Un ‘documental’ també pot ser el millor film

Tots els nominats eren a casa seva, connectats en línia, i Antonio Banderas al seu teatre (Soho CaixaBank) per presentar l’acte d’entrega dels Goya junt amb la periodista María Casado, contractada per l’actor per col·laborar en el seu projecte de creació i difusió d’espectacles vinculat a Màlaga. La 35a edició d’aquests premis, doncs, va posar-se al servei de la promoció d’una aposta personal de Banderas, mestre de cerimònies que, per suposat, va anunciar que el cinema, fins i tot l’espanyol, continua viu i en sortirà reforçat després de la pandèmia perquè aquesta ha fet present la necessitat de la ficció. L’actor també va exhibir la seva agenda de contactes, de manera que nombroses estrelles cinematogràfiques internacionals van enviar un missatge d’amor al cinema espanyol. En tot cas, la seva declaració deu haver-se fet al marge de les pel·lícules nominades i premiades: m’estranyaria que la majoria poguessin inspirar tanta lloança.

Podria considerar-se que la guanyadora és Las niñas, en què Pilar Palomero ha pouat dels records d’infantesa per crear el seu primer llargmetratge, ambientat a la Saragossa de primers dels noranta. La nena protagonista pateix la rigidesa de l’educació moralista d’un col·legi de monges mentre, en el pas cap a l’adolescència, va fent-se un espai de llibertat amb companyes d’escola. Un film de secrets i de mirades infantils realitzat amb rigor, però lluny de la poètica i del misteri dels que semblen ser els seus referents (com ara El espíritu de la colmena) dins del mateix cinema espanyol dels setanta. A més del premi a la millor pel·lícula, ha estat distingida pel guió original, la fotografia i, en ser l’òpera prima de Palomero, la direcció novella, cosa que ha donat peu a premiar com a millor director Salvador Calvo per Adú, que, de fet, és l’altra guanyadora d’aquests Goya, amb tres premis més que volen reconèixer un film possiblement valorat per les seves bones intencions ètiques a propòsit de l’emigració africana.

Els acadèmics del cinema espanyol, com tant els agrada anomenar-se, també han reconegut dues produccions basques (Akelarre, amb cinc premis tècnics, i Ane, sobretot festejant la superba interpretació que Patricia López Arnaiz fa d’una dona que, a través de la seva filla adolescent, reviu les ferides de la societat basca) i pràcticament han descartat tant la dolça comèdia embafadora (La boda de Rosa) com la comèdia àcida (Sentimental). Allò significatiu és que encara prevalgui una categorització obsoleta (i una discriminació, d’origen comercial, per al documental) que ha fet que El año del descubrimiento no competís com a millor film. Partint de les protestes a Cartagena per la reconversió industrial, el 1992, incideix en un malestar que cueja i, sent potser la producció espanyola més potent i políticament incisiva del 2020, només ha rebut el premi al millor documental i al muntatge, que ho és d’un metratge de 200 minuts. Més absurd és que My Mexican Bretzel fos nominada en l’apartat dels documentals quan és una altra cosa joiosament inclassificable, imaginativa i cinematogràfica com ella sola. Com podia suposar-se, cap premi. Allò que no sé si s’havia de suposar és que cap dels premiats i presentadors, gent del món de l’espectacle, ni tan sols recordés que hi ha un raper empresonat per exercir la llibertat d’expressió.