma, documentar-me em costa, i de vendes... no em parlem. Confesso, en tot cas, que les cultures antigues em fascinen.
I què hi trobaran, els lectors, a ‘El primer emperador i la reina Lluna’? Dit d’una altra manera, vengui una obra tan peculiar com aquesta als lectors perquè s’hi aboquin amb alegria.
Hi trobaran literatura. En el fons, és una novel·la d’aventures com les que has citat abans. M’agradaria que tingués alguna essència de Jules Verne o de Jack London. I sobretot d’Homer, és clar.
Fa cara de voler-hi afegir alguna cosa...
Per justícia, he de comentar que em feia molta por no trobar editor, per a un totxo així tan allunyat dels àmbits habituals de la narrativa catalana contemporània. El Jordi Puig, de Comanegra, se’n va enamorar de seguida i m’ha ajudat molt a polir-la, esporgar-la i arrodonir-la. Ja estem parlant d’altres projectes –per ara confidencials– i espero que tornem a pencar junts.