El MNAC agafa el vol
Una instal·lació de Francesc Torres llueix a la Sala Oval del museu les rèpliques exactes de dos avions soviètics que van lluitar durant la Guerra Civil espanyola
“Apa! Un avió!” L’última cosa que esperava trobar-se la mainada que ahir al matí va visitar el MNAC amb l’escola era, no un, sinó dos aeroplans a la Sala Oval del museu. “Això és art?”, feien cara de pensar. La resposta la dona l’artista Francesc Torres (Barcelona, 1948), l’artífex d’aquesta espectacular instal·lació que es va inaugurar al vespre. “Un avió que no vola no és un avió, és una escultura.”
Efectivament, aquest parell de gegants del cel no poden enlairar-se, tot i que el posat d’un d’ells, el que va deixar les criatures amb la boca oberta i els ulls guspirejant, és d’estar-ho fent, però en sentit invers. Penja del sostre en posició vertical amb el morro fregant el terra del grandiloqüent espai del museu. El seu sospir final. El moment congelat d’uns temps agitats que ens transporten al 16 de desembre del 1938, quan un model exacte a aquest avió es va estavellar als entorns de la Sénia després d’haver fet el seu últim servei a la causa republicana: bombardejar el principal feu de la Legió Còndor, assentat en aquest municipi del Montsià.
I d’aquí mateix és d’on s’han desplaçat ara el tàndem d’avions per exhibir-se a la intervenció –no ens cansarem de dir-ho: impressionant– Aeronàutica (vol) interior, que, sí, ha estat concebuda per un artista però que no s’hauria pogut fer sense el seu fabricant, José Ramon Bellaubí Caballer, alcalde de la Sénia i director del Centre d’Aviació Històrica situat a la vora de l’antic hangar que, abans de ser requisat pels nazis, va construir l’exèrcit republicà, amb un sacrifici tremend per al paisatge i per a les gents d’aquest territori català de frontera: es van haver de talar 9.000 oliveres. En record seu, a la Sala Oval hi ha tres arbres, moribunds, procedents d’un viver.
D’això parla la instal·lació de Torres: de la memòria que no ens podem permetre el luxe de llançar per la borda. “El passat sempre passa en el present”, diu, bavejant sota del bombarder d’alta velocitat soviètic Túpolev SB-2, conegut a Espanya amb nom de sarsuela: Katiuska. Un monstre de 20 metres entre punta i punta de les ales i quatre tones de pes. En la Guerra Civil n’hi van participar prop d’un centenar, i aquest en concret és la còpia fidel del que va pilotar Francisco Gómez aquell 16 de desembre del 1938. Va morir, però abans va destruir set avions alemanys estacionats al camp de la Sénia, va trinxar les pistes i, el que més va doldre a l’enemic, va provocar desperfectes a l’edifici que allotjava el bordell. A l’únic supervivent del darrer vol de l’heroic Túpolev el van torturar despietadament perquè confessés on era el prostíbul del bàndol roig: volien bombardejar-lo per pagar-los amb la mateixa moneda.
La vida al bordell dels súbdits de Hitler que van aliar-se amb els franquistes la suggereix una fotografia d’autor anònim que mostra una dona mig conilla magrejada per dos oficials. “No es correspon amb la iconografia de la feminitat que tenim de la Guerra Civil; em va sorprendre”, relata Torres. El seu projecte té moltes més lectures de les que aparentment sembla que acaparin els avions. Al Túpolev li fa companyia el caça, també dissenyat a l’URSS i en acció al conflicte bèl·lic espanyol, Polikàrpov 1-16, el cèlebre Mosca, però aquest ben aparcat. Més petit: fa nou metres d’amplada. Però curiosament és el que ha portat més problemes per poder-lo fer entrar al MNAC. Els dos aparells van accedir-hi fragmentats, i una de les peces del Mosca va passar justíssima per la porta. “Ens va venir d’un trist centímetre!”, exclama Torres. La instal·lació s’ha pogut fer gràcies a un centímetre, i això també té la seva conya.
Bellaubí va invertir set anys en la construcció d’aquest monoplà, a partir del 2003. El 2009 va començar el Túpolev, i encara no l’ha acabat del tot. A la Sala Oval s’imposa incomplet, cosa que encara el fa més atractiu artísticament parlant. Sobretot per la seva pell metàl·lica nua de pintura de camuflatge. Bellaubí no desistirà fins a culminar-lo. “No es conserven els plànols originals i cal fer molta investigació.” I també cal algun cop de sort. Per exemple, aprofitar una visita de l’ambaixador rus per suplicar-li que el president Putin li enviï unes rodes. I les hi va enviar.
Podria semblar també que el Katiuska robarà durant uns mesos (fins al 26 de setembre, quan es despenjarà) tot el protagonisme a les col·leccions històriques del MNAC. Però és just el contrari. “Som un museu contemporani que reinterpreta les obres amb ulls d’avui”, sosté el director Pepe Serra. Al bombarder soviètic se’l fa dialogar específicament amb la taula gòtica Crucifixió de sant Pere, originària del retaule major de l’església de Sant Pere de Cubells, a la Noguera, de Pere Serra. Tots dos, avió i sant, suspesos de cap per avall i en forma de creu, símbols de les renúncies humanes per uns ideals. Torres, que s’afanya a dir que és ateu, vol que la seva intervenció faci reflexionar a què estem disposats per defensar els nostres principis, “com els de la democràcia”.
De passada, el vol que agafa el MNAC amb aquest impactant projecte convida a fer asseure la cultura catalana al divan. “Amb valentia, i no amb l’habitual «ui ui ui», es poden fer coses ambicioses. I si no en passen més és perquè no hi ha voluntat política. Això ho hem fet per orgull, per demostrar de què som capaços”, rebla l’artista. Serra ho ha tirat endavant amb un pressupost de mínims i maleint la desídia de l’administració per resoldre les dificultats dels equipaments de Montjuïc. “L’Ajuntament no té cap interès a solucionar l’accés a la muntanya.” Les escales mecàniques ahir tampoc funcionaven. I al MNAC, ni amb imaginació artística, s’hi arriba amb avió.