‘Èxtasi’ de Dalí pel 3D

Salvador Dalí sempre va sentir una gran fascinació per les il·lusions òptiques. Artista inquiet, polifacètic, avantguardista, al llarg de la seva extensa obra mai no es va limitar a l’àmbit pictòric i va utilitzar sovint procediments científics i instruments òptics, com els dibuixos anamòrfics, les imatges estereoscòpiques, els hologrames, les imatges ocultes, l’animació... Tota una sèrie de recursos visuals, dels quals l’artista era un profund coneixedor. Exposicions com Dalí i les il·lusions òptiques, del Museu del Cinema en col·laboració amb la Fundació Gala-Salvador Dalí, el 2004, establien les aliances entre el cinema i precinema amb el pinzell del geni empordanès.

Una fascinació que ja venia de lluny i que es remunta a la seva infància, com ell mateix deixa constància escrita a La vida secreta de Salvador Dalí quan fa esment de l’“èxtasi” que va sentir de ben petit quan va contemplar el “teatre òptic del senyor Trayter”, fent referència a Esteve Trayter, el mestre que tant el va marcar, com l’aparell que li va mostrar.

L’última incorporació del Museu del Cinema –que s’inscriu en les millores que l’equipament gironí fa en la seva mostra permanent–, és un diafanorama, adquirit el 2019 i recentment restaurat. L’aparell en qüestió, que s’exposa des de fa uns dies en una de les vitrines de l’àmbit Fixant la imatge del món. El món per un forat, és una peça molt singular i rara, que es caracteritza pel fet de ser una de les primeres tècniques pictòriques que intentaven representar una imatge en tres dimensions (3D), amb una clara sensació de profunditat.

La peça, segons detalla la conservadora del museu, Montse Puigdevall, estaria vinculada a l’obra del pintor holandès Andries Vermeulen (1763-1814) o el seu taller, especialitzat en paisatges hivernals holandesos i patinadors. Es creu que data del 1780 i, a diferència de molts altres –en què la pintura és a l’oli–, en aquest cas s’ha fet servir la tècnica del tremp. “La seva excepcionalitat radica en el fet que de diafanorames només n’hi ha localitzats 120 en col·leccions públiques i privades d’arreu del món, bàsicament al Rijksmuseum d’Amsterdam i el Museum Rotterdam, observa Puigdevall.

A més d’apreciar la delicadesa del dibuix i el treball meticulós amb el qual, a través de les capes (tres), es dona la sensació de tridimensionalitat, com explica el director del Museu del Cinema, Jordi Pons, amb aquesta adquisició es torna a demostrar aquest lligam dels instruments òptics de l’arqueologia del cinema amb Dalí. “La tècnica del diafanorama no va ser una excepció per a Dalí. L’artista també coneixia aquesta tècnica de representar una imatge tridimensional, i la va aplicar a diverses obres”, subratlla Pons.

L’exemple inequívoc el trobaríem en l’obra titulada Bababouo (1932), que Dalí va concebre com un objecte publicitari del seu llibre Babaouo: scenario inédit précedé d’un abrégé d’une histoire critique du cinema et suivi de Guillaume Tell, ballet portugais (Éditions des Cahiers Libres, París, 1932). Aquesta publicació presenta el guió d’un film surrealista de Dalí, que no s’arriba a realitzar en l’època. L’objecte està format per una capsa de fusta amb set vidres pintats per l’artista col·locats un darrere l’altre al seu interior i retroil·luminats. La iconografia està relacionada amb algunes de les seqüències del projecte cinematogràfic, protagonitzades per ciclistes amb pedres o pans sobre el cap.

Segons Laura Bartolomé, l’experta en escultura i en l’obra tridimensional de la Fundació Gala-Salvador Dalí , malgrat no haver trobat encara cap prova que pugui certificar la connexió directa de l’artista amb el diafanorama, també veu aquest lligam. “Percebem que en algun moment o altre Dalí va tenir relació directa o, si més no, coneixia la seva existència”. Explica que va ser fa dos anys que, coincidint amb la presentació del Catàleg raonat d’escultura i obra tridimensional de Salvador Dalí, que Jordi Pons va mostrar la peça adquirida tant a Montse Aguer, la directora dels museus Dalí, com a una curadora del MOMA que també havia vingut: “Va ser una revelació per a nosaltres, perquè la connectava directament amb Bababouo, i a ells amb El petit teatre, un objecte similar de la col·lecció novaiorquesa que busca el mateix efecte tridimensional amb onze capes. Les tres institucions, d’alguna forma, ho vam lligar.”

Bartolomé destaca que tècnicament les dues obres de Dalí i el diafanorama són el mateix, i coincideixen a “voler crear una il·lusió de la tridimensionalitat a partir de la superfície pictòrica plana”, i afegeix que pintar sobre vidre no era una tècnica fàcil d’aprendre, i això és “molt significatiu, perquè permet establir que el diafanorama lliga molt amb la creació daliniana”.