Aprenentatges cruels per ser rei

Les lliçons sobre l’amor i la violència a les quals al·ludeix el títol d’aquesta òpera, amb música de George Benjamin i text del dramaturg Martin Crimp i que ara es representa al Liceu, són rebudes per un noi que serà el futur rei d’Anglaterra –un cop assassinat el seu pare, Eduard II, apartat del tron pel conseller militar Mortimer, que li retreu l’atenció obsessiva al seu amant, Gaveston, mentre desatén les seves responsabilitats com a monarca– i que, com en el cas de la seva germana sempre i significativament silent, es fa present en tot moment a l’escenari. Són lliçons d’una crueltat extrema, executades més que dictades per Mortimer, amb les quals aprendre que no s’ha de tenir cap mena de compassió per mantenir la corona. Eduard III aprèn que, per aferrar-se al poder, s’ha de bandejar l’amor, més encara entre dos homes, i estar disposat a exercir la violència.

Sense sentimentalisme, com és propi de Martin Crimp, amb una actitud semblant a la d’un forense, el text fa present la passió com a transgressió, però també com una obsessió que et pot apartar insensiblement del món: què li importa, a Eduard II, que la gent del seu país mori de fam mentre gaudeix d’una exquisida intimitat estètica amb Gaveston? El seu opositor, però, no és millor moralment: l’implacable Mortimer, que, mentre forma el futur rei, sedueix la reina Isabel. L’acció està datada el 1327, però ambientada en un palau modern, amb una intenció d’intemporalitat, a través de la posada en escena de Katie Mitchell, una de les directores europees actuals més potents i controvertides. Benjamin, Crimp i Mitchell. De fet, aquesta òpera de creació tan recent (cosa que du a celebrar la seva representació al Liceu, partícip, a més, en la coproducció), que tot just es va estrenar l’any 2018 al Covent Garden, significa un nou episodi de la col·laboració entre els tres creadors anglesos. Crimp ha escrit el llibret de les tres òperes de Benjamin: les anteriors són Into the little hill (2006), representada al Foyer del Liceu el 2010, i Written on skin (2012), que va arribar al teatre barceloní el 2015. Mitchell es va incorporar amb la segona òpera, però abans havia dirigit diverses obres del dramaturg i, poc després d’estrenar-se Lessons in love and violence , hi va seguir treballant amb When we have sufficiently tortured each other, un altre muntatge sobre la violència i, més que l’amor, el desig, representat el 2019 per Cate Blanchett i Stephane Dillane al National Theatre de Londres.

La tragèdia d’Eduard II ha arribat sobretot a través d’una obra de teatre de Christopher Marlowe. Crimp, que ho estructura en set escenes, té present el teatre isabelí i, a part del referent de Marlowe, no és estrany pensar en el Hamlet de Shakespeare, amb el joc que dona al teatre dins del teatre en moments clau. Pel que fa al treball de l’equip de Mitchell, que col·loca i fa moure els intèrprets amb intel·ligència, hi ha un sol espai escènic, la cambra d’Eduard II, que, mostrada des de diversos angles en la seva rotació, es va convertint en altres estances. Hi ha uns elements escenogràfics que també es van transformant a mesura que les relacions es van degradant en una espiral de violència i de mort: un aquari, on el color viu dels peixos es va apagant, i la reproducció d’una pintura de Francis Bacon. Tot va cap a l’ombra que atrapa els personatges i Benjamin ho reflecteix amb una paleta orquestral fosca. Això mentre que el compositor, format amb el gran Olivier Messiaen, demostra que la seva atonalitat contemporània no exclou una harmonia que, evitant la dissonància, fusiona les veus amb els instruments. Una partitura amb un gran sentit dramàtic que transmet una formació reduïda de l’Orquestra del Liceu dirigida per Josep Pons, bon coneixedor de la música de Benjamin, que va introduir a Catalunya fa trenta anys.

Comptant amb intèrprets sensibles, expressius i còmplices, com ara el baríton Stéphane Degout (Eduard II), que va participar en l’estrena de l’ òpera al Covent Garden, aquest és un espectacle que paga la pena veure i que, sens dubte, és una de les millors apostes de la temporada del Liceu .