La bústia de la sort

La famosa bústia de marbre de la Casa de l’Ardiaca, actual seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), dissenyada per Domènech i Montaner, va engolir durant dècades milers de documents lliurats, arxivats i conservats de manera clandestina. Se’n pot veure una petita tria fins al 29 de gener vinent en la mostra Quan plovien octavetes. Clandestinitat, premsa i propaganda antifranquista, comissariada per Manel Risques Corbella, que ahir la va presentar acompanyat de Carles Vicente, director de Memòria, Història i Patrimoni de l’Institut de Cultura, i de Núria Bosom, directora de l’AHCB.

La mostra, centrada entre el 1939 i el 1986, reivindica la propaganda clandestina (premsa, fulls volanders...) en la lluita antifranquista i la col·lecció que es conserva al mateix arxiu, la més important de Catalunya, formada a partir de les donacions privades, de partits, entitats i organitzacions diverses. I cal afegir-hi els documents que els particulars van anar dipositant, jugant-s’hi el coll, a la bústia de l’arxiu o que van deixar camuflats dins de diaris i de llibres a la sala de consulta.

La mostra forma part “d’un pla de difusió de l’arxiu històric, que està digitalitzant el seu fons perquè la ciutadania hi pugui accedir”, va comentar Bosom. “Ha estat una tria difícil, perquè la mostra inclou uns 70 documents originals i reproduccions fotogràfiques de l’època, escollits entre un miler de capçaleres de diaris i més de 9.000 documents més”, hi va afegir Bosom.

“No pretén ser una història de la premsa clandestina, només és una mostra, formada per capçaleres de premsa, triades buscant un equilibri polític i estètic, i tot de documents d’agitació política, universitària, obrera i social, on hi ha lluita feminista, veïnal, catolicisme i comitès de solidaritat diversos”, va explicar Risques.

El comissari va admetre que “està pendent una investigació historiogràfica a fons d’un dels fenòmens més importants contra la dictadura”. “Difícilment s’hauria pogut articular la lluita antifranquista sense aquest mitjà de comunicació; per això, posar fi a l’aparell de propaganda, als que redactaven, imprimien i repartien aquestes informacions, era l’objectiu principal de la repressió franquista.”

La persecució va ser implacable i la captura dels militants implicats va comportar la detenció, la tortura, que s’haguessin d’enfrontar a l’arbitrària acció penal dels consells de guerra i, a partir del 1963, del Tribunal d’Ordre Públic, la presó i fins i tot l’execució, com la de Joaquim Puig, que va ser el director de Treball.

La mostra té un catàleg en format de diari i dues instal·lacions que simulen fulls de propaganda política volant. A més, disposa d’un programa d’activitats paral·leles.

La col·lecció de fulls volanders de l’AHCB està formada per fulls solts de temàtica diversa i naturalesa efímera: vida associativa, propaganda política, activitats culturals, etcètera. Hi predominen els fulls amb declaracions polítiques, manifestacions, concentracions, vagues…

Les capçaleres van ser publicacions elaborades en la clandestinitat o a l’exili en condicions precàries i perilloses. Van assolir la màxima expansió a finals de les dècades de 1960 i 1970, quan van possibilitar la vertebració d’organitzacions antifranquistes i de moviments socials. Van servir d’eina d’agitació i propaganda, de contrainformació i denúncia, van potenciar la socialització de la protesta, van col·laborar en la construcció d’una cultura de resistència davant del feixisme i van esdevenir agent actiu de la mobilització col·lectiva i del canvi democràtic propugnat per l’antifranquisme.

Alguns barcelonins i molts turistes, seguint una crida supersticiosa, s’acosten a fregar les orenetes i la tortuga –ara ja desgastades– de la bústia de la Casa de l’Ardiaca. Potser sí que fer-ho porta sort i per això han arribat fins a nosaltres sans i estalvis aquests interessants documents que tothom pot contemplar de manera gratuïta. Abans o després de fregar els ornaments de la bústia.