“M’agrada pensar en el cinema com un refugi”

No m’agradaria polemitzar amb això, ja que em vaig quedar amb una sensació molt bona de l’acollida de la pel·lícula per la crítica i el públic espanyol. Però és cert que una producció nostra a Espanya sempre està més connotada pel meu cognom i les meves pel·lícules anteriors. En canvi, a França no soc ningú, i això ha permès que la pel·lícula es defensés per si mateixa. Ha estat una rebuda més neta, sense prejudicis.

Sí, però el que més m’emociona no és la nominació, sinó tot el camí que la pel·lícula ha fet a França, sense el suport de cap gran productora local. Això s’ha degut a l’amor que hi va posar la distribuïdora Bénédicte Thomas, que va apostar per ella. Però també crec que es va beneficiar del fet que fos estrenada l’agost passat, ja que la pel·lícula reivindica coses que havien estat revalorades per la pandèmia.

Aspectes essencials de la vida com trobar-se bé en la seva pròpia ciutat, asseure’s en una terrassa per quedar amb els amics i prendre una cervesa. Tot això que abans consideràvem elemental, ara té molt més sentit després de les restriccions sanitàries per la Covid-19. Mentre la filmava tenia sovint present una idea del filòsof català Josep Maria Esquirol, que en el seu llibre Penúltima bondat parla de sentir-se vivint. Actualment, però, em sembla que vivim en un món més virtual que real. I això em preocupa.

Crec que ens afectarà a tots els cineastes, tant en les nostres creacions com en la manera en què seran vistes. Durant la primavera passada vaig percebre una ansietat excessiva en molts creadors que volien retratar els primers mesos del confinament. A mi em generava una certa distància i rebuig. No m’era natural el fet de preparar una pel·lícula sobre el confinament. Sentia que necessitava més distància i perspectiva.

Abans de l’inici de la pandèmia havia començat a treballar en una nova pel·lícula que s’ambientarà a Granada a finals de la dècada dels noranta. Intento retratar-hi el moviment musical que s’hi va produir aleshores al voltant d’alguns grups de música. Però si aconsegueixo gravar aquesta pel·lícula, soc conscient que mostra un món en què bars i concerts estan plens com un ou de gent. Aquest retrat d’un univers de festa i llibertat tindrà un significat completament diferent per als espectadors a causa de la crisi de la Covid-19. Probablement la sensació d’un temps anterior s’intensificarà en aquesta pel·lícula. Totes les creacions resultaran afectades per la pandèmia, ja que la mirada del públic no és la mateixa.

El director francès Éric Rohmer deia que “el cinema és l’art del comportament”. Comparteixo plenament aquesta idea rohmeriana que el cinema el que fa és mostrar persones comportant-se. És a dir, personatges que caminen, que s’asseuen i que parlen entre ells. Personatges que fan coses, i tots aquests moviments generen idees i ens permeten reflexionar sobre conceptes filosòfics, com ara la identitat. De fet, La virgen de agosto la va vaig plantejar en termes filosòfics sobre qui som i el fet de ser un mateix.

És una qüestió que em preocupa enormement. Si desapareixen els cines, això canviarà completament l’art i l’ofici al qual ens dediquem la gent del cine. Sempre faig les pel·lícules pensant que l’espectador està assegut en una butaca en una sala, i com això afecta la seva mirada i manera d’escoltar. Unes condicions que no són les mateixes quan un veu una pel·lícula a casa. A més, m’agrada pensar en el cinema com un refugi, i aquest té encara més sentit en un moment de crisi com l’actual.