El rei de la bullabessa

Gòsol, Horta de Sant Joan i ara, definitivament, també Cadaqués: en el mapa català de les grans revolucions picassianes, caldrà assenyalar-hi a partir d'ara aquell estiu de 1910 en què l'artista malagueny va portar tan al límit les seves investigacions amb el cubisme, que el seu marxant de París, l'habitualment perspicaç Daniel-Henry Kahnweiler, es preguntarà si el seu protegit no li està oferint teles inacabades. Per Ricard Mas, comissari amb Pere Vehí de l'exposició, Picasso simplement troba a Cadaqués l'aïllament propici per afrontar una de les etapes més importants del cubisme, la més radical i agosarada; tant, que fins i tot ell mateix se n'espanta, i en tornar a París es declararà profundament insatisfet de l'obra realitzada perquè ha estat a punt de caure en el perill que més tem: «Ha posat un peu a l'abisme de l'abstracció.»

Ricard Mas opina que «no es pot entendre l'art contemporani sense els fonaments que va establir Picasso en els escassos dos mesos que va passar a Cadaqués», del 3 de juliol al 24 d'agost de 1910, perquè d'aquelles provatures, d'aquelles vistes del port i les barques trossejades i reconstruïdes en una pura forma, emergiran el constructivisme rus o el plasticisme de Mondrian. En la seva recerca, l'historiador no ha donat per bona cap dada de la bibliografia canònica sobre Picasso, que tracta el sojorn cadaquesenc quasi com una mera anècdota, i s'ha dedicat metòdicament a contrastar-les totes fins a aportar abundant material inèdit que compensa la impossibilitat d'exposar l'obra picassiana original (se'n mostren només reproduccions, al costat, això sí, de nombrosos originals d'artistes contemporanis). Aferrant-se amb convicció a la divisa que per ser universal, cal haver estat ultralocal, Ricard Mas s'ha molestat a documentar-se, no només sobre les pintures, dibuixos i gravats que Picasso va concebre aquell estiu (aquí va il·lustrar el llibre de Max Jacob Saint Matorel), sinó també sobre els horaris del tren que feia el trajecte de París a Figueres, sobre el servei de tartanes que calia llogar per arribar al poble, sobre les cases on va allotjar-se el pintor (incloent-hi la de Lídia, la Ben Plantada), sobre el temps que va fer aquells dies, sobre els amics amb qui es va escriure, sobre les seves preferències gastronòmiques (a més de la sopa de peix, la llagosta amb xocolata), sobre la vinguda dels Derain a finals de juliol, sobre l'amistat amb Ramon Pichot i la seva dona, Germaine Gargallo, sobre les queixes d'una Fernande Olivier fastiguejada per la vida espartana que havia de menar en un lloc on «no hi ha res més que mar i unes poques muntanyes insignificants».

Immergint-se en l'ambient del Cadaqués de principis de segle, Mas ha pogut resoldre l'enigma de La barca grega, un títol que els estudiosos fins ara atribuïen a alguna inesperada conversió de Picasso al noucentisme i que en realitat és purament descriptiu: la barca pertanyia als Kontos, una família de bussos grecs, i Picasso la devia veure més d'un cop amarrada a la platja, com un símbol ciclàdic tan potent com l'illot fosc d'Es Cucurucuc. Pere Vehí, descendent d'aquells Kontos mariners, ha documentat al seu torn la relació de Picasso amb el clan artístic dels Pichot, que tenien sempre l'àmplia casa del Sortell plena de convidats, incloent-hi un Salvador Dalí de només sis anys que probablement aquell estiu va topar-hi amb la figura robusta i frenètica de l'únic artista que envejaria en tota la seva vida.

Cadaqués de Picasso, que estarà oberta fins al gener del 2011 i en la qual ha col·laborat el Museu Picasso de Barcelona, no es limita a documentar el pas de l'artista pel poble, sinó que, estructurada en sis àmbits, explica com era el poble a principis de segle a partir de nombroses fotografies inèdites, ressegueix l'atracció que ha exercit en nombrosos artistes de l'època, des del mateix Dalí fins a Meifrèn, Sigfried Burmann o Rafael Durancamps, i recopila les referències literàries que n'han descrit les particularitats, des de Narcís Monturiol a Juli Vallmitjana o Miquel Utrillo.