Un museu esquarterat

“Estem tris­tes i enfa­da­des.” La Pepita i la Victòria (85 i 86 anys) van fer ahir l’última visita al Museu de Lleida abans de la sor­tida de les 42 obres de la Franja que res­ten per donar a Aragó en com­pli­ment de la sentència de caràcter pro­vi­si­o­nal dic­tada per un jut­jat de pri­mera instància. Viat­ja­ran al Museu de Bar­bas­tre avui al matí, però vint-i-qua­tre hores abans ja no n’hi havia cap d’expo­sada. A les parets on la Pepita i la Victòria hi havien vist sem­pre els fron­tals de Sant Hilari de Buira i de Sant Vicenç de Tres­serra o els retau­les de Sant Antoni Abat de Vila­nova de Sixena i de Sant Cristòfol de San­ta­li­es­tra hi han que­dat buits deso­la­dors. “Pot­ser algun dia, si es fa justícia, tor­na­ran, però nosal­tres amb l’edat que tenim ja no ho veu­rem.”

“Jo acuso els polítics que no han fet res per evi­tar aquest des­as­tre. Ens pensàvem que estàvem ben repre­sen­tats en la defensa del nos­tre patri­moni”, deia la Victòria, que té el record ben viu (qui no el té) de l’heroica lluita per impe­dir el des­no­na­ment dels béns de Sixena l’11 de desem­bre del 2017. Ella i la seva amiga van inte­grar-se en la massa de ciu­ta­dans que es van con­cen­trar aque­lla jor­nada davant del museu ocu­pat per cen­te­nars de guàrdies civils armats que es van endur les obres per la força. “Quina diferència! Aquesta vegada no hem estat a l’altura. Tot s’ha fet amb tant silenci que la majo­ria de llei­da­tans ni se n’han assa­ben­tat, del que ha pas­sat”, lamen­ten. Fa un mes que està pas­sant, com si fos una minisèrie de ter­ror: el 15 de febrer es van tras­lla­dar a la comu­ni­tat veïna 23 obres; el dia 22, cinc més, i diven­dres pas­sat, 42 més.

Però de tot el con­junt recla­mat (111 objec­tes de mate­ri­als, èpoques i estils diver­sos), el lot que se’n va avui, el del capítol final, és el que deixa més esquar­te­rat el segon museu dio­cesà més antic de l’Estat, creat el 1893, després del de Vic. Entre les 42 obres que ahir van pas­sar la seva última nit a Lleida, ja empa­que­ta­des als magat­zems, dis­set eren pun­tals del seu relat sobre la història comuna d’un ter­ri­tori que els ran­cis esta­ments eclesiàstics espa­nyols van divi­dir en dues diòcesis el 1995, l’ori­gen de tots els mals. Un parell exer­cien la seva funció reli­gi­osa a l’església de Sant Llo­renç. Els feli­gre­sos que hi van entrar ahir tam­poc es van tro­bar ja la Verge de Saidí, una de les imat­ges més emblemàtiques de tota la col·lecció. La vene­ra­ven des de feia més de 60 anys, però no sem­bla que la seva fe importi al bisbe de Bar­bas­tre, que la vol per lluir-la al seu museu, no per des­ti­nar-la a cap espai de culte de Saidí. De fet, ni un sol com­par­ti­ment de retaule tor­narà a les parròquies d’ori­gen. A la Franja no es res­ti­tuirà abso­lu­ta­ment res.

“Això és un espoli”, es quei­xava amar­ga­ment la Carme, una altra visi­tant que es coneix el museu com el pal­mell de la mà i que ahir el va veure irre­cognos­ci­ble. Aquesta infer­mera de l’hos­pi­tal Arnau de Vila­nova, his­to­ri­a­dora de l’art de for­mació, acos­tuma a pas­se­jar per les seves sales “tres cops al mes” amb un grup d’ami­gues. “Avui he vin­gut sola perquè m’han dit que si ho veien es posa­rien a plo­rar.”

De llàgri­mes per ves­sar, de ràbia i de des­es­pe­ració, també en tenen el cen­te­nar de socis del Cer­cle d’Amics del Museu de Lleida. Qua­li­fi­quen de “ver­go­nyant” la manera com s’ha dei­xat fugir aquest lle­gat artístic i exi­gei­xen “expli­ca­ci­ons” a les ins­ti­tu­ci­ons que for­men el con­sorci del museu (Gene­ra­li­tat, Ajun­ta­ment, Dipu­tació, Con­sell Comar­cal i Bis­bat), excla­men tres mem­bres de la seva junta, Maite Cli­villé (pre­si­denta), Manel Lar­raga (vice­pre­si­dent) i Josep Ramon Com­panys (vocal). Sobre­tot estan dis­gus­tats amb la con­se­llera de Cul­tura, Àngels Ponsa, que pre­si­deix l’ens de gover­nança. “Mai li vam dema­nar que desobeís la justícia, però sí que tingués una posició ferma. No li vam dema­nar que fos un Santi Vila o un Lluís Puig, és a dir, que fos víctima de la repressió com ho han sigut ells per pro­te­gir l’art, però sí hagués pogut ser un Joan Manuel Tres­ser­ras, que es va negar a lliu­rar res quan li ho va exi­gir el bisbe Sali­nas.”

La con­se­llera s’ha des­viat d’aquest camí tot car­re­gant el pes de la decisió d’entre­gar els tre­sors de la Franja al bisbe Giménez Valls. Però el cas és que ell va noti­fi­car al jut­jat que aca­ta­ria la sentència després, i no abans, que el con­sorci lide­rat per la con­se­llera posés en marxa el con­curs per adju­di­car el tras­llat del fons (que, per cert, cos­tarà 25.000 euros).

El Cer­cle d’Amics del museu està dol­gut amb aquesta “ren­dició incon­di­ci­o­nal” i encara més perquè “s’ha tapat” a la ciu­ta­da­nia. “La pri­mera cosa que espe­rem de la con­se­llera són dis­cul­pes. I segui­da­ment, que con­creti quin pla té per recu­pe­rar les peces, que no són només dels llei­da­tans, sinó de tots els cata­lans.” Abans-d’ahir el con­sorci va tren­car el silenci d’aquest agònic mes en un comu­ni­cat en què asse­gura que si cal durà el con­flicte als tri­bu­nals euro­peus. “Molt bé, però volem que passi pel Par­la­ment”, mani­festa l’enti­tat. De moment, el govern va apro­var just ahir un acord en què dona suport al Con­sorci del Museu de Lleida “en la defensa de l’art i el patri­moni de la Franja”.

Ponsa, que no ha posat els peus al museu ni un sol d’aquests dramàtics dies que han anat des­a­pa­rei­xent obres cap a Aragó, assis­tirà a la con­cen­tració que el Cer­cle d’Amics de la ins­ti­tució ha con­vo­cat a les onze del matí. “L’única cosa que espe­rem és que no apro­fiti aquest moment, que per a nosal­tres és de dol, per anun­ciar la llista de les peces que ompli­ran els buits que han que­dat; ho cele­bra­rem quan arri­bin, però avui no és dia per cele­brar res”, sos­te­nen els inte­grants de la junta, que, mal­grat els errors come­sos, volen dei­xar ben clara una cosa: “El nos­tre adver­sari és el govern d’Aragó i el bisbe de Bar­bas­tre, que no han tin­gut ni el mínim gest d’agrair-nos que haguem cui­dat aquest con­junt que s’hau­ria aca­bat per­dent.”

Com l’11 de desem­bre del 2017, la Pepita i la Victòria, octo­genàries amb salut de ferro, faran cos­tat avui al museu. Bro­me­gen que no es posa­ran pas davant del camió. Ni tan sols tenen esma per cri­dar. “A qui hem de cri­dar, si només hi haurà els tre­ba­lla­dors d’una empresa de trans­ports que no en tenen cap culpa?” La pro­cessó anirà per dins.

I el pit­jor de tot: que encara en poden pas­sar de gros­ses. A Aragó, més enfor­tits que mai, ja es pre­pa­ren per pis­par més béns al museu llei­datà. El Bis­bat d’Osca està a punt d’obrir el pro­ce­di­ment legal per “recu­pe­rar”, segons el seu argot, el fron­tal del Sal­va­dor de Ber­be­gal, la taula de Sant Pere de Peralta de Alco­fea i la por­tada romànica d’El Tor­mi­llo. I a l’horitzó es veu a venir també la dis­puta pels fons ori­gi­na­ris de Roda d’Isàvena.