Una exposició fa reviure l’esclat d’entusiasme de la proclamació republicana

És la típica exposició institucional a base de plafons, d’acord. Però hi ha hagut la voluntat de presentar-la com alguna cosa més: no només evoca un esclat d’esperança ciutadana que va durar poc però va sembrar algunes llavors que encara recollim avui, com va remarcar la directora de Memòria Democràtica, Gemma Domènech, sinó que també reprodueix l’efervescència d’aquell moment per mitjà d’una estructura metàl·lica que adopta la forma de l’origami con un reflex tant de la seva bellesa com de la seva fragilitat. Només van ser tres dies, els que van transcórrer des que Francesc Macià va proclamar la República catalana, el 14 d’abril de 1931, fins que la també naixent República espanyola en va rebaixar les expectatives el dia 17 acceptant la instauració de la Generalitat, però com un govern autònom dins l’Estat. En qualsevol cas, l’eufòria que es va viure al carrer era l’expressió d’un desig de reforma i millora que el govern republicà portaria a la pràctica fins allà on li fos possible, sobretot en els àmbits de la cultura, l’educació, la igualtat i el laïcisme.

Tres dies d’abril, organitzada pel Memorial Democràtic i estrenada fa un mes al Palau Robert de Barcelona, coincidint amb el norantè aniversari de la proclamació, arriba ara al Museu d’Història de Girona, on s’estarà fins al 6 de juny. Després, emprendrà una gira per una desena més de ciutats catalanes, perquè un dels propòsits del muntatge és mostrar que l’anomenat “somni republicà” no va ser un fenomen centralista, sinó que es va viure amb passió a tot el territori, des de les grans concentracions urbanes fins als pobles de muntanya. Aquesta és la principal constatació a què ha arribat el comissari, Oriol Dueñas, després d’una recerca que ha permès localitzar nombroses imatges fins ara inèdites de la proclamació de la República, no només a Barcelona, sinó també a Girona, Tarragona, Valls, Premià, Ripoll o fins i tot al menut paratge de les Escaules. Diversos arxius municipals i comarcals, a més de donants particulars, han contribuït a eixamplar la mirada aportant imatges inèdites, en gran part obra de fotògrafs aficionats i anònims que van sortir al carrer conscients que estaven assistint a un esdeveniment històric. El mateix director del Memorial, Jordi Font, va reconèixer tot just ahir, en una fotografia de la celebració popular davant el centre republicà de la plaça del Veïnat de Salt, el perfil d’un seu familiar que va acabar, com tants altres, a l’exili. El muntatge incorpora, a més de quasi un centenar de fotografies, fragments de textos de Carles Rahola, Aurora Bertrana, Artur Bladé, Teresa Pàmies, M. Aurèlia Capmany o Josep M. Planes, que va escriure a Mirador: “En aquestes hores inoblidables, hem sentit en la Rambla com vivia, com bategava, el cor de Catalunya.”